Si busquem qui compon el Consell Social de la UPF, ens trobem que la seva presidenta és Núria Basi Moré. Basi està al capdavant del grup Basi, empresa distribuïdora de roba, que fins fa poc ho feia amb la marca Lacoste, i ara té tantes altres. A més, és part del Consell d’Administració de la Fira Barcelona. Casualment, o no, la Fira Barcelona és una de les empreses del Fórum social i empresarial de la UPF.

Aquest Fórum de la UPF es va crear conforme al marc normatiu del Consell Social. La lògica de la seva creació és que sigui un “entorn de promoció de la participació i l’assessorament social i com a instrument de suport a la participació de la societat a la Universitat”.

A la pàgina web del Consell Social, es descriu una de les seves principals funcions: “assessorar sobres les oportunitats i les necessitats socials en relació amb la programació universitària [...] col·laborar en el disseny de programes acadèmics bàsics o complementaris, d’especialització o d’extensió universitària. Especialment, en els continguts pràctics i/o metodològics relacionats amb les aptituds i les actituds del futur professional i en aquells de caràcter transversal o multidisciplinari.”. I, encara que apareixen altres objectius, crida l’atenció un en particular, que diu “assessorar en l’aplicació del coneixement i la recerca universitàries a les necessitats de la societat i del teixit productiu”.

Traducció: les necessitats de les empreses que estan en el Fòrum, que estan en el Consell Social i que tenen Càtedres-Empresa en la UPF. A més, que la seva veu (interessos) té pes en les decisions de programa educatiu i programació, pràctiques, etc.

Necessitem més per veure que les universitats públiques són universitats-empresa al servei de patronals com Abertis?

Doncs tenim més. Tenim les càtedres d’empreses, com la de Telefónica, la del Banc Santander o la de La Caixa, aquestes dues últimes també en el Fòrum social i empresarial.

Mentre aquestes empreses tenen beneficis milionaris, els i les estudiants sortim perjudicats amb l’augment de la privatització de l’educació pública i la ingerència de les empreses privades en els nostres plans d’estudi, decidint què estudiem o què investiguem. Per això, la lluita per una universitat radicalment democràtica, gratuïta i sense precarietat es converteix en una necessitat.

Per donar aquesta batalla, necessitem posar dempeus un moviment estudiantil anticapitalista i combatiu. Que es plantegi expulsar les empreses de la universitat, democratitzar els òrgans de govern i plantejar la necessitat que els plans d’estudi, recerca i pràctiques es pensin en funció de les necessitats de la majoria de la població, no segons els interessos d’empreses multimilionàries.