El Regne Unit acaba d’estrenar primer ministre, el tercer en tot just dos mesos. El 25 d’octubre el rei Carles III li va encomanar a Rishi Sunak, el nou líder del partit conservador, que formi govern. La seva antecessora, Liz Truss, que havia reemplaçat a Boris Johnson, només va estar 44 dies en el càrrec. En aquest breu lapse va causar una commoció financera que va deixar a la City de Londres, i potser al món, a un pas d’una crisi de dimensions similars a la de 2008. Un rescat milionari del Banc d’Anglaterra va evitar aquesta perspectiva ominosa.
Truss, una admiradora (i imitadora) de Margaret Thatcher, va aplicar sense matisos el dogma llibertari-neoliberal: el seu únic acte de govern, a més de reforçar lleis antisindicals, va ser una generosíssima retallada d’impostos als rics –individus i corporacions- que va augmentar de manera considerable el forat fiscal. Aquest acte de fe de “lliure mercat” va ser rebutjat impiadosament per aquests mateixos mercats, que van enfonsar la lliura i els bons del govern al seu menor valor històric i van estar a punt de fer fer fallida els fons de pensió.
Truss va acomiadar al seu ministre d’economia, un altre creient en la màgia de les polítiques del “supply side”, el mantra –repetit fins al cansament per dretans com Milei i Macri- segons el qual baixar els impostos als rics encoratja la inversió i condueix al creixement. El va reemplaçar per Jeremy Hunt, que va tornar enrere la rebaixa impositiva i va anunciar un pla d’austeritat ortodox de disciplina fiscal i retallada de la despesa pública.
Amb l’arribada de Rishi Sunak al 10 de Downing Street l’establishment del partit conservador sembla haver reprès el control, desplaçant al sector populista de dreta referenciat en Boris Johnson.
Si bé Sunak es va unir a Boris Johnson en la fracció pro Brexit en 2016, a diferència de l’àmplia base conservadora que va votar per el “Leave”, està del costat dels guanyadors de la globalització. Aquest ex banquer d’origen indi, apareix com una història reeixida de la “meritocràcia”. Té juntament amb la seva esposa, una fortuna estimada en 800 milions dòlars, major a la de la pròpia monarquia.
Alguns neoliberals “progres”, partidaris de polítiques indentitaries, parlen que el Regne Unit estaria en el seu “Obama moment”, i prenen l’assumpció de Sunak com una mostra que el racisme, tan propi del partit conservador i d’altres expressions polítiques d’extrema dreta, estaria en reculada. I fins i tot el primer ministre indi, el nacionalista Narendra Modi, va saludar el seu nomenament.
Més enllà del seu origen, l’agenda de Sunak és profundament xenòfoba i antiimmigrant. Paradoxalment un britànic d’origen indi i hindú practicant (“un poble bestial amb una religió bestial” segons Winston Churchill) es proposa rescatar al partit de la classe dominant i al decadent imperi britànic.
Sunak intentarà recuperar la confiança dels capitalistes en què el partit conservador serà capaç de treure al Regne Unit de la situació d’estagflació en la qual es troba, a costa dels treballadors i els sectors populars. Els mercats ara com ara li han donat la seva aprovació. Igual que els líders de l’“extrem centre” de la Unió Europea, esperonats per l’ascens de l’extrema dreta sobiranista i per les tensions de la guerra d’Ucraïna, que veuen en Sunak un conservador raonable, encara que òbviament donen per descomptat que el Brexit ha vingut per quedar-se.
El flamant primer ministre ja ha anunciat que venen “temps i decisions molt difícils”. Internament tractarà de hegemonitzar les diferents fraccions del partit tory i conduir-lo almenys fins a un final digne de mandat, darrere d’un pla d’ajust que retorni la credibilitat de l’establishment.
Legalment, fins d’aquí dos anys no està obligat a cridar a eleccions generals. No obstant això, la seva legitimitat “democràtica” és nul·la. La majoria conservadora en el parlament que el va ungir primer ministre, va ser electa en 2019 sobre la base del programa “populista de dreta” de Boris Johnson que prometia despesa pública i intervenció estatal. Si a Liz Truss només l’havien votat uns 140.000 afiliats i cotitzadors del partit conservador, a Sunak no el va votar ningú, excepte uns 200 parlamentaris del partit conservador. Una base de manteniment molt frèvol per aplicar un ajust en un clima en el qual creix el descontentament i la brega al mateix temps que la inflació es menja els salaris i els beneficis socials.
El partit laborista, sota la direcció de Keir Starmer (un hereu de Tony Blair) treballa per a l’estabilitat del règim burgès i espera guanyar les pròximes eleccions. En aquest marc, diversos sindicats –del correu, de docents universitaris- rebran a Sunak amb vagues i mobilitzacions, que se sumen a conflictes d’envergadura com el dels treballadors del transport. En moments de crisis d’autoritat del règim burgès és això el que han de fer els treballadors: no donar-lis treva.
