El caràcter profund de la batalla en curs

Si hi ha un element que crida l’atenció de la batalla en curs no és només la seva massivitat, sinó la profunditat d’aquesta. Respecte al primer, mai un moviment social havia començat tan fort, aconseguint en la seva segona jornada d’acció, el 31 de gener, un rècord històric després dels anys 80, amb gairebé 3 milions de persones als carrers de tota França segons la CGT, i 1,27 milions segons la policia. El dimarts 7 i el dissabte 11 de febrer aquesta massivitat es continua repetint, amb un nou rècord l’11 de febrer a París (encara que no a nivell nacional, en certa manera pel començament de les vacances d’hivern en una part del país) amb més de 500.000 manifestants segons la CGT i 93.000 segons la policia.

Però darrere d’aquesta potent manifestació, és la profunditat dels motius de la mobilització el seu element distintiu. Com ja hem dit, la contrareforma de les jubilacions actua com a caixa de ressonància d’una altra sèrie de sofriments socials, lligats a les condicions de vida i de treball. Especialment, el que es transpira és un fort rebuig al desgast de l’explotació capitalista. Un coneixedor del tema des del punt de vista patronal, Raymond Subie, conseller social de Sarkozy en 2010 i arquitecte de l’últim allargament de l’edat legal jubilatoria, apunta en relació a anteriors reformes el següent:

"El que fa que la situació sigui més difícil avui que en 2010, 2014 o 2019 és que els francesos estan sotmesos a molts elements irritants: inflació, riscos d’escassetat d’energia, descontent amb els serveis públics,... El tema de les pensions, que en l’imaginari social dels francesos és un tòtem, l’encarnació mateixa de la protecció social, pot servir de catalitzador de la còlera [1]."

Tots aquests elements, que van més enllà de la qüestió de les jubilacions, travessen la mobilització, especialment els problemes lligats a la inflació i el poder adquisitiu del salari són una qüestió que està en boca de tots els manifestants.

Especialment, el que es transpira en les marxes és un fort rebuig al desgast de l’explotació capitalista. Així, una de les raons de la forta mobilització de les ciutats mitjanes i petites, en proporcions que van en alguns dels casos entre un de cada quatre o un de cada cinc de la població total, al costat de la presència en aquestes ciutats del nombre d’empleats públics (i per tant de major sindicalització i tradició de lluita), és la presència de les indústries. “Qui diu indústria diu població obrera. I una major sensibilitat enfront d’un conjunt d’insalubritats com el treball nocturn, les càrregues pesades o l’exposició a productes químics” [2], assenyala Jérôme Fourquet. És el cas de la Bretanya, on diverses localitats, pròximes a les grans fàbriques agroalimentàries, presenten xifres considerables (Quimperlé, Carhaix-Plouguer). El mateix ocorre a Figeac, amb la subcontractació aeronàutica (Figeac Aero). Mateixa constatació a Laval, prefectura de Mayenne, on la mobilització va ser un rècord. Segons compte l’enviat de Reporterre, en la multitud que marxa trobem “ ...molts treballadors de la indústria alimentària, un sector molt important en aquest departament: estan els gegants lactis Lactalis, Bel o Savencia, però també els productors de carn de porc, com el grup Bigard Charal. Tenim horaris de treball variables, càrregues pesades que transportar i tasques molt repetitives. No aguantem més als 64 anys”, diu Denis, de 43 anys, empleat de Savencia. Més endavant, un altre grup de vaguistes porta les armilles taronja fluorescent del sindicat. Són de l’escorxador Socopa, situat a la localitat de Évron, a 30 km de Laval. "Ningú és capaç de treballar fins als 64 anys en una cadena de sacrifici", diu André, de 59 anys, formador en un escorxador. “Són sempre els mateixos gestos, forcem molt les espatlles. Arriba un porc a la línia cada cinc segons, és a dir, 720 porcs a sacrificar per hora, i cal seguir...”. Sobretot perquè “alguns comencen a vegades a les 2.30 del matí”, diu André.

