Internacional

INTERNACIONAL

Què és allò nou que està sorgint a Palestina gràcies a una nova generació?

dilluns 7 de juny| edició del dia

Conversem amb Bodour Hassan, activista feminista palestina, sobre el que està deixant l’heroica resistència del poble palestí, amb la joventut com a protagonista. Les seves noves formes d’organització, els desafiaments que enfronta aquesta jove generació d’activistes i en particular les dones palestines.

Després del brutal bombardeig a la Franja de Gaza per part de l’Estat d’Israel, i dies abans començava una repressió a Jerusalem oriental que es va estendre a les ciutats mixtes i a Cisjordània, es va veure la resistència d’una joventut sense lligams amb els partits tradicionals palestins i la unificació del conjunt del poble expressada en la històrica vaga del 18 de maig.

Quin és el rol que va jugar la joventut palestina en la resistència a la repressió israeliana?

Tots els enfrontaments que van començar en la segona setmana d’abril, durant els primers dies del Ramadà, l’origen d’aquests enfrontaments va ser l’empipament dels joves després de la decisió de les forces israelianes de bloquejar l’entrada de la Porta de Damasc; aquest va ser l’origen, la causa primera. Òbviament va haver-hi altres raons, com la repressió massiva.

Però l’origen directe va ser l’empipament de la joventut, i la majoria dels participants van ser joves, molts menors de 18 anys, i la majoria eren joves políticament no actius. Molta gent diu que aquests joves tenen problemes amb la seva identitat, que Israel ha aconseguit erradicar la seva identitat, la seva consciència. Però el més important va ser veure com aquests joves han estat capaços de redefinir aquesta identitat, la seva participació política.

Quan els joves van ser capaços de forçar a Israel a remoure les barreres, tota la gent va anar a participar, no només els joves. També les famílies, els majors, totes les ciutats. Jo no estic d’acord en dir que aquest moviment és només de joves. Totes les categories del poble palestí estan participant, cadascun d’acord amb la seva possibilitat, amb la seva capacitat. Però òbviament la majoria més activa, com en tots els aixecaments, són joves.

També la mateixa causa es repeteix en Sheik Jarrah per exemple, durant les manifestacions contra el trasllat forçós i la despulla de famílies, la majoria dels participants són joves. Els que escriuen sobre el que està ocorrent, les i els periodistes, les i els dirigents del moviment, els que estan manifestant-se, òbviament la majoria són joves. Però també hi ha activistes veterans que són molt actius a inspirar, a dirigir, a participar. És molt important esmentar el seu rol, el paper que estan jugant. A més de la participació de les i els joves.

El mateix quan parlem de la participació en les terres del 48, en la totalitat de la Palestina històrica, la majoria dels que participen són joves que també han organitzat la vaga general del 18 de maig que ha unificat a tots els palestins des de la mar fins al riu [des de la mar Mediterrània fins al riu Jordà: territori històric palestí, N. de R.].

Quina és la seva relació amb les direccions tradicionals palestines?

Aquests joves són molt diferents perquè molts d’ells no són membres de cap partit o moviment polític. Hi ha joves que òbviament són polititzats però contra tots els partits tradicionals i segurament també contra l’Autoritat Palestina a Cisjordània que va tractar de reprimir el moviment, de detenir als joves. Malgrat l’oposició a moltes de les polítiques de Hamas, cal afegir que aquests joves han secundat i estan donant suport a la resistència. Aquesta diferència de Hamas com a organització política, que és molt criticada per tots costats, per molts dels palestins, però no com a arma de resistència, que és una resistència legítima contra l’ocupació, contra el setge, el bloqueig que existeix des del 2007.

Hi ha molta diferència entre aquest actual moviment i els moviments passats?

Com dic, no està dirigit pels partits, aquests joves estan produint uns moviments, uns col·lectius que són anti jerarquies tradicionals, contra aquestes jerarquies. Estan basats en moviments de les comunitats, que estan connectats entre els pobladors de tota la Palestina històrica.

Aquest moviment de resistència ha desenvolupat organitzacions de base?

