×
logo Xarxa International
Facebook Instagram Twitter Telegram YouTube

Sánchez recupera el to de 2017: els referèndums divideixen i l’independentisme és obsolet

El PSOE recupera un discurs cada vegada més espanyolista com a part de la seva política de contenció de la dreta replicant part del seu discurs i polítiques. El “progressisme” continua així posant-li la catifa vermella a l'avanç de Vox.

Sergio Linares

dijous 17 de febrer
Facebook Twitter

Que la Taula de Diàleg amb Catalunya era un frau pocs ho podrien dubtar. Almenys un frau en les expectatives que va posar en ella una ERC disposada a construir un altre relat màgic – i van uns quants – que per mitjà de la negociació amb l’Estat, en aquest cas amb el govern de PSOE i Unidas Podemos, es podrien fer passos cap a l’exercici del dret d’autodeterminació i l’amnistia dels més de 3.000 represaliats pel procés.

A Aragonés li ha servit per a guanyar temps, encara que no gaire. Aquesta setmana es complia un any de les eleccions catalanes del 14F, aquelles imposades per la Judicatura perquè aconseguir un president del PSC i no els va acabar de sortir bé la jugada – i van una quantes també -. A 9 mesos de la seva investidura, ERC no té res a presentar. Ha tirat endavant els Pressupostos amb els vots dels Comuns, alguns compromisos d’inversió per a Catalunya, una porció dels Fons NextGeneration encara que no es poden gestionar directament, i poc més.

A Sánchez, li succeeix una cosa semblant. Ha aconseguit guanyar temps i suports parlamentaris que no han estat menors. ERC, fins a la votació de la reforma laboral, ha estat juntament amb EH-Bildu el soci preferent del govern “progressista”. Amb ells es van aprovar els Fons Europeus – també amb els sís de Vox, no ho oblidem -, els Pressupostos 2022 o el “pensionazo” que busca allargar l’edat efectiva de jubilació.

Contra la dreta espanyolista: Espanyolisme!

Aquesta pantomima de conveniència es troba en unes hores baixes de les quals no és fàcil que remunti. Primer, perquè els relats són això, relats, i aguanten el que aguanten. Noves reunions, noves fotos, fins i tot noves taules... ja no tindran l’efecte de parer que estan fent alguna cosa que podien intentar transmetre amb les primeres.

I segon, i més important, el PSOE està en una altra freqüència ja. El seu 2022 no ha començat amb molt bon peu. Les eleccions de Castella i Lleó han reobert la crisi al partit que les va guanyar, el PP. La victòria no va ser la que esperaven, i la dependència de Vox per a formar govern reobre la interna Casado-Ayuso i avança l’escenari que poden deixar les següents generals. Però el PSOE, encara que no sigui el focus de l’atenció mediàtica, s’ha emportat una nova garrotada electoral – i van unes quantes – que posa en qüestió que el 2023, o potser abans, pot revalidar una victòria capaç de sumar els suports necessaris per a una altra investidura.

Les receptes de Ferraz per a fer front a l’avanç de la dreta i l’extrema dreta és justament fer coses de dreta. En l’econòmic ja ho hem vist amb la reforma laboral, receptes que no qüestionin la dècada de retallades i ajustos prèvia, i que comptin amb l’aval de la CEOE i el Banc Santander. No sols no enfadar als grans poders econòmics, sinó continuar acaronant-los a costa dels Fons NextGeneration, el Mecanisme RED o el rescat bancari a la SAREB. A la política exterior, ser tan entusiastes atlantistes com el millor dels Aznar, tal com han mostrat a la crisi d’Ucraïna. En la política migratòria, devolucions en calent i militarització de les fronteres...

Per altra banda, la qüestió territorial no podia ser diferent. El PSOE mai va deixar de ser un partit de la Corona, i, per tant, de la defensa incondicional de la unitat d’Espanya. La seva negació del dret a decidir la vam veure el 2017 quan va avalar la repressió de l’1-O i el 155. La vam tornar a veure quan la seva Advocacia de l’Estat va aconseguir la condemna per sedició dels presos polítics catalans.

Ara bé, en aquesta particular comunió d’interessos que es va obrir el 2019 entre el PSOE i ERC, el primer interessat a governar amb suport parlamentari, el segon a trobar una via tranquil·la de retorn a l’autonomia socioconvergent, Pedro Sánchez es va permetre el luxe d’alguns gestos de distensió com els indults o la taula de diàleg.

Les últimes declaracions del president del Govern sobre Catalunya no deixen cap dubte. S’han acabat aquests luxes. L’independentisme torna a ser una doctrina obsoleta del segle XIX i, cosa que és més important, els referèndums divideixen. Aquestes han estat les últimes declaracions del plurinacional Sánchez. Així que ens quedem amb la modernitat de viure sota una monarquia borbònica i soldem la unitat a força de negar el dret a decidir i fins i tot al de pronunciar-se per a tots els pobles de l’Estat, sota pena d’acabar una altra vegada – i van unes quantes – amb intervencions de la Judicatura, inhabilitacions, processos judicials i fins i tot noves condemnes a presó.