Però iguals reaccions podem trobar en part dels manifestants que marxen a París: “Al voltant de trenta empleats de l’empresa Fedex, amb seu en l’aeroport de Roissy, van acudir a manifestar-se a París per tercera vegada, després d’una curta nit. Aquest matí he acabat a les 5, he dormit tres hores i després he vingut aquí, i seguiré fins al final”, diu Zouhaier, de 57 anys, agent classificador en la càrrega i descàrrega. “És molt de maneig! Si els polítics veiessin el dur que és el nostre treball, ens donarien una pensió als 40! Pel costat de la càrrega, tenim taxes rècord d’accidents laborals, joves de 25 anys amb hèrnies discals, com les hi arreglaran? Per a això només tenim 3 punts d’insalubritat a l’any” (fan falta deu per guanyar un trimestre). La qüestió d’insalubritat continua estant en el centre de molts dels testimoniatges dels manifestants. Com aquests empleats de l’empresa de construcció Demathieubard, que es manifesten a París. “És un assumpte que el govern oculta per complet”, afirma Olivier Schintu, encofrador de 47 anys amb un casc protector al cap. “Ens dediquem a la construcció i ens demanaran que treballem fins als 64 anys. Tot l’any estem a la intempèrie: pluja, neu, calor, càrregues pesades, soroll, anys d’intoxicació per serradures, sílice, formigó... I no es reconeixen les penúries! I és la gent que no sap res d’això la que decideix per nosaltres! Tenim un govern que intenta aprovar-ho tot amb el 49,3, mentre el poble francès, totes les professions incloses, paga la seva reforma amb vessament de sang i sacrificis!”.

Quant pot durar el “moment Berger”?

Fins ara, el macronisme s’havia enfrontat a moviments menys massius, però més radicals. Aquest va ser el cas dels Armilles Grogues, que va mobilitzar a diversos centenars de milers de persones a França en el punt més alt de la revolta, trencant la rutina sindical, i també la vaga reconducible [3] de les pensions de l’hivern 2019-2020, l’inici del qual va ser imposat per la base dels vaguistes de la RATP, que no obstant això juntament amb els treballadors ferroviaris de la SNCF, van quedar aïllats en una vaga de gairebé dos mesos, una de les més llargues de la història de França. En termes més generals, el nou cicle de lluita de classes obert en 2016 es va caracteritzar per una menor massivitat i tendències més fortes al desbordament, marcant l’afebliment del control dels aparells sindicals sobre les mobilitzacions.

A diferència d’aquests moviments, l’actual és dirigit i enquadrat per la Intersindical i dins d’ella és la CFDT i el seu actual líder, Laurent Berger, que hegemonitza, sense tallar l’acord amb la CGT, l’altra peça clau del fragmentat sindicalisme francès. Per tenir una idea del gir que això significa, tinguem en compte que el “realisme” de gestió que pregona la CFDT no sols l’ha portat a fer compromisos, sinó a transigir i fer tripijocs amb el poder: des dels anys 80, quan la direcció de la CFDT, després del Congrés de Brest, va acompanyar el gir cap al rigor de la primera presidència de Mitterrand i els socialistes, passant per la traïció del gran moviment de 2003 en la funció pública contra la reforma de les pensions de Fillon, que al principi va ser denunciat pels cedetistes abans de posar-se del costat del govern de dreta o la reescriptura d’una bona part de la llei El Khomri en 2016, reforma laboral que va significar la fi de la presidència d’Hollande i el capítol final de la crisi del Partit Socialista.

Aquesta renovada unitat sindical i sobretot la presència important de la CFDT en el terreny de la mobilització, qüestió que no es donava des de 2010 en l’anterior reforma de les jubilacions, quan després de mesos de mobilitzacions també massives en el seu pic, el sarkozysme va acabar d’imposar-se sobre els sindicats, és la gran novetat del moviment. Com planteja Dan Israel en Mediapart:

"Els sindicats també han descobert que la CFDT pot mobilitzar a les seves tropes a gran escala, com demostra la composició de les processons en les grans ciutats i en altres llocs. Les banderes i les armilles taronges representen regularment un terç de les marxes, quelcom que pesa en la relació de forces. “La CFDT té molta feina, no ho sabíem i és impressionant. Avui és clarament Laurent Berger qui dirigeix la intersindical i el moviment social, és el moment de la CFDT”, reconeix un dels seus homòlegs."

Aquest “moment de la CFDT” es pot veure fins i tot en el si de les manifestacions, quan Laurent Berger s’acosta a la capçalera de la marxa, ni una sola crítica al seu pas, ni un sol “social traïdor”, habitual en boca dels sindicalistes de la CGT.

