El Mundial de futbol de 2022 organitzat per la FIFA quedarà en la història com un dels quals més discussions va generar fins al moment en relació al país que oficia com a seu de l’esdeveniment. Es va instal·lar en l’imaginari de milions de persones que Qatar és un país (alguna cosa que també va aconseguir el Mundial de FIFA, situar-ho per a milions de persones en el mapa) en el qual no es respecten “els Drets Humans”, formulació una mica abstracta dins de la qual va quedar la idea que és una nació especialment opressora de les persones LGTBIQ+, també de les dones que sofreixen nombroses imposicions que les releguen a un rol secundari, i a més que per al desenvolupament de les obres de modernització i infraestructura necessàries per a rebre a les 32 seleccions participants d’aquest esdeveniment, van morir al voltant de 6.500 treballadors, majorment migrants sense drets laborals.

Contradictòriament, Qatar va aconseguir reconeixement internacional -que és el que buscava la seva família governant, embarcada des de l’assumpció del pare de l’actual emir en el que s’anomena “sportwashing”, és a dir projectar una bona imatge cap al món a partir de l’esport- però també aquesta exposició va valer que s’instal·lin aquestes idees sobre la vida en aquest país de la península aràbiga. Els mitjans de diversos països europeus van posar el focus en aquests problemes, fins i tot el número dels 6.500 morts va quedar en l’imaginari com la quantitat de víctimes que van provocar els preparatius del Mundial a partir d’una publicació del diari anglès The Guardian (encara que en realitat filant prim és un número que apunta a migrants morts a partir de la designació en 2010 de Qatar com a seu del Mundial). No obstant això, la gènesi de Qatar i del seu règim polític no està tan popularitzada. D’on va sortir Qatar i perquè està regida per aquestes lleis? Quina és la seva relació actual amb Europa i els Estats Units? Si comencem a indagar en aquestes qüestions, fàcilment apareix la petjada de l’imperialisme.

El que actualment és Qatar era una regió allunyada del centre del regne d’Aràbia Saudita, una espècie de província oblidada en la qual recalaven pirates i comerciants, fins que, en 1868 en acord amb la monarquia britànica, un ancestre de l’actual família governant, Mohammed bin Thani, va assumir com a mandatari d’un territori reconegut com a autònom. En la seva licitació per guanyar terreny en una regió assolada per l’Imperi Otomà, és la corona anglesa la que li dona a Qatar estatus de territori “separat” d’Aràbia i col·loca al comandament a l’única família de tot el món àrab que no té alguna història que la lligui al profeta Mahoma que els atorgui una legitimitat relacionada als preceptes de l’islam. L’actual mandatari Tamim bin Hamad Al Thani que es passeja per les llotges oficials dels estadis és membre d’aquesta mateixa família que va investir l’antic imperi britànic a meitat del segle XIX i que va tornar a ungir quan -com a resultat de la Primera Guerra Mundial amb la derrota de l’imperi Otomà que des de 1871 dominava el territori de Qatar- va establir un protectorat basat en el govern d’aquesta família Al Thani. Entre 1916 i 1971, any en què Qatar va acordar la seva independència del Regne Unit, el règim polític de Qatar va ser modelat pel colonialisme anglès.

Amb una Constitució reformulada en 2003, aquest règim continua sent profundament antidemocràtic: es tracta d’una monarquia en la qual el príncep concentra el poder (és pràcticament una autocràcia). L’article 64 de la seva constitució l’explicita: “El Príncep és el Cap de l’Estat. La seva persona és inviolable, i el seu respecte és un deure”. L’emir a penes es recolza en un Consell consultiu que fa les vegades de “poder legislatiu”, amb una funció gairebé decorativa (l’article 67 recorda que només el mandatari pot “Ratificar les lleis i promulgar-les. No es podrà promulgar cap llei, tret que sigui ratificada pel Príncep”), i aquest Consell consultiu és l’única instància que voten solament els ciutadans de Qatar d’origen. Amb una població de 2,7 milions d’habitants, a penes són 250 mil els que són reconeguts com a ciutadans per tenir origen de Qatar.

Les definicions generals que deriven en prohibició de drets socials i llibertats democràtiques plasmades en aquesta Constitució diuen coses com que “La societat de Qatar es basa en els pilars de la justícia, la caritat, la llibertat, la igualtat i la bona moral” (article 18), que “L’Estat protegeix els pilars de la societat, manté la seguretat i l’estabilitat i la igualtat d’oportunitats per als ciutadans” (article 19), que “La família és el nucli de la societat. Els seus pilars són la religió, la moral i l’amor de la Pàtria” (article 21) i que “L’Estat s’ocupa de la joventut, la preserva de les causes de la corrupció, la protegeix contra l’explotació, la protegeix contra el mal de l’abandó físic, mental i espiritual, i proporciona les condicions adequades per a desenvolupar els seus talents en diferents sectors, a la llum d’una educació sana” (article 22), a més de que declara que “La propietat privada és inviolable” (article 27). “L’Estat” en la pràctica es redueix a la família reial.