ERC i la impotència del retorn autonomista

ERC es lamenta i amenaça, aquesta vegada de debò - de debò? -, que si el PSOE no avança en continguts de la taula de diàleg tindrà problemes per seguir a Moncloa. No sonen creïbles aquestes paraules en boca d’Aragonés, però suposo que alguna cosa hauria de dir... A més, la “renúncia” de Sánchez no és més que l’altra cara de la “renúncia” del govern ERC-JxCat. La seva Generalitat és la primera a haver abandonat tota perspectiva d’exercir el dret a decidir i en matèria de repressió segueix personada en nombroses de les causes contra independentistes.

La CUP per la seva part va comprar les promeses en 2021. Si bé mai ha donat suport a l’anomenada Taula de Diàleg, sí que va votar la investidura i va regalar un marge de 2 anys – en queda encara més d’un – per a veure si allò funcionava. Malgrat els incompliments sistemàtics de l’acord de mínims que van subscriure amb ERC i de la continuïtat de les polítiques neoliberals de sempre, segueix sense trencar amb la seva mà estesa – i van unes quantes – i disposar-se a fer una oposició independent i des de l’esquerra a la fallida del processisme senil.

Els socis d’investidura li demanen al govern d’“esquerra” que faci alguna cosa d’esquerres

Al Congrés, els socis de la investidura, amb la complicitat d’Unidas Podemos, li diuen al PSOE que per a fer front a la dreta cal fer polítiques d’esquerra. Just el contrari que fa el govern “progressista” amb l’aval parlamentari d’aquestes mateixes forces com ERC, EH-Bildu, Compromís i Más País. Sonen, per tant, també poc creïbles. A la seva lògica malmenorista sense límit tot apunta a que continuaran recolzant a un executiu cada vegada més a la dreta, encara que això signifiqui continuar deixant-li tot el camp de l’oposició a la dreta i l’extrema dreta perquè continuï avançant.

D’entre els elements tractors de l’avanç de la dreta i, sobretot, l’extrema dreta a l’Estat espanyol, l’espanyolisme anticatalà ha estat un dels principals. Al costat dels discursos misògins i racistes, han estat els tres pilars discursius sobre els quals asseure el projecte reaccionari i ultraneoliberal de Vox. El PSOE, i Unidas Podemos i l’esquerra parlamentària que és part de la sustentació del seu govern, han comprat i replicat bona part d’aquest marc. Al cas català ha estat així des d’abans de l’emergència de Vox, amb el PSOE donant suport al 155 i Unidas Podemos negant-se a donar suport al referèndum de l’1 d’octubre per ni cenyir-se a la legalitat constitucional.

Necessitem una esquerra independent de Moncloa i la Generalitat

Aixecar un dic contra l’extrema dreta, o almenys una alternativa des de l’esquerra que es prepari per a disputar-li el descontent i fer-li front, no passa per replicar amb uns graus menys de febre i una mica de “progressisme” part dels seus fonaments que estan aconseguint instal·lar com un relatiu nou sentit comú. Si volem fer front realment a l’amenaça que suposa, és necessària una esquerra diferent a la que exerceix de crossa del govern del PSOE i Unidas Podemos, i també de la que continuen sent de la Generalitat “republicana”. Necessitem una esquerra que posi en el centre el desenvolupament de l’autoorganització i la mobilització social, que acabi amb la pau social custodiada per les burocràcies sindicals i de molts moviments socials afins al govern.

Que es proposi enfrontar des d’aquí a l’extrema dreta, a la dreta i a les polítiques de dreta, encara que les apliqui el govern d’“esquerres”. Instal·lant altres marcs polítics, lluitant per un programa anticapitalista, que prengui sense embuts als beneficis, privilegis i la propietat dels grans capitalistes, i que defensi en tot l’Estat demandes democràtiques com el dret a decidir del poble català o la fi de la monarquia.


Facebook Twitter
Al juliol va pujar l'atur i van caure les afiliacions a la Seguretat Social per primera vegada en 21 anys

Al juliol va pujar l’atur i van caure les afiliacions a la Seguretat Social per primera vegada en 21 anys

La mesa del Parlament suspèn Laura Borràs del càrrec de presidenta

La mesa del Parlament suspèn Laura Borràs del càrrec de presidenta

Una taula de diàleg amb molts "compromisos" i cap resolució per a la desjudicialització

Una taula de diàleg amb molts "compromisos" i cap resolució per a la desjudicialització

El TSJC obre judici oral a Laura Borràs

El TSJC obre judici oral a Laura Borràs

La nova llei de Secrets Oficials mantindrà sota clau la impunitat de l'Estat des del franquisme

La nova llei de Secrets Oficials mantindrà sota clau la impunitat de l’Estat des del franquisme

L'impost a les energètiques i els bancs: maquillatge que no ataca als seus interessos

L’impost a les energètiques i els bancs: maquillatge que no ataca als seus interessos

Crisi climàtica: el Mediterrani ha arribat als 30 graus, 6 per sobre de l'esperat

Crisi climàtica: el Mediterrani ha arribat als 30 graus, 6 per sobre de l’esperat

Mà d'obra migrant mes barata i submisa: l'objectiu de la reforma de la Llei d'Estrangeria

Mà d’obra migrant mes barata i submisa: l’objectiu de la reforma de la Llei d’Estrangeria