Catalunya

DIADA 2021

Referèndum en 2030 i súpliques per l’aeroport. La CUP encara no trenca el seu acord amb Aragonès?

L'independentisme arriba a la Diada desmobilitzat per la seva direcció. ERC posposa pel 2030 el referèndum i s'embulla en la negociació de l'aeroport, la joia del nou consens amb l'Estat. La CUP, malgrat tot, es nega a trencar el seu acord d'investidura i el suport parlamentari al Govern.

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

dijous 9 de setembre| edició del dia

La Diada post-pandèmica que se celebrarà aquest dissabte a Barcelona en molt poc s’assemblarà a les grans manifestacions vistes en la dècada processista. La principal convocant, l’Assemblea Nacional de Catalunya, ha preparat un recorregut modest i ja ha anunciat que l’efecte coronavirus restarà assistència. Però, reproduint la frase que ha fet famosa el conseller de Sanitat Josep Maria Argimon: “Perdoneu, però no és per la covid!”.

La República per un aeroport, o pot ser que ni això

El moviment democràtic català ha estat desactivat. No és només mèrit del Tribunal Suprem i la repressió exercida des de l’Estat central, tant amb el PP com amb el PSOE i UP des de Moncloa. Les direccions processistes, amb el nou president Aragonès al capdavant, fa temps que van decidir tornar a la senda de la gestió autonòmica. Amb l’arribada dels fons europeus, i davant la possibilitat de captar fins a 40 mil milions del paquet total, tant a ERC com a Junts els va entrar de nou el “seny” d’Estat que va caracteritzar durant dècades al virrei Pujol.

Així, fa poc més d’un mes, el conseller Puigneró i el president Aragonés segellaven el nou full de ruta amb l’acord per a l’ampliació de l’aeroport de El Prat. “La República per una nova pista d’aterratge”, semblaria una venda a baix preu, però la quantitat de milions d’inversió no era menor, 1600. En aquesta quantitat van acabar de taxar la compra-venda: l’Estat tornaria a invertir de manera preferent a Catalunya, a canvi que això de l’amnistia i el dret a decidir quedés per als discursos dels dies de festa, com dissabte que ve.

Aragonès va arribar fins i tot, fa menys d’una setmana, a ajornar la possibilitat d’un referèndum a 2030. Una data que sembla s’està convertint en el nou mantra mil·lenarista. Tot començarà llavors, també la imaginada empresa pública d’energia de Podemos sobre la base de la caducitat de les concessions hidroelèctriques que s’allarguen fins llavors.

Com la política catalana acostuma a deixar a House of Cards com una sèrie de trama simple, no han faltat nous girs de guió. L’oposició social a l’ampliació de El Prat, que s’expressarà el pròxim 19 de setembre en una manifestació que es preveu superi amb escreix l’assistència a la Diada, va portar a ERC a separar-se del projecte presentat per Moncloa. Aragonès va aclarir que no renunciava a l’ampliació i convertir l’aeroport català en un Hub internacional, només discrepava en l’afectació a l’entorn natural protegit de La Ricarda. L’augment de gairebé 30 milions de viatgers i emissions equivalents a dues ciutats de Barcelona no eren per a aquest fill de família d’hotelers cap problema, Què estrany!

El Govern va assumir aquesta posició, confiat que el seu gest no faria perillar el projecte. El govern central i AENA no necessiten cap autorització de la Generalitat per a fer l’ampliació. Una de les retallades de l’Estatut, realitzat en el Congrés i no des del Constitucional, va ser precisament eliminar les competències aeroportuàries a les quals aspirava el govern català. Però ahir una “bomba” va sacsejar la tarda a Palau: si no hi ha suport de la Generalitat, no hi haurà ampliació ni la inversió promesa de 1600 milions.

Aragonés denuncia que estem davant un “xantatge” de l’Estat i aquest dijous els equips d’ERC i el PSOE treballen a contrarellotge per a salvar la primera trobada de la taula de diàleg prevista per a la setmana que ve i, de pas, veure com arreglen el sainet de l’aeroport.

Un Govern de gestió autonòmic al qual la CUP es nega a treure-li el suport

Més enllà d’aquestes anades i vingudes el que queda clar és que l’actual Govern de la Generalitat i els partits processistes que el conformen no estan preparant cap “embat democràtic”. El promès Acord Nacional per l’Amnistia i l’Autodeterminació, que s’ha proposat per a presidir al cupaire David Fernández, serà l’enèsima institució de cartó pedra d’un porcessisme en decadència.

Més clar queda encara, per si hi hagués algun dubte, que el govern presidit per un neoliberal de carrera com Aragonès – amic personal de grans directius de l’IBEX35 – i que té en Economia a Jaume Giró, un ex directiu de La Caixa, no han vingut a aplicar polítiques “en favor de la gent”. Això de l’aeroport, les negatives a internalitzar serveis sanitaris, els desnonaments a càrrec de la BRIMO i un infinit etcètera són aquí per a demostrar-ho.

