Catalunya

CORONAVIRUS

Primers en mortalitat, últims en recursos…

Reproduïm la denuncia de la Intersindical Alternativa de Cataluna enfront la gestió del Govern del PSOE i Unidas Podemos per pal·liar la crisi de coronavirus. Una denuncia escrita originaliment per Koki Gassiot, membre de la Coordinadora nacional confederal de la IAC i dels Col·lectius assemblearis d’universitat (CAU-IAC).

diumenge 5 d’abril| edició del dia

No fa ni 2 mesos, el 12 de febrer, es va oficialitzar la cancel·lació del Mobile World Congress 2020. Fa només 53 dies mitjans de comunicació, administracions, classe política en general, i “opiniòlegs” de tertúlia, s’esveraven davant d’aquesta suspensió, que es considerava una mesura exagerada, i es posicionaven, críticament, en front de les pèrdues econòmiques i d’oportunitat de negoci que això suposava per a l’empresa catalana. Les poques veus preocupades per l’efecte d’aquesta malaltia en la classe treballadora, acusades d’alarmisme, van quedar silenciades. Mentrestant, Wuhan estava confinada i aïllada i la República popular de la Xina intentava, sense cap ajut internacional, posar fre a una epidèmia vírica (COVID-19) detectada a finals de desembre de 2019.

26 dies més tard de la cancel·lació del “Mobile”, 6 de març, moria la primera persona a Catalunya per infecció SARS-CoV-2. La setmana següent, el 13 de març, començava el confinament a Catalunya.

La R. P. de la Xina és l’estat més poblat del món, 1.400 milions d’habitants; en estat d’alarma. Wuhan, 12 milions d’habitants, ciutat aïllada per quarantena. Catalunya, 7,5 milions d’habitants, a les portes d’una pandèmia, i preocupats per la cancel·lació d’un congrés internacional… Ni el govern de Catalunya, ni l’estat espanyol, ni la “intel·ligència” sanitària, científica, tècnica o geopolítica van ser capaços de preveure la magnitud dels efectes d’aquesta pandèmia a l’estat espanyol, ni de proposar la més mínima mesura preventiva.

Ni el sentit comú, ni els avisos de la OMS, ni l’exportació de casos, ni el primer cas a Europa el 21 de gener, ni tan sols el brot catastròfic detectat a la Llombardia el 21 de febrer, absolutament res, va aconseguir que, al nostre país, es fes la més mínima prevenció per la possible arribada d’aquesta infecció vírica. El menysteniment del problema i l’arrogància i prepotència mostrades institucionalment han portat (i portaran encara) a la mort de milers de persones.

Però ni tan sols davant del ja previsible tancament de l’activitat social, entre el 3 i el 12 de març, a nivell de governs, es va ser capaç d’adoptar cap mesura; ni tan sols un pla de contingència laboral; a orelles sordes del que estava passant a Itàlia. El tancament d’activitats es va fer de forma improvisada, sense planificació ni unes directives ni ordres clares. Una vegada més, va ser la responsabilitat individual dels membres de la ciutadania de Catalunya, la que va permetre que el tancament de l’activitat no esdevingués un caos, però va ser evident la manca absoluta de lideratge institucional.

Els dos focus de la malaltia més greus a Europa (Llombardia a part) han estat els de la Conca d’Òdena i la comunitat de Madrid. Després de la investigació realitzada des de la Conselleria de salut s’ha informat que, el brot català, es va originar el 28 de febrer per un dinar amb 80 assistents, de l’àmbit sanitari, a Igualada, amb presència d’una persona infectada que acabada de retornar del nord d’Itàlia. La resposta de la Conselleria va ser el confinament i aïllament de tota la Conca d’Òdena.

L’origen del brot de Madrid es situa a Torrejón de Ardoz. El 31 de gener la base militar d’aquesta ciutat va rebre una vintena de persones repatriades des de Wuhan. Aquests van ser ingressats a l’Hospital Gomez Ulla, de Madrid. Representants sindicals del centre sanitari van assegurar que la informació de l’arribada de possibles casos de coronavirus els havia arribat des dels mitjans de comunicació. Es va denunciar descontrol, desinformació, confusió i manca d’instruccions i formació pel tractament d’aquests casos de risc contagiós: no saben ni por dónde van a entrar.

El 27 de febrer es fa públic el positiu de dos casos detectats des del sistema hospitalari de la Comunidad d’origen desconegut. D’aquests casos no se n’ha publicat l’origen, no se n’ha fet pública la traçabilitat i ni tan sols se sap si s’ha fet una investigació… El 2 de març algunes veus apuntaven ja a la possibilitat de tancament de les escoles de Torrejón, que tampoc es va fer, i en cap cas es va plantejar l’aïllament de la localitat.

El 6 de març es publicava el positiu d’un suboficial de la base de Torrejón. La setmana del 9 al 15 de març la situació es descontrolava fins a exigir la declaració d’estat d’alarma dissabte 14.

La cronografia de fets porta a preguntar-se per què no es va aïllar Torrejón de Ardoz com a primera mesura, i Madrid en un segon nivell. I per què es va menystenir la mesura catalana d’aïllament de la Conca d’Òdena.

