Indignació, ràbia, odi…molts sentiments produïts en la majoria de la població de l’Estat espanyol dilluns passat després de conèixer la sentència del Tribunal Suprem que eximeix als bancs del pagament dels impostos sobre les hipoteques. Una vegada més l’alt Tribunal va fallar a favor dels poderosos i contra la majoria de la població, del poble treballador.

La certesa sobre a direcció de la sentència es deu al llarg historial d’ajudes que ha rebut la Banca d’aquest país tant del poder executiu com del poder judicial. És necessari fer un repàs de la confluència entre els diferents agents del Règim tan lucrativa per als Botí, Fainés i companyia.

I és que la justícia espanyola no para de sumar accions que van minant la seva credibilitat. Als revessos internacionals en la seva persecució a Puigdemont i a altres líders catalans encausats per el “procés” -als qui la Fiscalia espanyola va iniciar la petició de penes d’entre 25 i 16 anys de presó per la causa del referèndum de l’1-O-, la seva escandalosa sentència en el cas de “la manda”, se suma ara la sentència d’Estrasburg sobre el judici a Otegi.

Aquesta última, posa en dubte les garanties democràtiques que ofereix la justícia Espanyola. El Tribunal Europeu de Drets Humans dóna la raó a dirigents abertzales sobre la “falta d’imparcialitat” de la justícia. Tres quarts del mateix que avui estan sofrint els polítics catalans i al que generalment estan sotmesos els sectors de l’esquerra política i sindical.

I tot això a les portes de l’inici del judici contra el procés, un dels judicis més importants dels últims anys.

El Govern del PSOE “maniobra” per separar-se de la justícia

Amb el carrer en ebullició per la sentència, l’Executiu de Pedro Sánchez s’ha mogut ràpid per quedar desmarcat d’una justícia que suma ridículs i està cada vegada més deslegitimada.

De fet, l’escandalós circ en el qual s’ha convertit aquest tribunal, ho escenifica el propi president del TS, Carlos Lesmes, posat aquí pel Partit Popular, quan va assegurar fa solament 15 dies que la sentència que atribuïa el pagament de l’impost a la banca “era ferma i no susceptible de revisió”, paraules que 24 hores després van quedar en res.

En aquest marc, Sánchez ha anunciat una modificació de la norma via reial decret, que regula l’impost sobre els actes jurídics documenteu-vos, perquè el cost d’aquests els suport el banc i no l’usuari.

Aquesta mesura de l’Executiu és parcial i ni tan sols està garantida la seva aprovació en les Corts. I és que encara que Sánchez i el seu equip tramitin aquesta modificació per Decret Llei, aquesta ha de ser aprovada posteriorment pel Congrés dels Diputats.

Et pot interessar: Acabem amb la casta judicial! Nacionalització de la banca i expropiació dels pisos buits

Pel que sembla Ciutadans se suma, encara que demana una norma consensuada, i Podemos i IU, que vénen fent de sustentació del Govern de Sánchez, ratllen la mesura d’“insuficient”. A això se suma que Casado encara no ha desvetllat què farà el Partit Popular. Els seus advocaven per una eliminació de l’impost, quelcom al que es va negar Sánchez per ser una quantiosa font de finançament per a les Autonomies.

A més és parcial, doncs no fa la modificació de la norma amb efecte retroactiu, l’aspecte que més temia la banca i resdiu d’altres qüestions, com quines mesures es prendran per recuperar els més de 61 mil milions d’euros “prestats” a la banca.

De fet, la Banca ja va anunciar i ho ha tornat fer, que en cas d’haver de sumar costos a l’execució d’hipoteques, pujarà els tipus d’interès per esmenar aquest cost afegit que li pugui venir.

Crisi? Quina crisi? (No almenys per a la Banca)

No ha estat el cas per a la Banca, i és que aquesta ha estat, per gràcia del FROB (Fons de reestructuració ordenada de la banca) i de Moncloa, alleujada amb una injecció de capital que el Banc Central d’Espanya (BCE) va xifrar en més de 61 mil milions d’euros. I per xifrar el cost final de la factura, es compta amb els 19 mil milions d’euros que el BCE creu que es pot recuperar. A la fi del 2017 el saldo recuperat no arribava als 5 mil milions.

Però no contents amb aquesta ajuda de liquiditat, cedida a tipus del 1% com fixava el Banc Central Europeu, la banca espanyola, sempre tan emprenedora, es va dedicar a comprar bons sobirans, és a dir, deute públic. El que es va conèixer com el “carry trade” ha estat i és un suculent negoci per a la banca, doncs després de rebre diners públics al 1%, va comprar deute que ells mateix van generar a tipus del 2,5% a 5 anys i del 5% a 10 anys.

Els grans negocis de la banca

Si hi ha un sector econòmic on la Banca ha campat a paler ha estat al mercat immobiliari. En el més alt de la bombolla immobiliària, els Bancs van aprofitar per imposar el seu poder a força de condicions abusives en els contractes i amb l’especulació.

La Banca, que posseeix actualment el 80% dels pisos buits que existeixen en l’Estat espanyol, treballa els contractes d’hipoteques sobre clàusules completament abusives: la famosa clàusula terra, clàusula de venciment anticipat o clàusula sobre despesa d’hipotecat.

Malgrat ser considerades clàusules abusives, no sembla que hi hagi molta voluntat en els poders públics a ajudar als usuaris a recuperar els seus diners. Els casos s’acumulen en les taules dels jutjats, que es troben davant un devessall de plets. I és que encara que els Bancs perden el 97% dels plets, recorren de manera que generen un segon coll d’ampolla que eternitza els processos i la recuperació dels diners per part dels usuaris.

No podem oblidar el famós cas de les “preferents de Bankia”, cas que va quedar arxivat per l’Audiència Nacional en determinar que no va haver-hi voluntat d’engany per part de la cúpula de Bankia a l’hora de vendre les preferents sobre Caja Madrid, àdhuc sabent que els inversors no anaven a recuperar els seus diners. Interessant interpretació, no?

Per acabar aquest recordatori hem de fer esment a Rato, Blesa i les targetes Black. Aquestes targetes dels directius de Bankia per a consum propi i sense control. Una condemna per a Rato de 4 anys i mitg de presó per apropiació indeguda (de diners públics dau per l’Estat per rescatar Bankia). És a dir, més o menys el mateix que soliciten per escriure un Twitter.

Amb aquest historial, i sent banquers, els comptes havien de sortir. La gran Banca ha guanyat més de 84 mil milions d’euros des de de l’inici de la crisi, i solament en 2017 va aconseguir els 12 mil milions, un 51% més que en 2016 (on pesaven els negatius balanços del Banc Popular, comprat fet i fet pel Banc Santander).

La banca sempre guanya de la mà de la justícia

La sentència del TS solament ve a demostrar el caràcter de classe de la justícia de l’Estat espanyol. Una justícia que legisla en favor dels interessos de la burgesia.

Una “casta judicial” que ens té acostumats a sentències favorables a corruptes, rics i violadors, mentre sentencia contra el poble i contra les llibertats i drets democràtics, mostrant així obertament el seu caràcter repressiu i patriarcal.

I d’això es beneficia la banca, que seguirà avançant sobre l’empobriment de la majoria treballadora tret que s’aconsegueixi la seva nacionalització i expropiació de tots els seus béns i es posi el seu capital al servei dels interessos de la gran majoria de la població i els sectors populars.