×
logo Xarxa International
Facebook Instagram Twitter Telegram YouTube

Rosa Luxemburg: vaga de masses i estratègia revolucionària

Guillermo Iturbide

dimarts 7 de març de 2023
Facebook Twitter

El 5 de març de 1871 va néixer a Zamość (Polònia) Rosa Luxemburg, una de les principals referents teòriques i polítiques del marxisme del segle XX. En aquesta oportunitat, a manera d’homenatge i reivindicació de la seva actualitat, publiquem com a article independent un fragment del pròleg de l’autor a la compilació dels seus escrits, titulada Socialismo o Barbarie i publicada per Ediciones IPS el 2021.

El text aborda els debats sobre la vaga de masses, partit i sindicats, a partir del balanç de la Revolució russa de 1905, la importància de la vaga de masses com a eina de la lluita de classes i la polèmica de 1910 amb Karl Kautsky sobre l’“estratègia de desgast” vs. l’“estratègia de derrocament”, dues intervencions fonamentals de Rosa Luxemburg per discutir els problemes d’estratègia revolucionària des del marxisme.

D’altra banda, aquest debat pot il·lustrar algunes de les discussions al voltant de la perspectiva de la vaga de masses al moviment que s’està donant en aquests dies a França entorn de la lluita contra la reforma de les jubilacions, un tema tractat a un altre article d’aquesta edició.

La conquesta de drets democràtics per mitjà de la lluita de classes. Bèlgica, 1902

A la controvèrsia amb Bernstein, en un començament, els dirigents sindicals no es van involucrar obertament. Amb estretor pragmàtica, ells no veien quina relació podia tenir aquesta polèmica amb la seva pràctica quotidiana. No obstant això, de les files de la fracció dels socialistes francesos simpatitzants del revisionisme va sorgir Alexandre Millerand, qui entre 1899 i 1902 va integrar el govern de Waldeck-Rousseau com a ministre, passant a la història com el primer socialista a participar en un govern capitalista, una pràctica de col·laboració de classes que després seria generalitzada entre els socialdemòcrates a partir de 1914 i entre els estalinistes més endavant. Luxemburg va combatre el “ministerialisme socialista”, dedicant-li un fullet considerable, anomenat La crisi socialista a França (1901).

Poc després, el revisionisme influiria al resultat d’un fet molt important de la lluita de classes a Bèlgica [1]. A aquest país hi havia una monarquia amb un parlament elegit només per vot masculí i qualificat que anava en decaïment dels sectors populars. A l’abril de 1902 va tenir lloc una gran vaga política per la conquesta del dret al sufragi igualitari. La vaga política de masses era un mitjà de lluita que el moviment obrer europeu (i en particular el belga, molt combatiu) venia utilitzant des de l’última dècada del segle XIX, principalment per a lluitar per drets democràtics. Sent un fet de transcendència internacional, la vaga belga va suscitar un debat a la premsa de la socialdemocràcia alemanya, on es van destacar les intervencions crítiques de Rosa Luxemburg i Franz Mehring, d’una banda, i la del laborista belga i important dirigent de la Segona Internacional, Émile Vandervelde, simpatitzant dels revisionistes alemanys.

La reforma electoral va ser derrotada. A la lluita per les conclusions de la derrota Luxemburg va dedicar dos textos presents en aquesta antologia, “Una qüestió tàctica” i “L’experiment belga”, on combat el front polític de conciliació de classes amb els liberals, de lluita “contra els conservadors”. Els revisionistes belgues pensaven que la via més econòmica per a aconseguir conquestes democràtiques estava a les negociacions parlamentàries sense lluita, sense “espantar als aliats”. Quan la lluita va esclatar de totes maneres, els dirigents sindicals socialistes van entrar a la saga de les masses, i van donar l’ordre de retirada quan la lluita a penes estava començant. L’aparell polític i sindical va jugar aquí un rol conservador, de fre de l’acció i no de potenciador. Per primera vegada al moviment socialista es va plantejar la possibilitat que aquest pogués acabar jugant un rol contrarevolucionari.