¿Per què el “Gobierno” ha volgut assumir totes les funcions de sanitat a l’estat i ha buidat de contingut, i competències, l’estat de les autonomies recentralitzant tots els processos i poders? Burocràcia?

Des del seus despatxos el govern del PSOE (amb l’ortopèdia d’Unidas Podemos i cia) ha optat per acaparar tot el control des del “poder dels escriptoris”, burocràcia governamental, assumint, així, tots els riscs (i responsabilitats) d’aquesta gestió amb la típica arrogància espanyola; oblidant lliçons apreses com la de l’auxiliar clínica infectada d’ebola l’octubre del 2014.

Els resultats de la gestió de la pandèmia a nivell d’estat son les pitjors d’Europa, o fins hi tot del món. Espanya ha passat de ser la riota europea per la seva les seva pèssima gestió de la cadena d’infeccions a generar directament pena: sí, és una pena.

Manca de previsió, deficiències en la sanitat, material extraviat o, senzillament, insegur i inutilitzable. Mitjans de comunicació europeus parlen d’un manca d’equipaments i recursos tan gran que han batejant el nostre heroic personal dels hospitals com a “sanitaris kamikazes”.

I això, amanit amb l’anul·lació de les llibertats individuals, la militarització, banderes en lloc de medecina i l’intent de mitificació de la “UNIDAD” forçada. Mentre a tot el món es treballa per aturar la pandèmia des del confinament i l’aïllament el govern espanyol aposta per la “unidad” forassenyada. I per l’apologia de l’aparell repressiu per excel·lència, exèrcit, policia, multa i presó. Rodes de premsa del govern al costat de la Guardia Civil uniformada i el més menyspreable silenci davant de l’aberració comesa amb els presos polítics per part del suprem de la injustícia espanyola.

I sa majestat el rei, el rei d’Espanya, relacionat amb un escàndol econòmic financer de comissions il·legals, defraudació d’imposts, fuga de capitals, amb actituds immorals, insolidàries, reprovables… I que ens fa aparició disfressat de cap de les forces armades, amb uniforme de matar, per terroritzar possibles veus dissidents?

Però on és l’esquerra espanyola? O; es que hi ha una esquerra a Espanya?

Amb aquesta crisis sanitària hi havia la possibilitat de guanyar-se la simpatia de comunitats autònomes, especialment les històriques, acceptant totes les seves propostes a nivell local i posant l’aparell central de l’estat espanyol a disposició de les conselleries de salut. Però això hagués significat una pèrdua de poder i control, i especialment de gestió de la veritat en les dosis que interessen a qualsevol govern.

Una avaluació estricta dels fets, o investigacions independents, haguessin pogut provar relació directa entre el brot víric de Madrid i la base militar de Torrejón de Ardoz; no s’entén el perquè del misteri en el brot de Madrid. És obvi que, si s’evidenciés aquesta relació, es podria qüestionar totalment l’autoritat del govern en la gestió de la crisis.

Ments més perveres poden pensar, fins i tot, que la voluntat de no aïllar Madrid podria respondre a un pla per a dispersar les estadístiques d’infecció i mortalitat del COVID-19 que no suposin una evidència de la mala praxis realitzada a Madrid. Per altra part, la lloada (des del PSOE) actuació de la UME podria intentar amagar una manca de rigor en el tractament del COVID-19 des de l’arribada dels primers repatriats del 31 de gener.

En aquest aspecte cal recordar que la UME té la seva base a Torrejón de Ardoz, compartida amb altres unitats de l’exèrcit i de les forces aèries. La seva mobilitat actual, per tot el territori, sembla més una imprudència que no pas una necessitat: vaja, moure persones des del centre epidèmic és a totes llums irresponsable. D’altra banda, l’actuació de la UME està molt qüestionada com a recurs eficaç, sobretot des d’àmbits civils d’emergència i sanitat. En molts casos sembla un malbaratament de recursos (i equipaments) per a realitzar accions poc transcendents com la neteja amb aigua i lleixiu.

Els resultats son esgarrifosos: les estadístiques més altes en mortalitat i infeccions i les més baixes en recursos implementats en un país desenvolupat.

El fet que, a l’Estat espanyol, la improvisació en la gestió de l’epidèmia de SARS-CoV-2 fos compartida a tots els nivells de l’administració pública (mal de muchos, consuelo de tontos) no ens excusa per no fer una profunda crítica: i és que en el cas dels governs de l’Estat espanyol (des dels d’ajuntaments a la presidència, per no parlar del rei) caldrà demanar responsabilitats profundes per a aclarir com la mala gestió ha portat a una mort ignominiosa tantes persones, especialment de la generació dels nostres pares, padrines i padrins, també al nostre país.

Koki Gassiot
Membre de la Coordinadora nacional confederal de la IAC i dels Col·lectius assemblearis d’universitat (CAU-IAC)

Fonts: ABC, Ara, EDeconomiadigital, El País, Europapress, Infolibre, La Vanguardia, Niusdiario, Telemadrid.




Comentaris

Comentar