Una dona dansa il·luminada pel foc, entre algaravies i crits de protesta. Va girant amb la hijab en una mà i el solta per alimentar les brases ardents que creixen als carrers de l’Iran. Les raons que mouen a milers d’ànimes, dones i homes que acompanyen a guanyar els carrers; van des del repudi clar a la mort de Masha Amini fins al qüestionament a un ordre caduc, ranci, que té com a pilar fonamental l’opressió a les dones.
Per ajudar a entendre el context històric de les mobilitzacions actuals i pensar les possibles direccions que pugui prendre el moviment, recomanem la pel·lícula Persépolis. Si bé és una autobiografia de Marjane Satrapi, que l’autora va publicar en quatre toms apareguts entre el 2000 i 2003, després va ser portada al cinema.
En la pel·lícula veiem que la petita Marjane és fanàtica de Bruce Lee i usa roba “occidental”, això va ser així perquè la monarquia sota la qual viu la protagonista, va tenir uns certs avanços entorn de la modernització capitalista. En la història del desenvolupament econòmic de l’Iran va estar molt present el saqueig imperialista d’Anglaterra, que -per a variar- es va robar tot el petroli que va poder a canvi de suport polític. No obstant això, el costat ocult de la modernitat va ser combinat amb la repressió política a tots els sectors socials que s’oposaven al règim del Sha (el rei).
Així viu "Marji" al costat de la seva família, on es discuteix moltíssim de política i història. La petita és testimoni de la caiguda del Sha, dels profunds avanços de la revolució de gener i febrer de 1979. Però, igual que la revolució, tot el que no avança retrocedeix i el que inicialment era esperança i promeses de llibertat, comença a tornar sobre els seus passos, com una pel·lícula que retrocedeix des del final cap a l’inici; i aviat sofrirà els revessos reaccionaris encapçalats per l’Ayatolla Jomeini, la màxima autoritat islàmica.
La història de la Revolució irani de 1979 és molt rica en lliçons per al present i també per pensar ruptures i continuïtats amb altres revolucions. Per exemple, té experiències d’organització molt similars a la revolució russa de 1917, com la creació d’organismes de doble poder anomenats shoras que van complir embrionàriament la funció dels soviets russos. Els shoras van organitzar a la classe obrera al costat dels pobres de la ciutat i el camp, van establir el control obrer de la indústria i per això representava un poder alternatiu, nascut des de baix, que amenaçava directament al poder dels de dalt; els capitalistes, terratinents i el clergat.
Com a grans temes també apareixen el “comunisme”, “Lenin”, la “lluita de classes” i fins i tot veurem a un Marx somrient dient “la lluita contínua” i el mateix Déu li dona la raó. Si, Déu li dona la raó a Karl Marx. Enmig de tots els fets polítics que narra la història hi ha un molt emocionant; quan Marji conversa amb el seu oncle Anouche, militant comunista, que va passar anys de la seva vida a la presó per enfrontar al règim monàrquic. Un cigne fet de molles de pa, modelat amb amor i confeccionat en la presó, serà un regal de l’oncle per a Marji, mentre ella irromp en pla i ell la consola dient-li: “Estrella de la meva vida…”.
La pel·lícula té moments divertits, com per exemple quan "Marji" va al mercat negre a comprar "una mica d’això": casettes de música occidental, llavors hi ha diversos venedors tipus "arbrets" del carrer Florida, oferint "Pink Floyd”, “Julio Iglesias” i “Iron Maiden”. També veurem cops molt durs que reflecteixen la història d’un país estripat entre una revolució morta, la guerra entre l’Iraq i l’Iran i l’opressió islàmica sobre la societat en general i sobre les dones en particular.
Les classes de "comportament" a les quals assisteixen les dones, on entre altres coses se’ls ensenya a usar roba folgada i el hijab, abillament que cobreix el cabell i d’ús obligatori són un dels símbols d’opressió sobre les dones. Tot això que veiem en la pantalla és fonamental per a entendre que a l’Iran existeix no sols la policia com a braç armat de l’Estat capitalista, sinó també la "policia de la moral". I encara que sembli una bogeria inventada pel geni de George Orwell en "1984", no obstant això va ser aquesta mateixa policia la responsable de la mort de Masha Amini.
D’altra banda veurem, en diferents moments de la pel·lícula, l’estigmatització que sofreixen les dones de l’Orient Mig a Europa però que en aquests temps troben la solidaritat de milions de dones del vell continent, solidaritat que comença a cobrar contorns de l’internacionalisme militant.
Enmig de les mobilitzacions que sacsegen a l’Iran ens entusiasmem perquè no és la primera vegada en la història dels grans canvis socials i polítics que les dones compleixen un paper d’avantguarda.
Aquest paper d’avantguarda interpel·la a prendre partit i aqui ens permetem citar les paraules de Lleó Trotsky: "si volem transformar la realitat, hem de veure-la a través dels ulls de les dones".