Sobretot, és la seva estratègia d’una successió de manifestacions enèrgiques, però no violentes per assenyalar la falta de consentiment de les masses, darrere de l’objectiu de fer pressió sobre la negociació parlamentària la que s’imposa de moment. El “realisme” d’aquesta estratègia es basa en el fet que, a diferència de 2010, Macron no té majoria en el Parlament i el mateix es troba afeblit al començament del seu segon mandar. Però, després de fracassar una primera vegada en 2019, Macron i la seva camarilla fan d’aquest nou intent un desafiament a la seva credibilitat i a la seva capacitat per exercir plenament el seu paper en la defensa dels interessos de la burgesia francesa i de l’estatus de França en el concert de grans potències imperialistes, més encara en un moment en què la guerra d’Ucraïna ha posat de nou en l’escena les guerres i conflicte entre grans potències. Enfront d’aquesta inflexibilitat del govern, Berger mostra tota la impotència d’una burocràcia profundament adaptada al diàleg social amb el poder i que es troba contrariada pel menyspreu dels cossos intermediaris pel macronisme. Així en una entrevista als Echos, afirma:

"Estic preocupat. Tenim la impressió que no ha passat res des de principis de gener, mentre que tenim un moviment social a gran escala i sota una nova forma. Les manifestacions sorprenen per la seva geografia i sociologia. Fixin-se en el que està ocorrent a les ciutats petites i en molts llocs, són els treballadors en la seva gran diversitat els que marxen i manifesten el seu rebuig a la prolongació de l’edat legal de jubilació. Alguna cosa està ocorrent del que l’executiu no és conscient: s’enfronta a un conflicte laboral post-pandèmic. Un conflicte del món post-pandèmic enfrontat a una visió governamental que no ha canviat... La mobilització és massiva. No hi ha violència. No tenim per objectiu paralitzar el país. I el govern tanca l’orella. Quina perspectiva té l’executiu d’un país democràtic si no escolta aquesta expressió pacífica de rebuig a la seva reforma? [4]."

Com assenyala de nou Dan Israel, en la nota que ja citavem anteriorment:

"Enfront de la inflexibilitat del govern, està també la que mostra la CFDT, impedint en qualsevol cas qualsevol canvi en la manera de mobilització de moment. Manifestacions massives, “continua sent l’estratègia que ens correspon, controlada pel moviment sindical”, va dir Laurent Berger el diumenge en France Inter, desitjant “que sigui suficient”."

Els sindicats i la seva estratègia de desgast busquen guanyar temps, mentre que la falta de perspectives en el pla de lluita i d’un salt qualitatiu en la protesta arrisca esgotar les tropes i, en qualsevol cas, dins de 50 dies, una vegada aprovada la reforma amb l’aval o no del Parlament, els sindicats anomenats reformistes argumentaran que és necessari acceptar la legalitat en la República, mentre que la CGT (seguida per Solidaires) cridarà traïció per reforçar la seva imatge de confederació contestaria però… impotent. En tot cas, abans del resultat de la batalla, Berger dona increïblement garanties al govern que: “No seré dels que diguin que una reforma d’aquesta envergadura aprovada amb el 49,3 és antidemocràtica, però el Govern s’equivocaria si digués que una vegada votat el text, l’assumpte queda enrere”. En altres paraules, Berger es nega a polititzar i a radicalitzar el conflicte, o el que és el mateix, que el govern està decidit a passar per la força, utilitzant tots els útils antidemocràtics i bonapartistes de la Constitució de la Vª República com el 49.3 o els decrets possibilitats per l’article 47.1. És a dir, just en el moment en què la mobilització pot adquirir un altre caràcter de l’ambient pacífic i ritual dels primers quatre actes, com temen alguns en “macronia”. El diputat Philippe Brun delimita: “És una mobilització que toca el més profund del país. I en el transcurs del qual alguns detecten un augment de l’antimacronisme”. “El descontentament amb el Govern és evident”, afirma Jimmy Pahun. Tant és així que un pes pesant del bàndol de Macron està preocupat: “En les nostres circumscripcions, sentim senyals molt forts: l’opinió no està amb nosaltres. I si usem el 49-3, serà violent” [5].

