Parlem amb Pere Ortega, president honorífic del Centre d’Estudis per la Pau Josep María Delàs. Una entitat independent que treballa des de 1999 en l’elaboració de recerques i informes sobre temes com la despesa militar o el comerç d’armes. La seva tasca llança llum sobre un dels temes més opacs i laberíntics dels comptes públics. Ortega està a més especialitzat des de fa anys en l’estudi de l’economia de la defensa i l’anàlisi de la despesa militar a l’Estat espanyol.
El govern ha presentat un projecte de Pressupostos amb un augment de la despesa militar sense precedents. De quant és l’increment per al ministeri de Defensa?
Només el ministeri de Defensa presenta un pressupost de 12.827 milions, 2.500 milions més que en 2021, la qual cosa suposa un augment del 26,3% segons el propi govern. Això converteix a aquest ministeri en el que més augmenta de tots. Però l’augment de despesa no es queda aquí.
Des del Centre Delàs assenyaleu que aquesta partida és només una part de la despesa militar, que el total seria pràcticament el doble. On es reparteixen aquestes altres partides de despesa i a què estan destinades?
Per conèixer la despesa militar total seguim els models tant de l’Institut Internacional d’Estudis per a la Pau d’Estocolm com la mateixa OTAN, que dona les indicacions als 27 Estats membres per a calcular la despesa militar. Això permet incorporar una sèrie de partides que no estan comptabilitzades en la partida del ministeri de Defensa.
Per exemple, les pensions militars, les classes passives de l’Exèrcit o les mútues, que l’OTAN les inclou com a part de la despesa militar. El mateix amb les inversions en R+D militar, que en la seva majoria surten del ministeri d’Indústria. També les contribucions del ministeri d’Exteriors per sufragar despeses de l’OTAN i organismes militars internacionals.
Dins de Defensa estan també els organismes autònoms de Defensa i el CNI, dels quals hauríem de sumar les partides a la dels 12.700 milions. Però a més estan les missions en l’Exterior, que tenen una quantia molt petita de 314 milions en el ministeri de Defensa, però cada any suposen entre 1.000 i 1.200 com demostra la liquidació del pressupost al final de l’any. Aquí veiem com hi ha transferències de crèdit des de l’anomenat fons de contingència a Defensa per cobrir aquesta despesa i altres per a l’adquisició d’armes per fora del pressupostat inicialment.
Finalment, hi ha una altra partida, amb la qual pot haver-hi més controvèrsia, és la despesa de la Guàrdia Civil que és un cos militar. L’OTAN la reconeix com un cos paramilitar, encara que s’excusen per a no incloure’l en què no tota la Guàrdia Civil té funcions militars. Una part sí que les té, s’ocupen per exemple de les fronteres i les costes, però en cas de conflicte actuaria tota ella com a part de l’Exèrcit.
Tot això que queda per fora de la partida de Defensa són altres 14.400 milions de despesa, i eleva el total dels 12.700 que ens han dit als 27.617 milions per a 2023. La despesa militar dels Pressupostos Generals 2023 ascendeix a més de 27.000 milions.
L’Estat espanyol aconseguiria ja el seu compromís amb l’OTAN de dedicar el 2% del PIB a la despesa militar en 2023?
Tot aquest augment persegueix justament complir amb el compromís de Pedro Sánchez en la passada reunió de l’OTAN de juny a Madrid d’arribar a la xifra mítica del 2% del PIB en despesa de defensa. Si prenen només la partida de Defensa diuen que passem del 1,1% al 1,4%, però l’augment és molt major. Amb la despesa total, el govern espanyol estarà gastant ja el 2,13%, una xifra colossal.
No semblen, per tant, uns Pressupostos socials com venen des del govern…
Clar, tot això desdiu el discurs que estem davant uns Pressupostos socials. Diuen que 6 de cada 10 euros seran de despesa social, però això no ho converteix en un pressupost social. Per què? Perquè la despesa militar no és social, al contrari, destrueix béns socials.
Està demostrat, des de l’economia crítica i economistes de prestigi, que per cada lloc que es crea en la indústria militar, es podrien crear de 3 a 5 llocs de treball en la indústria civil. Això és així perquè les armes no són béns de consum, no surten al mercat. Ningú es pot comprar un submarí, un portaavions o un avió de combat, només els compren els Estats, en la seva majoria perquè exerceixin una funció de dissuasió, ja que no s’arriben a emprar.
Tots aquests recursos són, per tant, improductius econòmica i socialment, és una despesa que no contribueix a la riquesa o el benestar del país. A l’inrevés, produeix inflació i dèficit públic, i és una quantitat que es retreu d’invertir-se en carreteres, ferrocarrils, serveis públics… inversions productives.
