Aquest dijous es realitzava a França una nova jornada nacional de mobilització contra la reforma de pensions. Per a Laurent Berger, secretari general del sindicat CFDT (el més gran i conciliador) es tractaria de l’última acció que estan disposats a convocar. Tant Berger com l’oposició parlamentària dipositen expectatives en les resolucions que aquest divendres ha de prendre el Consell Consititucional. Aquesta institució que no va ser triada per ningú i està plena de personatges posats a dit pel poder, podria qüestionar parcialment la reforma sense atacar el nus, donant-li a un Macron afeblit la possibilitat d’"obrir-se" al diàleg. D’altra banda el Consell també ha de decidir sobre la viabilitat d’un Referèndum demanat per part de l’oposició institucional que també és sobre un aspecte parcial de la reforma de les pensions i que podria trigar mesos a realitzar-se. Tot apunta a intentar treure dels carrers a les milions de persones que es venen mobilitzant des de fa mesos i portar tot a un atzucac del diàleg o el referèndum. Però no sembla una tasca fàcil.
Un moviment que va esclatar en ràbia
Quan Macron i la seva primera ministra Elisabeth Borne van decidir passar la reforma de les pensions via decret (utilitzant l’artícle 49.3 de la Constitució que els permet saltar-se la votació en l’Assemblea Nacional) segurament esperaven que l’assumpte quedés saldat en uns dies i que la reforma passaria sense majors problemes. No obstant això, van desfermar una onada de ràbia i mobilitzacions espontànies que es van combinar amb vagues renovables en sectors com a refineries i recol·lectors de residus i una important emergència de la joventut secundària i universitària.
🔴 DIRECTO | Sigue la jornada de huelga en #Francia este #13DeAbril
💥 En la incineradora de residuos Ivry, huelguistas y manifestantes se enfrentan a la policía
#ReformeDesRetraites pic.twitter.com/64m5dT8kgm— IzquierdaDiario.es (@iDiarioES) April 13, 2023
La ràbia segueix aquí: el 13 d’abril no ha de ser l’última batalla
Unes setmanes més tard, amb mobilitzacions gairebé permanents, cal reconèixer que el moviment continua viu. El 6 d’abril, amb motiu de l’onzena jornada de manifestació convocada pels principals sindicats i gairebé tres mesos després de l’inici de la batalla per les pensions, prop de 2 milions de manifestants van tornar a sortir al carrer.
Per descomptat, s’observa una disminució del nombre de vagues renovables, fins i tot en els bastions del moviment com les refineries que acaben de posar fi a una paralització que havia començat el 7 de març, a causa del seu aïllament. Però, en aquest sector, com en grans sectors de la calse treballadora i de la joventut, la ràbia i la determinació de fer retrocedir a l’executiu segueixen aquí.
En aquest context, Laurent Berger, que dirigeix la intersindical i la principal central, la conciliadora CFDT, va suggerir que la jornada d’aquest 13 d’abril podria ser l’última convocada pel seu sindicat, afirmant, entre altres coses, que "la CFDT no celebrarà manifestacions durant sis mesos". Així doncs, mentre alguns dirigents intenten posar fi al moviment, als carrers i en les vagues que segueixen en vaig piular quedarà demostrat que aquest dijous no pot ser una última jornada de resistència, i que el moviment exigeix la retirada de la reforma.
Un moment crucial per al moviment
Els pròxims dies prometen ser decisius en l’estira-i-arronsa entre els treballadors i Emmanuel Macron. El govern compta amb el Consell Consitucional, assenyalat com "els savis" per la premsa, per acabar definitivament amb el moviment i hi ha poc suspens sobre la decisió d’aquesta institució bonapartista. La majoria dels membres ha participat en algun govern que ha intentat fer reformes en les jubilacions, han estat alts funcionaris i bons amics dels empresaris, no són elegits pel vot popular sinó que tots han estat posats a dit per algun president, el més jove té 65 anys i cobren alts salaris o pensions.
El més probable és que el Consell Constitucional es pronunciï el divendres mitjançant una censura parcial però sense qüestionar el cor de la reforma, quelcom que pugui ser utilitzat per Macron per donar una aparença de legitimitat a la seva mesura estrella.
