Ricardo Rosselló va anunciar la seva renúncia com a governador de Puerto Rico, que es farà efectiva a partir del 2 d’agost. Va tractar de resistir, de guanyar temps, va aguantar 12 dies l’enorme pressió del carrer, però la seva sort estava tirada. Sense aliats als Estats Units, sense suport intern ni del seu partit –el Partido Nuevo Progresista- ni dels empresaris de l’illa que van ensumar-se la mobilització, i amb l’amenaça d’enfrontar un judici polític en el Congrés, les seves opcions s’havien esgotat.
El reemplaçarà l’actual Secretària de Justícia, Wanda Vázquez Garced, ja que el secretari d’Estat que seguia en la línia successòria va renunciar producte del famós #Telegramgate. Vázquez, que pertany al partit de Rosselló, és una funcionària molt qüestionada i esquitxada pels escàndols de corrupció. En principi hauria de quedar-se fins a novembre de 2020 quan acaba l’actual mandat. Però una cosa és la lletra de la constitució i una altra molt diferent la realitat. L’assumpció de Vázquez sembla una sortida provisòria i frèvola. Si finalment assumeix, encapçalarà un govern feblíssim per a enfrontar el desafiament del carrer.
El primer que cal dir és que a Rosselló el va fer fora una rebel·lió que es va transformar en imparable. El punt més alt i que va acabar d’inclinar la balança va ser sense dubtes la jornada del dilluns 22 de juliol, que va incloure una vaga general massiva i el bloqueig de la principal autopista de Sant Joan, la capital. I en aquest sentit va tenir un caràcter històric. Va haver-hi altres lluites emblemàtiques, des de les rebel·lions anticolonials fins a les més recents contra la utilització imperial dels Estats Units del territori, o contra els plans d’ajust i privatitzacions. Però és la primera vegada que cau un governador per la mobilització popular des de 1947, quan els porto-riquenys van començar a votar les autoritats locals.
I encara que els famosos van donar la nota de color, els protagonistes decisius van ser els centenars de milers que van prendre els carrers: joves sense futur, estudiants que veuen perillar les seves escoles i universitats, treballadors, víctimes de l’Huracà María, en síntesi, les masses obreres i populars.
No obstant això, l’enorme espontaneïtat que la gran majoria de la població castigada de Puerto Rico va desplegar en aquesta setmana i mitja és alhora la seva fortalesa i la seva vulnerabilitat. Renunciat Rosselló ara el procés entra en una nova etapa.
Els partits que administren el règim colonial –el Partido Popular Democrático i el Partido Nuevo Progresista- juntament amb els republicans i demòcrates als Estats Units tractaran de restablir l’ordre i limitar l’abast de la protesta a la renúncia de Rosselló i el seu govern corrupte.
A més, Rosselló se’n va anar però la Junta de Supervisión Fiscal, integrada per banquers de Wall Street per a garantir el repagament del deute, segueix. És més, sembla no donar-se per assabentada del sotrac. Segons les declaracions de premsa d’un dels seus assessors, l’ajust i la responsabilitat fiscal és mandat de la Junta, no de qualsevol Govern de torn.
La persistència de les protestes mostra la profunditat de les seves causes. Puerto Rico fa més d’ una dècada que està en recessió econòmica, des que sota el govern de Bill Clinton els Estats Units va decidir posar fi al règim d’exempcions impositives per a les empreses que sense aquest privilegi van abandonar l’illa. La crisi de 2008 i l’Huracà María van fer la resta. De fons el que està en qüestió és estatus colonial de Puerto Rico.
Rosselló va arribar al Govern com a banderer del sector "annexionista" de l’elit porto-riquenya, que planteja que la solució és liquidar qualsevol pretensió d’autodeterminació nacional i integrar-se plenament als Estats Units, transformant-se en l’estat 51. Per a aconseguir-ho feia lobby amb congressistes del partit demòcrata.
L’altra meitat, representada pel Partit Popular Democràtic, sosté la ficció actual de l’"estat lliure associat", com si hi hagués un pacte d’igual a igual entre Puerto Rico i l’imperi nord-americà.
Trump ha estat aprofitant la crisi i l’enorme desídia del govern de Rosselló per a justificar la seva política racista i antiinmigrant. Però els demòcrates, que van ser aliats fins ahir de Rosselló no es queden enrere. Sense anar més lluny, la Junta de Supervisió Fiscal va ser creada pel Congrés nord-americà sota la presidència d’Obama.
Als Estats Units hi ha un acord bipartidista de republicans i demòcrates i tots dos sostenen una política imperialista cap a Puerto Rico. Tots dos partits són responsables de regatejar els fons de l’ajuda enfront de catàstrofes naturals que li arriben als porto-riquenys a comptagotes. La població boricua dins dels Estats Units, que ascendeix a més de 5 milions, sol val com a clientela electoral.
La rebel·lió de juliol va posar en relleu que Puerto Rico és una colònia, amb un autogovern limitat, sense sobirania i sotmès econòmicament al capital imperialista. Cap dels partits de l’elit local, que són carn i ungla amb l’establishment nord-americà, tenen una altra alternativa per a oferir que aprofundir aquesta dependència. Per això, la renúncia de Rosselló és una batalla guanyada però no la fi de la guerra que els poderosos li han declarat als treballadors i els sectors oprimits de Puerto Rico i de tota Amèrica Llatina.
Et pot interessar: cobertura completa sobre la crisi política i la rebel·lió a Puerto
Rico
