El Govern ha d’aprovar ràpidament una segona reforma exprés de les pensions demandada per Brussel·les davant l’amenaça latent de no rebre els nous desemborsaments dels fons Next Generation, en cas de no implementar les retallades exigides.

El ministre de Seguretat Social José Luis Escrivá porta diversos mesos intentant tancar un acord i posar així en marxa la segona part de la reforma de les pensions que es va bloquejar el mes de desembre, quan es pretenia aconseguir la signatura final per complir els terminis de Brussel·les i per certificar l’últim atac contra les pensions, amb la total conformitat de les burocràcies sindicals de CCOO i UGT. Quelcom gens estranya, igual que van acceptar sense una sola protesta ni més ni menys que anar ampliant l’edat de jubilació des dels 65 fins als 67 anys, mitjançant la reforma de les pensions impulsada pel PSOE de Zapatero en 2011.

La patronal passa a l’ofensiva contra les pensions

En aquest context i en el marc d’un col·loqui organitzat per la Fundació “La Caixa”, el president del Cercle d’Empresaris Manuel Pérez-Sala ha proposat la prolongació de l’edat laboral fins als 72 anys. Sense cap vergonya, Pérez-Sala va manifestar així la intenció del conjunt de la patronal: avançar en un nou i dur atac a les pensions públiques. “Sé que és dur d’escoltar, però és impossible sostenir el sistema (de pensions públiques) sense posposar l’edat de jubilació entre els 68 i els 72 anys”, va dir sense cap rubor. Una autèntica declaració de guerra contra un dret laboral i social tan elemental com és el dret a accedir a una pensió en quantia suficient com per poder desenvolupar una vida digna en una edat que permeti gaudir-la en plenitud, després d’una vida laboral dura de treball alienador i suportant l’explotació capitalista.

La segona reforma de les pensions del Govern “progressista”: un nou atac a les pensions

El que la patronal diu obertament és, al cap i a la fi, portar fins al final la pròpia política del Govern “progressista”. De fet, la proposta del Govern PSOE-UP, cerca ampliar el període de càlcul de la base reguladora de la pensió fent que passi dels 25 anys actuals a 30 anys. Això implica una seriosa retallada per a tots els pensionistes futurs, atès que suposa agregar més anys en el còmput del càlcul, i per tant s’hauran d’incloure més anys amb menors ingressos i, en conseqüència, menors cotitzacions, la qual cosa farà lògicament descendir el resultat final de la pensió a obtenir.

El ministre Escrivá ha embolicat aquest atac en paper de regal enverinat, en oferir com a contrapartida que es podrien eliminar del càlcul fins a 24 mensualitats amb les pitjors retribucions, per la qual cosa tot quedaria en un càlcul teòric de 28 anys efectius, en lloc dels 30 de partida. Però l’objectiu final, com porten ja temps plantejant en molts fòrums empresarials, és abastar la totalitat de la carrera laboral com a base del càlcul de la pensió.

És evident que l’oferta del ministre implica que hi haurà una retallada forta, malgrat que ell ha insistit cínicament que aquesta reforma té un efecte neutre, atès que ofereix la possibilitat de reduir el període d’ampliació de facto eliminant els anys més desfavorables, la qual cosa evidencia que l’ampliació dels anys porta automàticament una retallada que tracta de suavitzar-se per fer més suportable el “empassar-la”.

Solament aquells que, durant aquest amplíssim període de 30 anys -que equival pràcticament a tota la vida laboral, sobretot de les i els treballadors més joves- hagin tingut alguna circumstància especialment desfavorable en la seva vida laboral i que no s’hagi prolongat més de les 24 mensualitats, es veuran beneficiats. Però, sobretot, resulta una autèntica utopia per a les i els joves de la classe treballadora actuals disposar de 30 anys de vida laboral efectiva davant la precarietat laboral que pateixen, amb el que aquesta ampliació els porta directament a cobrar potencialment pensions de porqueria, molt al contrari del que assegura el Govern de Sánchez.

Per justificar la seva proposta, el Govern ha argumentat també que a qui més beneficia aquesta mesura és a les noves generacions amb carreres laborals que es caracteritzen per ser menys lineals i més precàries durant més anys i de manera més generalitzada. Però resulta un argument absolutament fals, atès que les i els joves de la classe treballadora el que necessiten és una legislació laboral i social que defensi els seus drets de manera eficaç, garantint el treball per a tots els que ho desitgin mitjançant contractes estables i retribucions d’almenys 1.500 euros, que els permeti emancipar-se i poder fer front a les despeses de supervivència per portar una vida digna i independent. Quelcom que aquest Govern “progressista” ni ha pogut ni ha tractat de realitzar, ja que aconseguir-ho passa, entre altres coses, per abordar el repartiment de les hores de treball sense reducció salarial, perquè treballem tots treballant menys.