Absolutament, l’organització de base és molt important, hi ha moviments com els feministes, el moviment contra la violència interna del meu poble de Umm al-Fahm [ciutat àrab israeliana, del districte d’Haifa, pròxima a la línia verda –imposada en 1948 per Israel– que separa a aquest Estat de Cisjordània, N. de R.], els moviments d’estudiants que són molt actius al carrer, a organitzar les manifestacions, a fer costat a les i els detinguts. Però també l’aixecament en si mateix ha produït els seus propis moviments, en gairebé tot poble o ciutat palestina hi ha noves i nous activistes que s’estan unificant, estan secundant noves iniciatives com la de l’economia palestina [un moviment de compra de productes només palestins, N. de R.].

Per descomptat també per a fer costat als detinguts, perquè ara estem vivint sota un onada de detencions massives. Israel ha detingut més de 2.000 palestins, només en els territoris del 48, que són els territoris de la Palestina de la “línia verda”, a més de més de 100 a Jerusalem i Cisjordània. Per a secundar-los a ells i les seves famílies, perquè rebin suport legal, [estan] aquestes organitzacions, que no pertanyen a cap organització política. En aquestes organitzacions hi ha joves que probablement són membres d’alguna organització política però participen com a simples palestins.

També per a l’organització de la vaga, la coordinació entre tots aquests moviments, la creació de petits… ara, no parlem de grans moviments però està començant amb aquestes organitzacions que són petites, que no tenen aquestes jerarquies tradicionals de líders, són moviments des de baix. Al meu entendre un dels assoliments més importants d’aquest aixecament és oferir un espai cívic per a organitzar i coordinar.

Com funcionen aquestes organitzacions de base, com s’organitzen entre elles?

En tot poble, en tota ciutat hi ha gent, joves molt actius durant les manifestacions, que organtizen grups [en les xarxes socials, N. de R.] per a organitzar una manifestació, per a fer costat a la família dels presos, organitzar actes fora de la presó o un tall. Per descomptat que usen les xarxes socials per a organitzar-se entre ells quan no poden unir-se en l’espai públic, però això és només un instrument.

Estem parlant d’iniciatives que són molt noves i moltes persones no eren molt actives políticament, estan descobrint la força d’aquesta mena d’organització [de base, N. de R.], però també els problemes, les limitacions, què és el que hem de fer per a mantenir la lluita viva, per a enfrontar l’onada de les detencions massives. L’objectiu del qual és, òbviament, erradicar aquest moviment històric, és reprimir, impedir que els palestins surtin al carrer a manifestar-se. És un instrument d’opressió pública per a intimidar, per a terroritzar a la gent, perquè Israel vol impedir aquest moviment i tot el que estem veient ara és la intenció d’enfrontar aquest terrorisme d’Estat, aquesta repressió. Malgrat tot, malgrat les detencions, de la repressió, de la violència contra les i els manifestants, estem creant altres organitzacions fora dels partits i líders tradicionals, probablement amb la seva ajuda en algunes ocasions, però com a moviments independents.

Quina és la situació dels treballadors palestins tant a Cisjordània, en els territoris ocupats, com a Israel?

No podem parlar de la mateixa situació en totes les localitats. Per exemple els desafiaments dels palestins que viuen en la “línia verda” [a les ciutats àrabs israelianes dins de l’Estat d’Israel, N. de R.] són diferents dels altres treballadors. Tots són oprimits, tots estan, en l’arquitectura de l’aparell d’opressió israeliana, en el més baix. Però per exemple els treballadors que són de Cisjordània que vénen a treballar aquí dins de la línia verda o que han de treballar en els assentaments, no tenen drets de treballadors, no tenen la possibilitat d’organitzar-se, de participar en la vaga.