Amb un Macron que segueix afeblit, l’Executiu pretén aprofitar una possible censura parcial de part del Consell Constitucional per rellançar el "diàleg social" i intentar reconnectar ràpidament amb la CFDT. "La censura d’articles amb finalitat social (índex sènior, CDI sènior, treballs penosos...) donaria lloc a aquestes noves negociacions, (...) serà llavors necessari renovar ràpidament el fil entre l’executiu i els sindicats" diu el diari L’Opinion, recollint les paraules dels macronistes.
Aquestes negociacions podrien fins i tot inscriure’s en el marc de la preparació d’una futura llei sobre l’ocupació i el treball, que vol privilegiar unes certes exigències històriques de la CFDT al mateix temps que prossegueixen els atacs al codi laboral, en particular contra l’RSA (subsidi per a aquelles persones que ingressen per primera vegada a un treball o que vulguin treballar després d’un temps). Laurent Berger, que denuncia una "crisi democràtica" per la forma en la qual Macron vol passar la reforma jubilatoria de tota manera insisteix en "l’esgotament de la capacitat de mobilització dels assalariats", i ja va donar a entendre que estava disposat a reprendre el diàleg amb el Govern.
Al mateix temps, el líder de la CFDT, així com alguns components de la Nova Unió Popular Ecologista i Social (NUPES) -coalició dirigida per la França Insubmisa de Jean Luc Melenchon-, veuen en el Referèndum d’Iniciativa Compartida (r. i. p.) una sortida per al moviment. S’espera que el Consell Constitucional doni llum verda aquest divendres a la petició de sectors de l’oposició parlamentària de posar en marxa aquest referèndum que és específicament sobre l’augment de l’edat legal de jubilació de 62 a 64 anys. No obstant això, el referèndum, que és un procés que de ser aprovat només seria sobre un aspecte parcial pot estendre’s durant mesos i està lluny d’oferir perspectives reals per fer retrocedir efectivament a Macron i la seva reforma.
Reforma de les pensions i inflació: necessitem una estratègia per guanyar
Una vegada més, la situació planteja la qüestió de l’estratègia per guanyar. Des d’aquest punt de vista, ja no és possible evitar un balanç seriós de la direcció presa per la intersindical des de l’inici del moviment. En negar-se a afrontar la qüestió de la generalització de la vaga i els seus obstacles, en aïllar als vaguistes que proposaven anar a la vaga com a continuació d’aquesta, ha esgotat de fet, un darrere l’altre, als sectors més combatius de la nostra classe. Aquests últims, a més, la denuncien obertament, com els refinadors de Normandia en un comunicat publicat aquest dimecres:
"Si la mobilització es ressent avui, no és per falta de determinació de la base, sinó perquè la intersindical s’ha negat a construir una relació de forces a l’altura de les ambicions dels nostres adversaris. En lloc de convocar 7 dies d’acció des del 7 de març, hauria d’haver convocat una sèrie de jornades de vaga per paralitzar tota l’economia".
Mentre algunes de les vagues de les renovables arriben a la seva fi, Laurent Berger no dubte en tirar la culpa a una suposada "pèrdua de força" del moviment i així prepara millor la seva sortida de la lluita. Per part seva, si la direcció de la CGT i la seva nova cap, Sophie Binet, cerca més diàleg amb la ràbia que continua expressant-se des de baix, acudint als piquets o mostrant postures radicals, no proposen cap alternativa que permeti organitzar-la.
Una vegada més, el que es necessita desesperadament és un pla de lluita que busqui coordinar a tots els sectors i treballadors que entenen la urgència d’una altra estratègia per colpejar junts i bloquejar veritablement el país. Un pla de batalla que pugui trobar nous recursos per a la lluita contra el govern ampliant per fi les reivindicacions mentre que aquests últims dies, la lluita victoriosa dels treballadors de l’empresa de manteniment i neteja Samsic, la vaga reconductible dels recol·lectors de residus de SIVOM o la mobilització històrica dels treballadors del transport de Tolosa que van bloquejar per primera vegada des de 1992 la xarxa de metro de la ciutat, van posar sota els focus la urgència d’unificar la batalla per les pensions i la lluita pels salaris.
La inflació esclata, la còlera continua sent immensa, i si el govern prepara nous atacs és perquè està afeblit. En aquest context, la victòria encara és possible, sempre que prenguem la lluita en les nostres mans per a imposar una altra estratègia. Serà necessari estar el major número possible al carrer i en vaga el 13 d’abril, però també el 14 d’abril, quan es convoquin nombrosos mítings i manifestacions, per debatre àmpliament aquestes qüestions.