Això no és només un temor, sinó que la mateixa base cedetista s’impacienta en les manifestacions, com dona compte un testimoniatge recollit per Mediapart:

”Hem de podrir-la. És l’única cosa que queda per fer”, s’indignaven al matí dos manifestants de Niça, de 69 i 74 anys. A Lió, Fred, de 47 anys, empleat d’un laboratori hospitalari i militant del CFDT, pensa com ells. “Està gairebé massa estructurat perquè sigui revolucionari. Ens divertim, som simpàtics i està bé, però no és suficient”, diu. “Hem de reprendre la pressió dels dissabtes com durant els armilles grogues, el dia 11 serà una veritable prova. Però és l’única manera, perquè després de tres dies de vaga la gent es cansa”.

Una vaga de masses és possible

En última instància, el “moment Berger” no pot durar; reflecteix una situació encara de punt mort de la relació de forces on el moviment de masses mostra la potència de la manifestació, però li costa avançar a una contraofensiva que li permeti vèncer a Macron i l’ofensiva neoliberal, al mateix temps que el govern segueix a la defensiva i políticament ultradebilitat, esperant que per les contradiccions de la mobilització de masses i sobretot del rol de la Intersindical, el temporal passi. Aquest moment d’inflexió en la lluita, comença a notar-se en les manifestacions on més i més manifestants comencen a reclamar o a plantejar-se la qüestió d’accions més dures i d’un bloqueig del país si el govern segueix sense entendre la massivitat de la protesta. Alguns sindicats com la Intersindical de la RATP i SUD i la CGT en els ferroviaris fan una crida a una vaga reconducible des del 7 de març. La mateixa Intersindical amenaçava, mitjançant un comunicat del Secretari General de Force Ouvrière, Frédéric Souillot, que si el Govern i el Parlament “tanquen l’orella a la protesta popular”, el 7 de març “paralitzaran França en tots els sectors”. El número u de la CFDT, Laurent Berger, va considerar que aquest anunci “d’enduriment el 7 de març deixa una mica de temps si es vol reaccionar”, i va culpar a "la posició ferma i definitiva del Govern" respecte a l’ajornament de l’edat legal de 62 a 64 anys. Però a continuació va aclarir: “No estem en la lògica d’una vaga reconductible” i “això tampoc és una convocatòria de vaga general”, va dir, explicant que el 7 de març serà objecte d’una “convocatòria de vaga de 24 hores, però no necessàriament més”. Atapeït entre la inflexibilitat del govern i la creixent radicalització d’una part dels manifestants, el mateix Berger es veu obligat a endurir, però sense passar uns certs límits, evitant per tots els mitjans el camí d’una vaga general política contra el govern.

No obstant això, el caràcter més polític que reivindicatiu de la mobilització mostra que en aquest nou pas en la lluita és possible. Però per donar aquest salt en la confrontació, hem d’utilitzar en forma activa les tres setmanes que resten per a la fi de les vacances en totes les zones del país per preparar-nos efectivament per a la lluita i entrar amb totes les nostres forces en la batalla. Per ajudar a fer efectivament aquest salt des de l’angle del moviment de masses és important veure les falles estratègiques que arrossega la lluita sindical després d’un temps. Jean Marie Pernot, en un recent llibre sobre sobre el sindicalisme francès, diu a propòsit d’això:

Les impressionants mobilitzacions que van esquinçar el cel en el curs del gran cicle de protestes, de 1995 a 2010, no van fer mossa en la determinació dels governs a disposats a enfrontar-les, fins i tot durant llargues seqüències: la potència de la manifestació no reemplaça la manifestació de la potència. La patronal i el govern es burlen, és també una estratègia de la derrota.

Interioritzant aquesta dificultat, en l’anterior lluita contra la reforma de les jubilacions en 2019, la base de la RATP havia imposat a les seves direccions l’inici des del primer dia de la batalla de les jubilacions una vaga reconducible, que va contagiar després a la SNCF i a altres sectors. Però malgrat la seva determinació, aquests sectors van quedar aïllats de la resta del moviment de masses i no van poder mai entrenar amb ells a les categories de treballadors més precaris. Avui, la possibilitat de creuar aquest pont és major que mai, perquè la reforma de les jubilacions és rebutjada per les diferents capes de la classe obrera, especialment els sectors més explotats i oprimits. També toca als sectors més alts, com a mostra la participació de la central de quadres:

"El descens a la batalla de sindicats no acostumats a marxar, com la CFDT o la CFTC, ha engrossit el nombre de manifestants. De la mateixa manera, va haver-hi més empleats jeràrquics de l’esperat que es van oposar al Govern: “Veiem que comencen a donar mostres d’un canvi, que és un element bastant nou, les seves reivindicacions i el seu comportament s’acosten any rere any als dels assalariats no directius”, va assenyalar Guy Groux."