Aquí on els treballadors tenen la seva ciutadania és probablement més fàcil o millor dit: menys difícil. Però també molts d’ells són treballadors de serveis, de la construcció, són treballadors que tenen el salari mínim i les seves condicions laborals són molt difícils, també hi ha treballadors que tenen millors condicions. Però el comú a totes les treballadores i treballadors palestins és que tots ells viuen sota un sistema d’opressió, de discriminació econòmica, social, que viuen sota el risc d’algun càstig, si participen d’alguna cosa política està també la possibilitat de violència dels dretans israelians en contra seva, per exemple, els xofers de col·lectius –que la majoria d’ells són palestins–, que tot el temps sofreixen violència i intimidació i és molt difícil organitzar-los.

Israel sempre ha tendit a reprimir al moviment obrer palestí a través d’organitzar la Histadrut, que és la unió sionista de treballadors, i els palestins no poden organitzar-se com a treballadors, com un col·lectiu de treballadors palestins.

Aquest va ser el desafiament de la vaga [del 18 de maig, N. de R.] que malgrat tot, els treballadors també estan participant, estan actius. No sols per a aconseguir els seus drets nacionals, polítics, sinó també pels seus drets socials, que és part d’aquesta lluita. Perquè per als obrers i obreres aquesta lluita és una lluita nacional, política, descolonitzadora. També la lluita per la seva dignitat com a obrers, amb els seus drets, són lluites inseparables.

Hi ha entre les dones palestines un moviment feminista? I si és així, com s’articula amb la lluita contra el colonialisme israelià?

Parlem d’un moviment molt divers, no és un moviment homogeni que té el mateix color, la mateixa dimensió. Hi ha dones que estan molt actives, probablement no prefereixen usar la definició de feminisme, no pertanyen a un moviment feminista, però la seva participació, la seva articulació és feminista. Per a nosaltres [es refereix a les dones activistes palestines, N. de R:], òbviament la definició és important, però el més important és com estem pensant, tractant de fer aquests debats.

Els moviments palestins són molt vells i aquesta certitud que hem d’enfrontar el colonialisme, que tenim també el sistema patriarcal, no és nou, és un desafiament molt vell.

No podem parlar d’un moviment feminista, parlem de moviments feministes, de grups d’activistes feministes i grups de dones que estan molt actives a organitzar les manifestacions, a escriure, a compartir, a representar als detinguts. Perquè per exemple en moltes ciutats la majoria de les advocades que estan representant als detinguts polítics són voluntàries, dones que estan treballant per a oferir aquesta ajuda i per a organitzar els moviments i les protestes. Són les mateixes dones que continuen actives en els esforços anti patriarcals, per a combatre-ho, per a fer aquest canvi social, un canvi de llarg abast.

Nosaltres pensem que la descolonització, canviar el sistema [impost per Israel, N. de R.] és molt difícil, és un desafiament gran. Però canviar la societat, fer un canvi social, és encara més difícil i requereix molt més esforç, treballar dia a dia, amb la gent, amb els nens, i també amb els nostres companys homes. Sabem que aquestes manifestacions de patriarcat existeixen en tots els espais, fins i tot en els espais de les manifestacions [per a organitzar-les, N. de R.], en els espais que semblen ser anticolonials, però també aquí es manifesta el patriarcat.

La intersecció de la nostra lluita feminista, política, anticolonialista i antisistèmica, fa aquesta lluita més difícil però molt més important. Aquest coneixement que en tots aquests moviments, tots aquests aixecaments, totes aquestes lluites, no hi ha prioritat de l’una sobre l’altra. No diem que una lluita és més important que l’altra, pensem que les dues lluites són iguals: contra el patriarcat local i contra el colonialisme, que és també un sistema patriarcal. El colonialisme també és un sistema sexista, un sistema misogin, un sistema que mata dones, que usa aquesta llengua molt patriarcal i molt xovinista.

Sabem que aquestes dues lluites i la nostra lluita per tots els nostres drets, per la nostra llibertat com a dones, [però també] com a palestines i palestins, totes aquestes lluites contra el sistema capitalista: el colonialisme, el patriarcat, són lluites que hem de donar, que hem d’enfrontar.




temes relacionats

Estat d’Israel   /    Sionisme   /    Entrevista   /    Joventut    /    Classe treballadora   /    Palestina   /    Gaza   /    Internacional

Comentaris

Comentar