Malgrat això la CUP segueix embarcada en el seu anomenat “nou cicle”. Una deriva que els va portar fins i tot a plantejar-se sumar-se a l’executiu català, encara que finalment van optar per investir a Aragonès i quedar com a suport parlamentari al seu govern. Ho van fer a canvi d’un acord de mínims amb ERC, en el qual ja es van deixar bona part del seu programa, i tot i que que dies abans de la investidura ERC signés un altre amb el seu soci de govern, Junts, que convertia en lletra morta els acords amb la CUP.

Des de llavors el paper de la CUP es ve limitant a assenyalar i criticar al Govern, però negant-se en tot moment a trencar amb ell, donar per mort l’acord d’investidura i retirar-li tot suport parlamentari. En definitiva, la CUP posa el crit en el cel de tant en tant en alguna roda de premsa, però continua sostenint al govern que està enterrant el moviment democràtic català i dissenyant una sortida de la crisi a favor de les grans empreses i famílies, en la mateixa línia que ho fa el govern “progressista” en Moncloa.

Així qüestiona el rumb de retorn a l’autonomia, però manté la seva “treva” de dos anys a la taula de diàleg. Assenyala com a “línia vermella” l’ampliació de l’aeroport, però dies més tard es mostra disposada a asseure’s a negociar els pressupostos. Denuncia la presència de la BRIMO en els desnonaments, però aquest fet i altres de caràcter repressiu, com la permanència de les acusacions de la Generalitat, no és cap motiu per a generar la més mínima crisi institucional al Govern.

Reforçar allò social però, per a quina política?

Paral·lelament, la CUP, de cara a la seva base social i part de l’electoral, manté el discurs de “preparar un nou embat” i “reforçar allò social”. Orienta cap a l’enfortiment del teixit associatiu en barris, entre la joventut i fins i tot en els centres de treball, un espai d’altra banda on manté una baixíssima presència.

Però aquesta necessària resistència social als temps de crisis i retallades que venen, aquesta nova acumulació de forces per a poder tornar a desafiar al règim, per a quin projecte polític s’ha de construir? En això, la CUP sembla estar disposada a repetir la història de la seva política de “mà estesa” de la dècada processista: que l’enorme energia social que es va deslligar amb el moviment democràtic català romangui subordinada a un paper de mera “pressió” sobre la direcció encapçalada pels partits de la burgesia independentista.

Una vella recepta que planteja lluitar en el terreny social en clau de “pressió” o “correcció” al govern, però continuar sent la crossa de l’enèsim govern procesista que juga al triler amb discursos, cada vegada menys, sobre el dret a decidir, que tapen una política que fa impossible aconseguir-lo. Que pressioni des de fora contra els ajustaments, però sense generar-li molta crisi que posi en perill al govern que es proposa ser l’aplicador a Catalunya del projecte de sortida de la crisi finançat amb els fons europeus.

Preparar realment un nou embat i preparar la resistència als anys de retallades i contrareformes que venen al costat dels fons europeus al rescat de les grans empreses, no és possible amb una política semblant. És hora que la CUP trenqui definitivament amb aquest “nou cicle”, que no és més que la continuïtat i aprofundiment d’una política que la va convertir en furgó de cua d’un processisme avui en fallida.

Per a enfortir realment allò social, alhora que es construeix una veritable alternativa política des de l’esquerra anticapitalista, és imprescindible traçar una línia vermella: l’absoluta independència política dels partits de la burgesia independentista. És urgent que la CUP, si vol que les seves crítiques al Govern no siguin considerades un brindis al sol, trenqui el seu acord amb ERC i retiri tot suport parlamentari a aquest govern.

En el pròxim període és imprescindible orientar les energies de la joventut, la classe treballadora i els sectors populars a reforçar la nostra capacitat de lluita i autoorganització. En els centres d’estudi, els barris i sobretot els centres de treball, combatent i escombrant a la burocràcia sindical que avui parasita els grans sindicats. Fent front als acomiadaments, tancaments, contra-refomes, ajustaments i desnonaments, lluitant per un programa perquè aquesta crisi la paguin els capitalistes. Barallant amb els mètodes de lluita de la classe treballadora, com es van mostrar episòdicament el 3 d’octubre, pel dret a decidir i acabar amb el Règim del 78, en una lluita comuna amb la resta de treballadors i treballadores de l’Estat.

Un full de ruta així no es pot construir des d’una “lleial oposició” al Govern, sinó lluitant per l’emergència d’una esquerra diferent, ancorada en la independència política, un programa anticapitalista i que posi el centre de gravetat en el desenvolupament de la lluita de classes. Tornar als carrers és fonamental, fer-ho sobre la base de les lliçons d’una derrota que es visualitzarà en la Diada menys nodrida des de 2011 és imprescindible.

Et pot interessar: 11S: prenguem els carrers contra la restauració autonòmica. Que la crisi la paguin els capitalistes!




Comentaris

Comentar