Durant els últims dies ningú haurà pogut evitar veure en algun telenotícies a Pedro Sánchez exigint que els partits independentistes “condemnin la violència”. Aquesta insistència i l’amenaça de tornar a aplicar el 155, estan sent el monotema de l’arrencada de la llarga precampanya electoral del PSOE.

Cal recordar, per si la campanya d’intoxicació informativa duta a terme pel conjunt dels grans mitjans de comunicació espanyols a partir de les filtracions de la clavegueres de l’Estat impedeix veure’l, que a cap dels detinguts se’ls ha imputat per la comissió de cap acte violent. Ni tan sols la tinença d’explosius és tal, com reconeix la pròpia Fiscalia, sinó que es tracta de “precursors d’explosius”. Una categoria que pot incloure des de lleixiu, salfumán o bicarbonat. Revisin els seus rebostos.

L’exigència és doncs a una condemna preventiva. Ni hi ha fets, ni tampoc sentència probatòria de la suposada “violència potencial”, l’última innovació jurídica-política en temps de deriva autoritària.

Aquesta vehemència de Sánchez contrasta amb les seves posicions quan era un jove militant socialista enfront d’una altra violència, la dels Grupos Armados de Liberación, els GAL. Aquesta violència no va ser “potencial” o “indiciària”, sinó totalment real. Va deixar un saldo de més de 40 atemptats, una trentena d’assassinats, diversos segrestos i desenes de casos de tortures durant els primers governs de Felipe González.

Les connexions entre el terrorisme d’Estat i el govern van quedar més que demostrades amb la condemna a l’exministre d’Interior José Barrionuevo i el secretari d’Estat per a la Seguretat Rafael Vera. Tots dos van rebre la cordial visita a la presó de l’expresident González i tres mesos després serien indultats pel govern de José María Aznar.

Quan aquests dos alts càrrecs socialistes estaven sent jutjats, Sánchez va participar en el popular programa de debats televisius dels 90 Moros y Cristianos. Des del públic i al costat d’un Xavier Sardà que sembla haver oblidat aquella trobada –avui és part des de la Sexta del periodisme que considera sacríleg qüestionar la independència dels jutges o de les actuacions de la Guàrdia Civil– el veiem qüestionar al jutge que va portar endavant el Judici als Gal –Baltasar Garzón–, l’enviament a presó preventiva d’algun dels acusats o exigir a Javier Nart -quines voltes dóna la vida- que respecti la presumpció d’innocència dels bons de Vera i Barrionuevo.

Sánchez podria al·legar que era un jove garantista en el tractament penal dels imputats. Caldria dir-li que, amb la maduresa, aquest garantisme l’ha perdut quan ha de parlar dels presos polítics catalans -tant els del Suprem com els del 23S-. Però el que caldria preguntar-li és, condemna vostè la violència dels GAL i els vincles que va tenir el govern del PSOE amb ells que van quedar demostrats amb les penes contra un ministre i un secretari d’Estat? Ho hem buscat, però la “maleïda hemeroteca” no ens ha donat cap vídeo posterior en el qual Sánchez entoni una cosa semblant.

#PedroSanchez insiste en exigir a los partidos independentista una violencia que no existió ¿Qué decía él sobre otra violencia mucho más real, la de los GAL, hace unos años?
👉40 atentados
👉30 asesinatos
👉6 secuestros
👉Decenas de torturados#23S #TotsSomCDR #1Oct pic.twitter.com/ZHwvmLIgOf

— IzquierdaDiario.es (@iDiarioES) 30 de septiembre de 2019