“On més feliç visc és enmig de la tempesta” [2]. Vaga de masses, partit i sindicats, la Revolució russa de 1905 i Europa Occidental

L’esclat de la Revolució russa de 1905 va ser viscut per Rosa Luxemburg com l’esdeveniment més important de la seva vida fins aquest llavors. Al desembre de 1905 va decidir partir en secret cap a la Polònia russa, un dels principals centres revolucionaris. El 1906, va ser capturada per diversos mesos, fins que va aconseguir sortir i es va dirigir a Finlàndia, a molt pocs quilòmetres de Sant Petersburg, la capital de la Revolució. Allí va conèixer personalment a Lenin. A partir de les seves pròpies experiències i de l’intercanvi amistós amb Lenin, malgrat les diferències prèvies, la revolucionària polonesa va escriure Vaga de masses, partit i sindicats per encàrrec dels socialdemòcrates d’Hamburg.

El fullet de 1906 va ser escrit pensant en com fer per a traduir la Revolució de 1905 a la socialdemocràcia alemanya, com posar-la a to amb el que la seva autora considerava que era una nova època que s’obria en la que s’hauria d’anar abandonant la vella pràctica que es reduïa, majorment, a una combinació entre tàctiques electorals i lluites sindicals sense una relació molt diàfana amb un futur socialista i una revolució que es percebia com una cosa molt llunyana. Luxemburg va provocar plantejant que els “endarrerits” obrers russos tenien moltes lliçons que ensenyar-los als “avançats” alemanys. La principal conclusió que va treure de 1905 és que plantejava una hipòtesi revolucionària articulada entorn de la idea de la vaga de masses. Ja no era una precondició absoluta per a una acció obrera eficaç posseir un enorme aparell a l’estil de la socialdemocràcia occidental. L’emergència espontània de la vaga de masses com a motor de la revolució havia estat una cosa que cap organització havia pogut preveure. Era un procés de lluites que havien anat del polític a l’econòmic i van tornar, enriquides, al moment polític, on el moviment obrer al llarg del país va anar fent la seva pròpia escola, posant en peus institucions noves, més adequades per a la lluita, i així cobrant consciència de les seves pròpies forces, al mateix temps que mostrant-se com una classe capaç d’exercir un poder estatal i reagrupar al voltant seu a altres capes oprimides del poble.

La vaga de masses com a organitzadora de les “reserves estratègiques”

Una particularitat de la Revolució de 1905 va ser la creació d’un nou tipus d’organització obrera, més enllà de les ja tradicionals dels partits socialistes i els sindicats: els consells obrers, o soviets, que van agrupar el conjunt dels treballadors i els van erigir com un contrapoder enfront de l’Estat. Els dirigents russos com Lenin o Trotsky van atorgar una gran importància a aquests organismes als seus balanços. No va ser el cas de Rosa Luxemburg, qui a Vaga de masses, partit i sindicats només es refereix a passar al soviet de Petersburg i, fins als seus escrits sobre la Revolució russa el 1917, apareixen molt poc a la seva obra. El pes destacat dels soviets a les hipòtesis estratègiques del marxisme revolucionari és posterior a la Revolució d’Octubre de 1917. De totes maneres, ja Trotsky i Lenin li havien donat pes a partir de 1905, però essencialment com una particularitat russa. En aquest sentit, Luxemburg, qui va escriure el seu fullet com una elaboració teòrica sobre la Revolució de 1905 destinada a un públic alemany, més aviat va subsumir el rol organitzador dels soviets dins del marc més general de la vaga de masses. Per a ella, ja des de les polèmiques sobre Bèlgica en 1902, després la revolució de 1905 i les polèmiques al moviment obrer alemany d’aquests anys contra els dirigents sindicals conservadors sobre la vaga de masses, aquesta última, a la seva concatenació de formes de lluita i com a autoeducació del moviment obrer, tendia a resoldre el problema de l’organització de les “reserves estratègiques” de la classe obrera que ni els partits obrers ni els sindicats arribaven a abastar: és a dir, al conjunt de la classe obrera en totes les seves capes [3].

A Huelga de masas, partido y sindicatos, aquesta idea de la vaga de masses com a “organitzadora” del moviment obrer en el seu conjunt es combina també amb els conceptes de “consciència de classe teòrica i latent” vs. “consciència de classe pràctica i activa”:

"En el cas de l’obrer alemany esclarit, la consciència de classe sembrada per la socialdemocràcia és teòrica i latent: a l’etapa dominada pel parlamentarisme burgès no pot, per norma, posar-se en moviment com a acció directa de masses; és el resultat, al terreny de les idees, de la suma de les quatre-centes accions paral·leles de les circumscripcions durant la lluita electoral, de les moltes vagues econòmiques parcials, etc. A la revolució, quan les masses irrompen al camp de batalla polític, la consciència de classe es torna pràctica i activa".

