La situació de col·lapse de l’educació pública no és nova; com tampoc ho és l’exigència de la comunitat educativa que es baixin les ràtios. Si ja de per si mateix, fer classe a un grup d’entre 28-30 alumness, on hi ha diferents nivells d’aprenentatge i diferents necessitats, és tota una odissea, ho és més en època de coronavirus.

El curs passat, una de les mesures estrelles era la dels grups bombolla: grups que són impossibles de mantenir, perquè no hi ha espai ni personal suficient per a garantir-ho, i perquè a més, els nens i els adolescents tenen una vida més enllà de les aules, on interactuen amb altra gent que no és del seu grup bombolla.

Què pretenia les administracions, que estiguin durant tot el que duri la pandèmia interactuant només amb 5 persones del seu grup bombolla, i que de classe anessin a casa? Després, assenyalaven a docents i alumnat si els contagis creixien, per no seguir les recomanacions.

Però d’augmentar el pressupost de l’educació per a baixar ràtios, contractar més personal, tenir el material suficient de protecció, i reforçar la sanitat amb més personal i mitjans, d’això ni parlar.

A hores d’ara -anem per la sisena onada- les seves campanyes de criminalització no haurien d’enganyar ja a ningú: la responsabilitat és dels governs burgesos que posen per davant la protecció dels beneficis d’un grapat de multimilionaris abans que la nostra salut i les nostres vides; els mateixos que es neguen a alliberar les patents de les vacunes i acumulen subministraments de vacunes.

Així que, un altre curs més, el personal docent i no docent s’ha d’enfrontar a una sobrecàrrega impressionant de treball, gestionant les aules com pot, i fent-se càrrec d’hores d’altres docents que estiguin de baixa.

Per això, les mesures que realment podrien alleujar aquesta pressió en el personal docent passen per la contractació de tot el personal necessari per a cobrir llocs, des del primer dia de la baixa.

Les ràtios s’han de baixar, no sols per a intentar frenar els rebrots en els centres, sinó perquè les ràtios actuals impedeixen per complet una educació de qualitat, que tingui en compte les necessitats del grup i els diferents ritmes de treball. El problema de les ràtios s’ha vist agreujat amb la pandèmia perquè és impossible mantenir la distància en una aula amb 30 alumnes; però ve de molt abans, per la qual cosa la contractació de més personal per a aconseguir aquesta baixada de ràtios ha de ser permanent. A més, s’ha de tenir en compte la situació del personal docent, no docent i de l’alumnat considerat de risc, així com garantir tots els espais necessaris que compleixin condicions òptimes per a fer classe i que tinguin una bona ventilació.

Al mateix temps que escric aquest article m’arriben les notícies de la vaga de docents a França, justament contra la falta de condicions de seguretat per la tornada a les aules. Una gran aturada d’activitats, que diverses assemblees estan votant continuar.

Aquí hem de seguir l’exemple dels nostres companys i companyes francesos. Aquesta és la primera mesura que haurien de prendre els sindicats d’educació. Diversos d’ells han criticat la falta de mesures de seguretat, però cal passar de les paraules als fets, convocant assemblees en els centres i cridant a un pla de mobilització, tant per un retorn a les aules segures com per altres mesures compensatòries per a les famílies urgents, com els permisos retribuïts per a la cura de menors confinats.