Un dels “coladors” de milions són els anomenats Programes de Modernització que queden per fora del sostre de despesa. En què consisteixen exactament?
Una gran part d’aquests augments de la despesa van a aquests Programes de Modernització. En 2022 s’han dedicat a inversió militar 4.583 milions i per a 2023 es proposen 7.700. Això suposa que del total d’inversions realitzades per l’Estat central, uns 25.000 milions, el 30% es dedicaran a armes.
Aquests programes són els grans projectes militars posats en marxa en la segona meitat dels 90 pel govern de Jose María Aznar, que suposaven la fabricació de diferents equips a 20, 25 i 30 anys vista. Parlem del submarí 2080, els avions Eurofighter, les fragates F110, els helicòpters de combat Tigre, entre altres. Grans programes que van endeutar per anys al ministeri de Defensa, que deu uns 25.000 milions encara, i que s’emporten una gran part de l’R+D de l’Estat.
Són armes a més que no entren gairebé mai en combat. Acaben la seva vida útil, com acaba la d’una nevera o una rentadora, i s’hauran de destruir. Hauran servit només per fer maniobres i el principi de dissuasió.
Quina relació té aquest augment amb el context obert amb la guerra d’Ucraïna i l’escalada de despesa que esmentaves abans compromesa amb l’OTAN?
En primer lloc, és una despesa que no té molt a veure amb la reposició d’estoc enviat a Ucraïna. El que ha enviat realment armament és els EUA, els països europeus i en particular Espanya han enviat material militar en desús. Per exemple, els volien enviar blindats, però no ho han fet perquè reparar-los costava tant que no valia la pena.
Però l’augment sí que té a veure amb la guerra a Ucraïna. És un conflicte molt important, que té darrere un enfrontament entre l’OTAN i Rússia. Està augmentant el bel·licisme i l’armamentisme a costa de l’argument que hi ha un perill real, que Rússia pugui atacar a altres països…
EUA ja en 2014 va promoure un acord a l’OTAN per aconseguir el 2% del PIB de despesa. Aquesta pressió ha estat constant des de llavors, amb Obama i amb Trump, però amb la guerra realment ha aconseguit que es comenci a executar. els EUA és el major fabricant d’armament del món i, per tant, una augment de la despesa militar dels seus socis, encara que hi hagi indústria armamentística nacional, beneficia al seu complex industrial militar. Espanya mateixa no sols fabrica i exporta, també importa moltes armes i equipament dels EUA.
A més de comprar armes deies que també l’Estat espanyol exporta armes. Des del Centre Delàs també denuncieu això i com els principals clients són les dictadures de l’Orient Mitjà. El discurs d’una Europa democràtica que vela pels Drets Humans cau pel seu propi pes amb les xifres de comerç d’armes que són utilitzades en massacres com la que viu el poble iemenita. Quant i a qui ven armes la indústria militar espanyola i quin és el rol del govern en aquest negoci?
Espanya és un gran exportador, el setè o vuitè en el ránking mundial. No ho ha estat sempre, això va sobrevenir a partir de la crisi de 2008. Amb els plans d’ajust també es va reduir el pressupost de Defensa, que era el que comprava entre el 60 i el 70% de la producció de la indústria militar espanyola. El ministre de Defensa de llavors, Pedro Morenés, que havia estat directiu d’alguna d’aquestes empreses, va decidir promoure l’exportació per pal·liar aquesta caiguda de vendes.
Aquesta política d’expansió de les exportacions es va fer establint agregats militars en més de 30 ambaixades i consolats espanyols, situades sobretot als països amb major despesa en armament. Alguna a Amèrica Llatina, en països d’Àfrica, però sobretot als països d’Orient Mitjà, com l’Aràbia Saudita, Unió dels Emirats Àrabs o Catar. Aquests militars estan dedicats a promoure la venda d’armes espanyoles.
En aquesta operació va jugar un paper molt destacat el rei emèrit, Joan Carles I, per les seves excel·lents relacions amb les monarquies àrabs, a canvi segurament de comissions. Aquesta pràctica corrupta està més que demostrada, amb sentències al Regne Unit i Itàlia contra la pràctica de les comissions.
Molts d’aquests països es van implicar en guerres com la de Síria - uns fent costat a Al Asad i altres als rebels - o en la guerra de Iemen que esmentaves. Això incompleix la llei espanyola, que prohibeix la venda d’armes a països implicats en conflictes o que violin els Drets Humans, però es continua passant per alt. En 2021 dels 9.000 milions que va generar la venda d’armes, 4.400 van correspondre a les exportacions, és a dir gairebé el 50%. D’aquestes, un 20% estan dirigides a aquesta mena de països.