Aquests conceptes són interessants, ja que aporten a una visió no lineal ni evolutiva de la consciència obrera, ja que, com assenyalem més amunt, no hi ha a la seva formulació un ordre ferri on la primera (si l’entenem en el sentit d’un fort Partit Socialdemòcrata i sindicats desenvolupats) hagi de ser sí o sí el punt de partida per a la segona (com a capacitat d’acció a la lluita de classes). La revolució moltes vegades estalvia i salta etapes a la formació de la consciència. Luxemburg utilitza aquesta imatge per a discutir contra els dirigents sindicals alemanys poc inclinats a l’acció i que apostaven només a l’educació política pacífica de la classe obrera per mitjà de les eleccions i, com a màxim, a accions sindicals molt limitades i respectant rigorosament la legalitat, i li oposa la ràpida escola de maduració política del proletariat rus al foc de la revolució. És un antídot teòric contra la idea del “partit educador” en sentit escolar.

Es podria dir que el punt fins on arriba la hipòtesi estratègica de
Luxemburg li permet estar armada teòricament prou com per a desafiar tant als dirigents sindicals que veien a les seves limitades organitzacions com l’únic llit possible per al moviment de masses de la classe obrera, així com als dirigents del propi Partit Socialdemòcrata alemany que anaven al darrere d’aquests dirigents sindicals.

A través de la prova de la Revolució de 1905, les diferències entre les dues grans fraccions de la socialdemocràcia russa començaven a quedar clares. Ara es tractava del programa i la relació amb la burgesia liberal. Aquestes dues qüestions van ser posades a l’ordre del dia per la revolució i van portar a dos balanços oposats. Les dues ales de la socialdemocràcia russa, bolxevics i menxevics, van mantenir des dels seus orígens que la Revolució russa es dividiria en dues grans etapes separades entre si per un llarg període de desenvolupament: una primera etapa, democràtic-burgesa, i una segona etapa, socialista. A efectes pràctics, totes dues tendències esperaven i es preparaven per a la primera etapa, la burgesa, de la revolució. Aquesta idea es considerava una part inqüestionable de la “ortodòxia” marxista, no sols a Rússia, sinó en tot el moviment socialista internacional; a saber, que un país endarrerit amb un proletariat minoritari –com Rússia– era immadur per al socialisme. L’únic que va desafiar aquest “dogma” va ser León Trotsky, que ja des de 1905 sostenia que a Rússia, com a part integrant del sistema mundial capitalista, les tasques immediates de la revolució serien burgeses, però que aquestes, dutes a terme per una dictadura del proletariat secundada pels pagesos, es combinarien ràpidament, articulant-se amb les primeres tasques de la revolució socialista, donant a la revolució un caràcter permanent, sense una divisió en etapes històriques independents, una mica en el sentit del que ja havia avançat Marx a les seves cartes a la populista Vera Zasúlich.

A partir de l’acord sobre el caràcter burgès de la Revolució russa, bolxevics i menxevics van plantejar estratègies diferents. Per això, els menxevics sostenien que la burgesia havia de dirigir “la seva” revolució i formar un govern provisional revolucionari propi, al qual els socialistes no havien de participar ni comprometre’s políticament, sinó exercir una “oposició revolucionària extrema”, la qual cosa en realitat implicava una pressió des de l’exterior per a fer avançar a la burgesia, però deixant sempre la direcció de la revolució en mans d’aquesta classe. Per contra, els bolxevics contemplaven un govern revolucionari al costat dels pagesos (que Lenin resumia a la fórmula “dictadura democràtica dels obrers i pagesos”) perquè la classe obrera dirigís la revolució burgesa i convoqués una Assemblea Constituent veritablement radical-democràtica, portant la revolució fins al final, alguna cosa que la pròpia burgesia no podia fer i davant el que els sectors intermedis, per si sols, vacil·laven. Una vegada que la revolució burgesa es consumés, els bolxevics es retirarien del govern i passarien a exercir una oposició extrema per a preparar l’etapa socialista de la revolució. Luxemburg desenvoluparia una perspectiva amb molts punts de contacte amb la dels bolxevics [4]. És interessant la formulació que fa sobre aquest tema Luxemburg, que si bé continua acceptant el marc de la revolució burgesa, comença a veure una forma intermèdia que la connecta molt estretament amb la revolució proletària, potser amb cert major èmfasi que els bolxevics però sense arribar a la concepció de Trotsky, afirmant que seria “menys com l’última baula de la vella revolució burgesa i més com la precursora de la nova sèrie de revolucions proletàries d’Occident”.