Abans d’aquesta nova Constitució, un Qatar modern sorgeix del cop d’estat que l’emir Hamad bin Khalifa al Thani va donar en 1995 contra el seu pare (que tenia relacions molt estretes amb la monarquia d’Aràbia Saudita). A partir d’aquest moment la família Al Thani va adoptar un curs més autònom per a Qatar quant a la política internacional. A partir de 1996 també es va accelerar el desenvolupament de la indústria petroliera, especialment per a l’explotació de gas. Avui Qatar és el principal exportador de gas natural liquat del món. La riquesa que va anar desenvolupant li va permetre fusionar-se amb capitals europeus i diversificar negocis: la família reial de Qatar té actualment inversions en corporacions com l’automotriu alemanya Volkswagen, l’empresa immobiliària anglesa Harrods, la cadena de botigues espanyoles El Corte Inglés, participació accionarial en l’estudi estatunidenc Hollywood Miramax i també participació en companyies com British Airways, els bancs Barclays i Credit Suisse, per comptar solament algunes per fora dels seus tentacles en el món del futbol com l’arxiconeguda propietat del Paris Saint Germain en el qual juguen les majors figures d’aquest Mundial, Messi, Mbappé i Neymar.

Quan Gianni Infantino, president de la Federació Internacional del Futbol Associat, per a defensar la decisió de mantenir a Qatar com a seu del Mundial assenyala una certa hipocresia de la premsa europea que qüestiona les violacions a “els drets humans” òbviament tampoc dona compte d’aquestes relacions del capital europeu i els seus governs amb l’Estat de Qatar ni de la responsabilitat del Regne Unit en el naixement de Qatar. “Nosaltres els europeus hauríem de disculpar-nos pel que hem fet al món en els passats 3 mil anys i hauríem de disculpar-nos pels pròxims 3 mil anys abans de posar-nos a donar lliçons de moral a la gent”, va declarar en una conferència de premsa prèvia a la festa inaugural del Mundial i fins vaVolver a línea automática
elogiar la política migratòria de l’emirat. Amb un enfocament semblant, es va expressar una crítica relativista a les expressions de protesta de planters com l’alemany (que havia assegurat que utilitzaria el braçalet multicolor de la diversitat LGTB i finalment va posar amb la boca tapada repudiant la imposició de la FIFA perquè no l’utilitzessin) des d’un lloc de “respectar els costums” i la suposada idiosincràsia de la societat de Qatar i considerant aquestes actituds com a eurocèntriques. Aquestes posicions són directament acrítiques i assumeixen una defensa tancada del règim de Qatar.

L’elecció de Qatar com a seu en un congrés de la FIFA en 2010 (on també es va triar a Rússia per a 2018) va deslligar l’escàndol que es va conèixer popularment com el “FIFAgate”: una recerca ordenada per fiscal general dels Estats Units Loretta Lynch va determinar que va haver-hi pagament de suborns per a establir aquesta elecció de seus mundialistes, per al voltant de 150 milions de dòlars segons l’FBI. Aquesta causa va provocar la caiguda de l’anterior president de FIFA, Joseph Blatter, i l’empresonament de diversos dirigents d’aquest organisme internacional. No obstant això, la recerca no es va enfocar en els “sobornadors”: cap membre de la família reial de Qatar va ser ni tan sols cridat a declarar, la qual cosa deixa entreveure que la intencionalitat d’aquesta recerca apuntava més que res a colpejar a FIFA per a donar-li lloc a empreses nord-americanes en el negoci de la televisació d’esdeveniments futbolístics, però ni per remei molestar a la família que governa la nació que alberga a la base militar nord-americana més gran de Mitjà Orient, la base Al Udeid.

Que l’escenari del Mundial hagi donat lloc a qüestionaments al règim de Qatar és molt progressiu, sobretot perquè va despertar una preocupació a un nivell massiu pels drets de les dones, les persones LGTB, els treballadors i migrants d’aquesta regió del món. Aquesta preocupació obre la possibilitat d’impulsar la conquesta d’aquests drets. Però que en el sentit comú la crítica estigui limitada sense apuntar a les relacions que sostenen el poder de la família reial de Qatar la fa més feble. Qatar és un producte modelat a imatge i semblança del colonialisme anglès, de relacions financeres i comercials molt profundes amb l’Europa actual i aliat militar estratègic dels Estats Units des de la primera guerra del Golf contra l’Iraq a partir de 1992. Si els protagonistes de la festa del futbol comencessin a assenyalar als seus propis governs en els seus negocis i aliances amb aquest emirat, tal vegada la crítica seria més precisa i podria generar un corrent que qüestioni les bases del poder d’aquest règim antidemocràtic, bases que estan en les seves estretes relacions amb les potències imperialistes que per a dissimular -i encoratjant en alguns casos prejudicis islamofóbics- deixen córrer una tíbia crítica per la falta de “drets humans”.