Les diferències en la negociació sobre la segona reforma de les pensions del Govern plantejades per les cúpules de CCOO i UGT s’han basat a exigir garanties que les forces polítiques parlamentàries que estan sostenint la governança estiguessin disposades a aprovar en el Congrés la reforma en els termes en què estava la negociació. I no perquè estiguessin plantejant cap diferència de fons, malgrat la gravetat de l’atac. És a dir, les burocràcies es van situar com a lacais del Govern perquè no ocorri com amb la reforma laboral de Yolanda Díaz, aquesta que va mantenir allò essencial de les reformes anteriors i va ser aplaudida per la CEOE. Recordem que, després de l’acord signat amb la patronal i els sindicats, alguns grups polítics com ERC es van desmarcar, votant en contra de l’acord i exigint com a contrapartida la derogació de la Reforma laboral de Rajoy de 2012, una cosa a la qual els sindicats ja havien renunciat, deixant a la bancada sindical de la negociació amb “el cul a l’aire” una vegada més.

La patronal fins ara no ha signat el pla d’Escrivá perquè estan defensant, en una línia complementària a la del Govern “progressista”, la seva vella reivindicació que la fórmula de càlcul hauria d’anar avançant fins aconseguir tota la vida laboral de la persona treballadora.

La lluita de classes a França i la defensa de les pensions

Les pensions són un salari indirecte per al conjunt de la classe treballadora que forma part de les seves retribucions i que cal defensar amb ungles i dents governi qui governi. El que cal plantejar, per contra, és reduir l’edat de jubilació com a màxim als 60 anys, desenvolupant com a França, una lluita acarnissada perquè no es prolongui encara més l’edat de jubilació.

Avui a França, davant un important atac per part de Macron, encara que de menor calat ja que s’està plantejant augmentar l’edat de jubilació dels 62 als 64 anys, des del passat 19 de gener, es ve desenvolupant la “Batalla de les jubilacions”, una prova de força decisiva que concerneix el conjunt de la classe treballadora francesa. La convocatòria de diverses vagues generals unitàries secundades per la gran majoria de les organitzacions sindicals de treballadors i diverses jornades de lluita amb manifestacions multitudinàries, han mobilitzat a milions de treballadores i treballadors francesos en el conjunt de les ciutats i nuclis urbans més importants del país. Malgrat l’estratègia de desgast de les burocràcies sindicals franceses de la SFDT i la CGT, que busquen una negociació amb el govern en comptes d’ampliar les demandes del moviment per poder incorporar al conjunt dels sectors obrers, sobretot els més explotats, el desenvolupament de l’autoorganització i la construcció d’una vaga reconductible, el moviment mostra les enormes forces socials que podrien derrotar a Macron.

Enfront d’una nova ofensiva del Govern i la patronal contra les pensions, d’aquest costat dels Pirineus també hi ha forces per enfrontar l’atac. Però perquè aquestes forces es posin en moviment és necessari exigir a les burocràcies sindicals un front únic per un programa de lluita que comenci per la derogació de la Reforma de Zapatero per tornar a implantar els 65 anys, en perspectiva la seva rebaixa als 60 anys, rebutjant l’ampliació de període del còmput per al càlcul de la pensió que vol imposar el Govern “progressista”, impedint qualsevol privatització de sistema de pensions públiques, exigint el finançament necessari per a la sustentació del sistema sobre la base d’incrementar les contribucions empresarials i l’augment progressiu dels impostos sobre les grans empreses i fortunes, entre altres mesures essencials.

Al mateix temps, per sumar a la lluita a la joventut treballadora i tots els sectors de la nostra classe, és necessari exigir pensions i salaris mínims de 1.500 euros, que s’implanti un mecanisme d’actualització automàtica dels salaris i les pensions segons l’IPC real i que s’acabi la precarietat laboral, les subcontractacions i els treballs terçats.

Els sindicats alternatius tenen a les seves mans portar endavant aquesta exigència a les burocràcies de CCOO i UGT, portant aquesta batalla al carrer amb mobilitzacions i sobre la base d’assemblees en els centres de treball i en els barris populars que pressionin a les bases sindicals de CCOO i UGT per donar la lluita de manera unitària i amb un programa de salvament per al futur de les pensions públiques, contra la inflació i la precarietat laboral.