En aquest sentit és que, superant el fonamental de les seves antigues diferències amb Lenin, el 1906 escriu el text en polonès “Blanquisme i socialdemocràcia”, on mostra el seu acostament i col·laboració amb el dirigent bolxevic.

El debat de 1910 sobre les dues estratègies

Alguns anys més tard, la polèmica entorn de la vaga de masses retornaria, però ara els contrincants ja no serien la dreta revisionista i els dirigents sindicals sinó el “centre” i el seu principal representant,*Kautsky, que fins llavors havia estat aliat a l’esquerra de Luxemburg. El motiu va ser, el 1910, la confluència d’una sèrie de lluites econòmiques amb les protestes contra la reforma de la llei de vot qualificat a Prússia, al que es va conèixer com el “debat de les dues estratègies”, on les contribucions més destacades de Luxemburg són “Desgast o lluita?” i “La teoria i la pràctica”, totes dues en aquest volum. Rosa Luxemburg planteja una discussió molt interessant sobre el temps a la política revolucionària. Malgrat formar part del mateix partit, a la socialdemocràcia alemanya convivien dues idees molt diferents respecte als ritmes de la política. Cap a començaments de la dècada de 1910 la visió oficial, predominant, és cada vegada més la que alguns historiadors criden “atentisme revolucionari” [5]. L’SPD, en trets generals, creia cada vegada més, com a bona part de la Segona Internacional ja des de llavors, que els socialistes nedaven “amb el corrent a favor” i que l’objectiu socialista estava garantit, per la qual cosa l’actitud de la socialdemocràcia hauria de ser fonamentalment expectant, relativitzant el rol actiu d’intervenció dels socialistes. Aquest “atentisme revolucionari”, o també “radicalisme passiu” o “teoria de l’espera passiva”, aquests dos últims termes encunyats pel marxista neerlandès resident a Alemanya i també part de l’esquerra del SPD, Anton Pannekoek [6], es va anar aprofundint a mesura que s’acostava la Primera Guerra Mundial. No obstant això, això implicava encara una ubicació centrista del conjunt del SPD, que combinava una política pràctica cada vegada més parlamentaritzada i delimitada als marges de maniobra estrets de la legalitat prussiana, juntament amb un discurs i una perspectiva encara formalment revolucionaris i d’adhesió al marxisme. Aquesta evolució creixentment cap a la dreta del SPD es va donar a partir del creixement de les enormes conquestes electorals i sindicals de la socialdemocràcia i de l’apoderament de la burocràcia sindical, la força més conservadora del partit, que exercia, des de 1906, un dret de veto permanent respecte de totes les polítiques partidàries que involucressin als sindicats.

La discussió de 1910, es tractava de dues coses. D’una banda, de conduir una lluita per drets democràtics (la conquesta del sufragi universal igualitari) amb tots els mitjans disponibles i de manera conseqüent, sense acoquinar-se davant els límits de la legalitat o de la “opinió pública” (o com havia dit contra Bernstein a la polèmica contra el revisionisme, sense retrocedir per por davant la llegenda del “ogre socialdemòcrata que es menja als nens crus”), i d’aquesta manera anar forjant l’experiència de la classe obrera cap a la conquesta del poder polític.