Quina política tenir per resoldre les contradiccions de la situació?

Tanmateix, perquè això no quedi en un encantament de verbalisme combatiu o en una negativa a no ser el primer a parar, és fonamental tenir una política militant, molt decidida i preparatòria, especialment dels sectors habitualment a l’avantguarda, per anar a buscar al conjunt de les forces que han entrat segons diferents modalitats i ritmes en moviment, donar-los confiances elevant al seu torn el plec de reclams al conjunt de sofriments que senten els treballadors, especialment l’augment urgent dels salaris i construir un veritable front proletari.

Per resoldre aquesta tasca estratègica, que planteja com soldar la unitat de la classe en el seu estadi actual de major fragmentació, podem inspirar-nos en algunes de les practiques més oblidades de 1995, última vegada que els treballadors van aconseguir fer retrocedir parcialment una reforma de les jubilacions. En un recent treball sobre aquesta vaga com a part de la seva tesi [6], Rémi Azemar, remarca el següent aspecte:

"D’altra banda, en la majoria dels relats, quan una persona parla d’iniciar una vaga, es refereix a un amic íntim, col·lega o company que es pren el temps de discutir i convèncer. La distribució massiva de fullets no és garantia d’èxit si es compara amb el temps que es triga a parlar amb totes les persones de la pròpia xarxa. En aquest sentit, un dels punts forts de 1995 va ser la visita dels vaguistes a llocs on no hi havia vaguistes. Els responsables sindicals, però també persones que vivien la seva primera vaga (encara més eficaç) acudien als llocs de treball dels seus coneguts per a convèncer-los que fessin vaga. I quan aquesta visita era col·lectiva (més de 5 persones), els resultats podien ser a vegades immediats (subratllat nostre)."

Això no és avui dia una tasca fàcil. Com diu a continuació el mateix autor, és molt més complicat avui dia:

"No obstant això, aquesta acció sembla avui més complicada de dur a terme. En 1995, els centres de classificació postal estaven prop de les estacions de ferrocarril, els vincles entre aquestes dues professions eren més fortes. Amb el trasllat dels centres de classificació a zones industrials (accessibles per camió) s’ha trencat aquest vincle històric. A més, la securització dels llocs de treball i estudi, justificada per les lleis antiterroristes, va dificultar l’entrada de vaguistes d’altres sectors. Els vaguistes deuen llavors crear una relació de forces suficient per exigir l’obertura de les seves assemblees, encara que sigui celebrant-les públicament enfront del seu lloc de treball."

Però els destacaments i els activistes més conscients del moviment actual no podran estalviar-se superar aquest obstacle si volen logar una vaga general de masses efectiva. Un sector estratègic i que podria ser guanyat a la batalla són els camioners. Com diu Jean-Marie Pernot en una recent entrevista:

"... el fet que la CFDT estigui en contra de la reforma pot influir, sobretot entre els camioners. En 1995 i 2003, els camioners estaven molt mobilitzats i això va tenir la seva repercussió. Ara, la CFDT té majoria. No és per a menys: a diferència del transport ferroviari, que ja no representa gran cosa, el transport per carretera és essencial per a les empreses. Però cura: els poders públics han après d’aquestes mobilitzacions passades i estan molt atents a elles, intentaran evitar el bloqueig de les rutes."

