No en va, els prejudicis i la discriminació cap als membres de determinats grups socials han estat objecte d’intens estudi al llarg de les últimes dècades, també des del terreny de la psicologia social.

Aculturació, desigualtat i discriminació racial

La relació que es troba entre prejudici i discriminació és evident: els grups exclosos solen ser objecte de prejudici per part de la població general. I, al revés, els grups sobre els quals la població majoritària manifesta prejudici solen ser condemnats a la discriminació social

Aquests prejudicis i discriminació aplicada a persones immigrants i racialitzades en l’actualitat és el resultat de les formes de dominació imperialistes de les principals potencies capitalistes, hereves directes del colonialisme. Les conseqüències d’aquests processos van ser diverses en aquest terreny, tant des d’un punt de vista material com cultural. D’aquesta manera va haver-hi un espectacular augment de la desigualtat entre la riquesa dels països de l’anomenat primer món i la resta, que malgrat només concentrar el 15% de la població consumeixen prop del 76% dels recursos mundials, segons l’Informe de desenvolupament Humà de l’ONU. O com també les diferències d’ingressos entre el 20% més ric i el 20% més pobre de la població mundial són cada vegada més importants.

Tant aquest percentatge de població més pobre com els habitants dels països que concentren la menor part de la riquesa mundial, estan fortament representats per persones racialitzades.

D’altra banda, també es van produir fenòmens que van destruir la identitat i tradicions dels pobles dels països perifèrics. És el que alguns experts denominen, processos de aculturització. Situació per la que la cultura d’un grup d’éssers humans és reemplaçada per una, suposadament superior, amb la que ha entrat en contacte recentment. Aquest procés està caracteritzat per pèrdua o debilitació de llaços socials i culturals, a més de tradicions, formes artístiques i fins a dialectes i idiomes.

L’aculturització està fortament lligada al colonialisme, per no dir que és una conseqüència d’aquest. Aquesta es dóna on aquests grups d’éssers humans que pertanyen a un cert poble es veuen obligats a adaptar-se en la seva majoria a la colònia i la seva cultura. D’aquesta manera, també podem observar aquest procés en els immigrants, ja que, quan abandonen la seva cultura natal, han d’adaptar-se a les polítiques d’assimilació promogudes pel govern del seu país d’acolliment.

Els historiadors han estudiat al llarg de la història el contacte entre cultures, on es trobes els processos de conquesta, la colonització i la dominació, referits a Europa, Àfrica, Àsia i Oceania. La fi del món antic a Europa es caracteritza per complexos i profunds fenòmens d’aculturació o transculturació. Així mateix, s’ha pogut presencies la creació d’objectes híbrids provinents de diferents cultures com els ritus, els mites, textos, etc.

A Amèrica Llatina, un dels màxims exponents d’aquest fenomen, la forma més típica d’aculturació ha estat el mestissatge, on al principi va haver-hi un mestissatge biològic i, després d’això, van tenir lloc els processos d’aculturació o transculturació. Encara que encara queden tribus i pobles on es continuen utilitzant llengües indígenes, com el quítxua, guaraní o aimara, la major part dels descendents dels colonitzadors no conserven la llengua dels ancestres, arran de l’anteriorment esmentat, mestissatge. En el seu lloc, a Llatinoamèrica sobretot es parla espanyol i portuguès, en canvi a Amèrica del nord es parla anglès i francès.

Igualment, un dels principals factors en la colonització d’Amèrica van ser les missions i ordes religioses que buscaven evangelitzar als aborígens. Avui en dia això té la seva expressió en els diferents mètodes de dominació cultural a través del cinema, la televisió o fins i tot l’economia, promovent en tots els casos una lògica colonial amb l’imperialisme europeu i nord-americà.

Aquests processos són en gran part els causants de la discriminació i prejudicis en el comportament d’importants capes de la població, i que en molts casos desemboca en racisme. Avui dia es poden observar noves formes de prejudici, encara que aquestes estiguin més camuflades, almenys en les societats occidentals, que alhora facilita la normalització de diferents actituds racistes.