Per a Kautsky, la vaga de masses com a estratègia estava descartada a Alemanya i a tot Occident perquè, segons ell, aquesta havia sorgit a Rússia a causa de les seves mancances, al seu endarreriment i al seu moviment obrer poc desenvolupat. Acusa a Rosa Luxemburg de trencar amb la tradició del partit i de buscar reemplaçar la “vella tàctica provada” basada en el Programa d’Erfurt de 1891 per una nova estratègia completament nova i diferent. És llavors que Kautsky apel·la a una metàfora militar. Al que ell considera l’orientació marxista tradicional de la socialdemocràcia, sancionada des d’Engels d’ara endavant, la diu “estratègia de desgast” (Ermattungsstrategie) i li adjudica a la revolucionària polonesa una nova orientació purament “luxemburguista”, a la qual designa com a “estratègia de derrocament” (Niederwerfungsstrategie). La font d’aquesta terminologia de Kautsky és la Història de l’art de la guerra, de l’acadèmic militar Hans Delbrück, publicada per aquests anys. Aquesta obra és una aplicació del pensament estratègic del general prussià Carl von Clausewitz a la història militar [7]. Per a Delbrück, abeurant en exemples que partien des de l’Antiguitat, l’estratègia de desgast consistia a esquivar els cops de l’enemic, apostant al seu desgast, sense tenir com a objectiu la decisió de la guerra. L’estratègia de derrocament consistia, per contra, a “reunir totes les forces possibles, o almenys tantes com per a comptar amb una victòria certa” [8]. Com traduïa Kautsky aquestes categories a la política socialdemòcrata? Dividia les perspectives de la lluita política en dos moments, als quals corresponien dues estratègies diferents. En temps normals, en absència de revolució, la socialdemocràcia havia de seguir una política de desgast, evitant entrar en combats amb l’enemic i acumulant forces pròpies, guanyant diputats i conquestes sindicals, atenint-se estrictament a la llei. L’estratègia de derrocament es correspondria amb el moment de la revolució, apel·lant a la vaga de masses i accions decidides amb la finalitat de conquistar el poder. Per aquest motiu, Kautsky es negava el 1910 al fet que l’SPD discutís, al que ell considerava un moment no revolucionari, la perspectiva de la vaga de masses i que es prenguessin accions de lluita de classe decidides per a impulsar la lluita pels drets democràtics de vot universal, i proposava concentrar les energies del partit per a preparar la intervenció en les eleccions de 1912 (faltaven dos anys!).

Per a Luxemburg, aquest esquema consistia en una divisió extremadament rígida, on entre el moment no revolucionari i la revolució semblava no haver-hi transició, sinó un alt mur. Com faria una classe educada al respecte de la legalitat, a l’electoralisme i a evitar el combat per a canviar sobtadament a una “estratègia de derrocament” i posar en pràctica la vaga de masses confrontant amb l’Estat quan arribés la revolució, com a caiguda del cel? Per a la revolucionària polonesa, en aquest esquema kautskià només comptava com a real el primer moment, el no revolucionari. L’estratègia de desgast resultaria ser “res més que parlamentarisme” i la revolució una consigna relegada als dies de festa [9].

Rosa Luxemburg apuntava contra la burocràcia sindical, la seva enemiga declarada des de 1905. A Alemanya aquesta burocràcia formava part del propi moviment socialista i, al purament formal, també deia adherir al “objectiu final”. La nostra autora considerava que el rol de Kautsky en aquesta polèmica era el de cobertura teòrica d’aquesta mateixa capa social.

Notes:

[1] Per a un desenvolupament més exhaustiu del que ve a continuació, veure Guillermo Iturbide, “Rosa Luxemburg y Bélgica, 1902: en los orígenes del debate sobre la huelga de masas” y “Rosa Luxemburg, la huelga política y la hidra de la revolución: otra vez Bélgica”, tots dos en el Setmanari Ideas de Izquierda, laizquierdadiario.com/ideas-de-izquierda, 14/6/2020 i 5/7/2020, respectivament.

[2] Rosa Luxemburg, “Brief an Mathilde und Robert Seidel” (1910), a Rosa Luxemburg, Gesammelte Briefe, Band 3, Dietz Verlag, 1982, p. 160.

[3] El concepte de reserves estratègiques prové de la teoria militar de Clausewitz. En el començament del capítol 13 (Llibre 3) de De la guerra diu: “La reserva té dos propòsits que bé poden distingir-se entre si, a saber: primer, la prolongació i renovació de la lluita, i segon, l’ús contra contingències imprevistes. La primera disposició pressuposa la utilitat d’una aplicació successiva de la força, per la qual cosa no pot donar-se en l’estratègia. Els casos en els quals s’envia un cos d’exèrcit a un punt que està prop de ser desbordat han d’incloure’s, com és obvi, en la categoria de la segona disposició, perquè la resistència que s’oferirà en aquest cas no ha estat prou prevista. De totes maneres, un cos destinat a la mera prolongació de la batalla i reservat per a això només se situaria fora de l’abast del foc, subordinat i assignat a qui mani en la batalla, per la qual cosa seria una reserva tàctica i no estratègica. No obstant això, la necessitat de tenir una força preparada per a casos imprevistos també pot donar-se en l’estratègia, i en conseqüència també pot haver-hi una reserva estratègica: però només quan siguin concebibles casos imprevistos”, C. v. Clausewitz, Vom Kriege, Hamburg, Nikol Verlag, 2016, p. 218. Adaptant-ho als fins de la teoria marxista direm que es refereix a la utilització del conjunt de la força de la classe obrera, en particular d’aquells sectors de la rereguarda de les àmplies masses obreres, en el marc de l’estratègia revolucionària. Sobre aquest concepte, veure Emilio Albamonte i Matías Maiello, Estrategia socialista y arte militar, Ediciones IPS-CEIP, 2017, p. 87 et seq., “La concentración de fuerzas y el problema de las reservas estratégicas”.