Però juntament amb anar-los a buscar, hem de fer-li venir ganes de lluitar fins al final. Això significa superar el marc reivindicatiu ultra limitat de la Intersindical. Interrogat abans de la primera jornada d’acció per Le Parisien sobre el perill que “esclatin moviments espontanis del tipus dels Gilets Jaunes”, en el sentit no sols d’un moviment al marge de les organitzacions sindicals, sinó també d’un moviment portador de reivindicacions més àmplies que apuntin al règim en el seu conjunt, Laurent Berger respon que la “qüestió és saber si en un moment donat hi haurà una espurna que provoqui un conflicte social ancorat. Les pensions poden ser-ho. Però la CFDT mai ha estat partidària de les consignes a l’estil d’una bossa de gats. Si volem que el govern ens escolti sobre l’edat legal, hem de romandre només en aquesta exigència”. Però, com els treballadors obrers dels sectors mes insalubres defensaran amb ungles i dents la jubilació a 62 anys quan no donen més als 55? Aquest programa negatiu (al qual també es va associar en funció de la unitat per dalt, Jean Luc Mélenchon de la França Insubmisa) no pot despertar la determinació implacable dels treballadors de la construcció, les ajudants de salut, els treballadors de cadenes de muntatge de la indústria automobilística o alimentària, treballadors de torns continus de la indústria química o siderúrgica, els treballadors del transport, entre tants d’altres que sofreixen de la insalubritat en el treball. Ampliar el “plec de reclams del moviment obrer” partint del retir d’aquesta reforma mortífera a la jubilació als 60 anys i 55 anys per als treballs insalubres, el reconeixement de la insalubritat de determinades professions o fabriques alhora que el dret a la jubilació plena sense exigència de trimestres cotitzats, alhora que una jubilació mínima al nivell de l’SMIC (salari mínim). Però al costat de la qüestió de les jubilacions, hem de canviar l’aquí i ara dels milions d’assalariats sotmesos a una inflació creixent, especialment sobre els productes alimentosos, així com la realitat de la precarització de treball. Enfront d’aquesta realitat, hem d’aixecar com ja hem plantejat:

"…augments salarials per a tots i la seva indexació a la inflació. Aquesta qüestió és urgent per a molts sectors de la classe obrera. Fins i tot en algunes empreses els sindicats estan optant per estalviar els seus esforços en la batalla actual posant el focus en les pròximes revisions anuals de convenis. Hem de demostrar que aquestes qüestions estan vinculades i podrien unificar-se ara en una mateixa lluita. I molt més, fins i tot, aquestes reivindicacions són essencials per incorporar a la lluita als treballadors més precaris com els obrers dels dipòsits de les plataformes logístiques encara al marge de la lluita. Un programa així també hauria de plantejar la qüestió del repartiment de les hores de treball entre tots, per a “viure i no sobreviure”, augmentant el temps lliure, alhora que resoldre el problema estructural de la desocupació massiva."

Aquest “plec de reclams” no és una elucubració abstracta, sinó que sorgeix del mateix caràcter més polític que reivindicatiu de les mobilitzacions, com a mostra el següent manifestant:

"A Foix, on més del 20% de la ciutat va batre l’asfalt el 19 de gener, estava Antoine Loguillard, professor d’història i geografia des de 1992. L’home que es va manifestar contra la reforma de les pensions en 2003 i en 2010 afirma: “El que em crida l’atenció és que, a diferència de les últimes vegades, quan es notava sobretot la força dels sindicats en les marxes i quan el conflicte se centrava en la jubilació, s’està manifestant gent nova i estan apareixent temes nous”.

Només un programa d’aquest tipus pot donar resposta a l’augment de les aspiracions profundes del moviment de masses i generar la determinació i la voluntat de lluitar fins al final, i que aquesta intenció que es canta en totes les marxes es transformi en una força material indestructible.

Però perquè tota aquesta manifestació de potència pugui desplegar-se fins al final no aconsegueixi que els treballadors lluitin, ni que siguin ells mateixos els que decideixin i prenguin el futur a les seves mans, com hem explicat, la Intersindical ha desposseït als vaguistes del seu millor útil: la democràcia de les assemblees. No hi haurà vaga reconducible sense la presència i la discussió de la base en assemblees resolutives. Aquesta és una altra de les lliçons de l’última victòria del moviment sindical a França, fa ja més de trenta anys. Com afirma el treball de Azemar, abans citat:

"La força de 1995, per a molts observadors de les lluites socials, resideix en la seva organització original: la celebració d’assemblees generals. La CGT, el FSU, l’esquerra de la CFDT i els sindicats de la SUD van tenir una política proactiva de creació d’aquestes Assemblees Generals. Els seus representants han defensat aquest model. No cal oposar l’organització sindical a les assemblees que van funcionar a l’una durant aquestes vagues. Aquests espais democràtics, creats a nivell de departament, d’establiment, d’empresa o de ciutat, van animar el moviment de 1995."

El salt creixent que ha acompanyat a la burocratització i la institucionalització del sindicalisme que va de bracet de la derrota neoliberal ha anat allunyant cada vegada més a les cúpules, fins i tot intermediàries de les necessitats i pressions de la base. Hem d’utilitzar l’enorme força que s’ha posat en moviment per recuperar i ampliar aquesta tradició democràtica que obri pas al mecanisme de representació directa dels explotats i oprimits.