Racisme i xenofòbia a l’Estat espanyol

Al llarg dels últims anys a Espanya i la resta del món s’ha observat un augment incessant de les manques socials i desigualtat. D’aquesta manera es comença a entendre com l’exclusió social, especialment greu entre els sectors racialitzats, té el seu origen en un conjunt de factors socioeconòmics i ideològics que es van anar aguditzant des de mitjan anys setanta (crisis del petroli, ofensiva neoliberal, nous models productius) i van conduir a l’augment dels nivells d’atur i a la precarització de l’ocupació. No obstant, seria un error fer equivalents exclusió social i insuficiència d’ingressos o pobresa. L’exclusió social té múltiples facetes i desborda l’àmbit laboral per a introduir-se en molts altres de rellevància social com ara habitatge, educació, salut i accés a serveis, entre altres. Però va molt més allà, ja que el nucli dur de l’exclusió social és la “no participació en el conjunt de la societat” i té com a conseqüència directa la inclusió en la categoria de ”no ciutadans”.

L’exclusió social dels immigrants sobrevé, en primer lloc, per raons estructurals, però a més cal afegir la qüestió de la seva identitat, diferent a la de la majoria. Respecte a les raons estructurals, és evident que quan emigren al “país d’acolliment”, majorment de manera “irregular”, es vegin forçats a acceptar treballs sense contractes, mal remunerats que els locals han rebutjat, quelcom que impedeix que, moltes vegades, visquin de manera adequada, adaptant-se al nou país en barris marginals i/o infr-ahabitatges, sense poder accedir als “sistemes de benestar social”.

Aquesta realitat s’ajusta, curiosament, amb la percepció que tenen una gran part dels espanyols al voltant de la immigració. Un 75% dels joves de l’estudi de Mateos y Moral creuen que els immigrants procedents de països menys desenvolupats exerceixen treballs que l’espanyols no volen. Així mateix, segons una enquesta del CIS, el 77% dels enquestats consideraven que les condicions de vida dels immigrants eren “pitjors” que les dels espanyols, i el 62% reconeixen que a Espanya els immigrants viuen “malament” o “bastant malament”. Segurament la immensa majoria dels qui opinen d’aquesta manera són la pròpia població nativa que habita en els barris obrers i populars, i que coneix de primera mà la situació real dels treballadors immigrants.

Això sense obviar que existeixin fortes tendències racistes i xenòfobes, també entre les classes populars. Un estudi realitzat amb 99 immigrants de totes les comunitats autònomes espanyoles va indicar que tots els grups d’immigrants declaraven haver estat objecte d’alguna mena de rebuig per part de la població autòctona, encara que hi havia diferències segons la seva procedència. Sobretot, els immigrants procedents de Magreb i de l’Àfrica subsahariana relataven amb més freqüència casos de rebuig i de xoc cultural amb la població autòctona que els llatinoamericans.

A més, la immigració a Espanya ha provocat un racisme institucional que ha estat recolzat per la política de l’Estat Espanyol i la Unió Europea (UE). L’any 2008, el Comitè de Representants Permanents dels països membres de la Unió va aprovar la proposta de projecte de la Directiva sobre la detenció i l’expulsió de les persones estrangeres, abordant qüestions sobre el tancament, la retenció i l’expulsió de les persones indocumentades, el fons econòmic per als retorns, els vols compartits, etc. A més, fixa un període de tancament de fins a 18 mesos en els Centres d’Internament per a Estrangers (CIE), centres de reclusió per a persones la suposada culpa de les quals és la de voler viure a Europa. Aquest projecte implica en si mateix una lògica inhumana: la generalització d’una política de tancament de les persones estrangeres i, consegüentment, la seva normalització com a gran pilar de la política europea d’estrangeria.

De la mateixa manera, s’ha criticat fortament la Llei d’Estrangeria i les reformes que s’ha proposat, ja que adjudicaven noves obligacions a les persones immigrants, ignorant per complet les causes de la immigració i les violacions de la legalitat i els drets que estan suposant el control de les fronteres a qualsevol preu. A més de controlar i repatriar, l’Estat Espanyol es preocupa de remarcar la distinció entre persones immigrades en situació irregular i les que es trobaven en situació regular, evidenciant com els actuals mecanismes regulars d’ingrés són completament inadequats a la situació del fet migratori. Aquesta irregularitat en la que s’han trobat moltes persones immigrants (i encara s’hi troben milers) ha estat un problema estructural, permanent i crònic provocat per la mateixa Llei d’Estrangeria.