[4] Veure Rosa Luxemburg, Was wollen wir? Kommentar zum Programm der Sozialdemokratie des Königreichs Polen und Litauens, 1906, Rosa Luxemburg, Gesammelte Werke, Band 2, Berlín 1972, pp. 37-89

[5] Com per exemple Dieter Groh, Negative Integration und revolutionärer Attentismus. Die deutsche Sozialdemokratie am Vorabend des Ersten Weltkrieges, Frankfurt, Verlag Ullstein, 1973.

[6] Anton Pannekoek, “Acciones de masas y revolución”(1912), marxists.org.

[7] Franz Mehring ja havia fet una primera ressenya d’aquesta obra en 1908, on assenyalava que els marxistes havien d’estudiar-la críticament i apropiar-se d’ella, perquè tenia molts ensenyaments per a la política revolucionària. Veure Franz Mehring, “Eine Geschichte der Kriegskunst” (16/10/1908), en Franz Mehring, Zur Kriegsgeschichte und Militärfrage, Berlín, Dietz Verlag, 1967, pp. 134-200.

[8] Hans Delbrück, Geschichte der Kriegskunst im Rahmen der politischen Geschichte, Erster Teil, Das Altertum, Berlín, Verlag von Georg Stilke, 1920, p. 129.

[9] Per a un desenvolupament exhaustiu de la polèmica de 1910 sobre les dues estratègies, veure Emilio Albamonte i Matías Maiello, Estrategia socialista y arta militar, Buenos Aires, Ediciones IPS-CEIP, cap. 1, “Sobre la estrategia en general”, pàg. 41-137. Des de fa uns anys ve desenvolupant-se un debat entorn d’intents de rescatar l’estratègia kautskiana en l’esquerra nord-americana impulsat per la revista Jacobin. Veure sobre aquest tema “(Dossier) Una introducció al debat sobre Kautsky”, Ideas de Izquierda, (11/8/2019). Recentment es va desenvolupar una altra polèmica entre Rolando Astarita i Matías Maiello sobre el Programa de Transició de Trotsky, on el primer tendia a reproduir l’argument kautskià; per a això veure, particularment, dos articles de Maiello publicats a Ideas de Izquierda: “Una vegada més sobre el Programa de Transició i l’oblit de l’estratègia” (15/8/2021) i “El Programa de Transició i la dinàmica de la relació de forces” (29/8/2021).


Facebook Twitter
Senseidrets: programes d'innovació o d'explotació de la Generalitat?

Senseidrets: programes d’innovació o d’explotació de la Generalitat?

La pagesia de Catalunya es concentra a Barcelona

La pagesia de Catalunya es concentra a Barcelona

7F | Jornada de lluita en solidaritat amb el poble palestí

7F | Jornada de lluita en solidaritat amb el poble palestí

Catalunya entra en alerta màxima per la sequera

Catalunya entra en alerta màxima per la sequera

Eleccions Galícia | El PP manté la seva majoria absoluta, el BNG creix a costa del PSdG i el “vell” neoreformisme s'enfonsa

Eleccions Galícia | El PP manté la seva majoria absoluta, el BNG creix a costa del PSdG i el “vell” neoreformisme s’enfonsa

Eleccions Galícia 18-F: què pot esperar el poble treballador?

Eleccions Galícia 18-F: què pot esperar el poble treballador?

Avals públics per a la compra d'habitatge: un regal del govern “progressista” per als bancs i especuladors

Avals públics per a la compra d’habitatge: un regal del govern “progressista” per als bancs i especuladors

El govern espanyol continua venent armes a Israel en plena invasió a Rafah

El govern espanyol continua venent armes a Israel en plena invasió a Rafah