El que es juga a França en aquests moments és decisiu. La profunditat del procés mostra les potencialitats d’aquest. El pes que té a les ciutats intermèdies o petites que s’han mobilitzat en una proporció va a d’un a quatre o d’un a cinc del conjunt de la població i tenint en compte les característiques sociològiques d’aquestes, així com del procés de conjunt, indica que estem davant una manifestació potent dels sectors obrers i populars. Encara que això no és inèdit (ja va passar en 1995, 2010 i en part en 2016), el fet que se doni a la França política dels últims anys on el Rassemblement National de Le Pen es va arrelar en part de l’electorat obrer i popular, és una bona notícia que milions de proletaris es mobilitzin darrere de les Confederacions Sindicals, que malgrat la seva institucionalització i direcció burocràtica continuen sent una organització de la classe obrera. No obstant això, la política i orientació d’aquestes –com hem demostrat– arrisquen a portar-nos a la derrota, a una dolorosa repetició de la derrota de 2010 després de 14 jornades d’acció entre març i novembre d’aquest any. Per això, ens hem centrat en els problemes estratègics que la classe obrera té per davant, la resolució de la qual són claus per a la victòria. L’existència d’un partit revolucionari amb una certa influència en la classe seria un element indispensable per ajudar al proletariat o almenys a la seva avantguarda, a fer passos seriosos per a resoldre’ls. Però lamentablement, les organitzacions de l’extrema esquerra que havia pegat un salt polític després de la victòria de 1995 s’han transformat en forces marginals, amb el NPA de Philipe Poutou i Olivier Bensancenot, amb un seguidisme desembussat de la França Insubmisa i el seu programa neo-reformista i Lutte Ouvriere, encara que amb més implantació en la classe obrera, amb una política de passivitat, sense la menor iniciativa o intent de trencar la rutina i el control dels grans aparells sindicals. Des de Révolution Permanente estem fent els màxims esforços per crear una dinàmica de reagrupament en l’avantguarda, com la tribuna de més de 300 sindicalistes, intel·lectuals i figures dels barris populars per la vaga reconducible, alhora que un programa hegemònic perquè la classe obrera encapçali el conjunt de les reclames de les masses explotades i oprimides.

Les pròximes setmanes seran decisives. La successió de jornades d’acció de la Intersindical que fan una crida a una nova acció el pròxim 16 de febrer arrisquen a desgastar als treballadors dels sectors clau. Més que mai està plantejat fer passos a l’enduriment de la lluita que presenti una altra perspectiva als milions d’explotats que es van posar en acció.

Notes

[1] Le Parisien, 31/01/2023. En 2010 es va passar de l’edat legal de jubilació de 60 a 62 anys, en 2014 durant la presidència d’Hollande es va allargar a 43 anys la quantitat de trimestres cotitzats per tenir dret a una jubilació plena, la qual cosa implica que molts treballadors o es jubilen a l’edat legal però amb jubilacions menors o han de continuar treballant alguns fins al límit de 67 anys per a rebre la jubilació a taxa plena i en 2019 va ser l’intent fallit de Macron de canviar el règim de jubilacions a un sistema per punts, projecte que va ser abandonat en part per la resistència dels treballadors que van fer dos mesos de vaga en la RATP i l’SNCF al començament de l’aparició de la COVID i els confinaments.

[2] Le Figaro, 30/01/2023.

[3] Similar a una vaga indefinida que es va renovant o modificant per mandat d’assemblea, N. d E.

[4] Els Echos, 03/02/2023 (subratllat nostre).

[5] Le Figaro, 06/02/2023.

[6] Azemar, Rémi, “En grève ! Étincelles et tactiques à l’conjumini de 1995”, Contretemps, 30/01/2023. Aquest mètode de “visites” dels vaguistes als no vaguistes, per convèncer als més reticents i portar a unes certes empreses a la vaga, es pot trobar durant les “vagues marxants” dutes a terme per l’LKP a Guadalupe durant el moviment contra la “profitasión” en 2009 o, a menor escala, durant la vaga en el sector de l’ensenyament de la Académie de Créteil, abans del moviment contra la reforma de les pensions de Sarkozy a principis de 2010.