Segons el Ministeri de l’Interior en 2015 la xenofòbia i el racisme va augmentar en 505 casos, un 6,3% més que l’any anterior, tenint en consideració que no sempre es denuncien aquests casos, per la qual cosa donem per fet que el nombre de casos és major.

Per tot això, en general, les persones estigmatitzades són conscients prèviament de les connotacions negatives que té la seva identitat social a ulls dels altres. Això, inevitablement, condueix a una perduda de l’autoestima a nivell personal i col·lectiva, no obstant això, segons unes recerques, constar d’una identitat social negativa no condueix automàticament a la seva disminució.

A més, s’ha constatat que el prejudici s’ha tornat subtil i indirecte en els últims anys. És a dir, que el rebuig obert cap a persones d’una altra cultura o ètnies a les quals es considera inferiors està sent substituïda per una fòbia a la mescla i una obsessió per evitar el contacte amb els altre “diferents”.

D’aquesta manera, el rebuig i l’estigmatització ha normalitzat la situació en la que es troben milers de persones a l’Estat Espanyol que, a més de suportar l’exclusió econòmica a la qual se’ls exposa, han de bregar amb l’exclusió psicosocial i psicològica que els porta a ser rebutjats i ignorats.

Prejudici i discriminació racial com a part del procés històric de dominació de classes

Al llarg de la història s’ha justificat l’ús del color per a legitimar processos de discriminació històrics significatius. D’aquesta manera, en el segon mil·lenni abans de la nostra era, els aris i tribus indoeuropees van envair el subcontinent indi, utilitzant el terme “varna”, associat a les persones, distingint-les entre els seus tints de pell. Això establia una primera distinció estamentaria entre sacerdots, guerrers, ciutadans i llauradors en general.

A més, el darwinisme i l’evolucionisme han estat còmplices del concepte de races, classificant entre inferiors i superiors.

I segons diversos estudis, el terme “raça” és una construcció social creada per l’imperialisme europeu en el s. XV:

“Les diferències fenotípiques —el visible— es van reconstruir d’acord amb les relacions de dominació, que van codificar les diferències, entre colonitzadors i colonitzats, a partir d’una suposada diferència biològica i hereditària que situa a aquests últims en una categoria natural d’inferioritat, legitimant i justificant el sistema d’encàrrec, l’esclavitud i la servitud. Així, durant la Colònia sorgeix una pigmentocràcia que concep a la raça blanca com a superior a nivell intel·lectual, conductual i moral”.

D’aquesta manera, el racisme se situa en un context colonial, posseint un fonament cultural, social i històric, i la finalitat del qual és legitimar un sistema de dominació. El colonialisme com a període històric no ha estat superat al llarg del temps, es manté en el model preestablert que molts descriuen com a “modernitat” o “capitalisme neoliberal” per a defensar que la civilització s’ha modernitzat, excusant l’esclavitud assalariada.

A més, continua sent present en institucions colonials, subjectes colonials, en la violència racial, en les perspectives legitimades i naturalitzades pel colonialisme econòmic, en la identificació i representació dels subjectes socials constituïts com “els altres”. Això indica que la colonització no és només del passat i, no obstant això, es pretén ocultar, al·legant que ens trobem en un altre estadi històric; la veritat és que la colonització simplement ha canviat de rostre.

D’aquesta manera, podem veure la vinculació íntima que existeix entre racisme i xenofòbia amb la qüestió de classe i amb el propi sosteniment del capitalisme. A causa d’això, no es vaig poder entendre el manteniment dels prejudicis i la discriminació cap als sectors racialitzats, sense la necessitat que té el sistema capitalista de sostenir i promoure aquests comportaments com una manera de dividir als sectors oprimit i explotats de la societat i asi garantir el manteniment del seu règim de dominació. Encara que la lluita per conscienciar d’aquest problema a sectors és cada vegada més ampli, la veritat és que només es pot acabar definitivament amb el racisme i construir una societat reconciliada sobre les ruïnes del sistema de classes.