Molt s’ha parlat i debatut sobre la session #53 de Bizarrap i Shakira. Ha obert aigües en el feminisme. La pasivització de la Marea Verda i la reculada que ha deixat.

La cançó que Shakira ha llançat al costat del productor Bizarrap, on critica i menysprea a Gerard Piqué i a la seva actual parella, ha aconseguit en un hora, després de publicada, més de 3 milions de reproduccions a YouTube. Com és públic el maltractament del futbolista a la cantant, ella ha respost amb una cançó. És el tema del dia a xarxes socials i mitjans de comunicació.

No obstant, més enllà d’allò artístic o gustos musicals, s’ha obert un debat en el feminisme, on han sorgit tot tipus de reivindicacions de la ”Shakira empoderada”.

La producció té el toc de Bizarrap, i la temàtica és el clàssic despit, que travessa novament l’obra de la cantant colombiana, que ja vam escoltar en “Si te vas mi cielo se hará gris, si te vas y me cambias por esta bruja, pedazo de cuero, no vuelvas nunca más” o el vídeo clip de "Te aviso, Te anuncio", dedicada a la seva ex parella Antonito de la Rúa, on lluitava a manotades i empentes amb una altra dona, mentre el ballarí de flamenc Joaquín Cortes mirava la disputa.

La rivalitat entre dones, i la competència per l’"amor" d’un home és promoguda per la cultura patriarcal. Qüestionar això és una de les tasques, entre altres, del moviment de dones. Abans es parlava de sororitat, però resulta que el patriarcat s’enforteix quan les dones competeixen entre elles per un home. Hi ha una operació mediàtica que està desenvolupant aquesta aresta de la cançó, i el feminisme li fa ressò, tergiversant-la amb apoderament.

El debat obert, que va prendre com a pretext la cançó de Shakira, va més enllà, i convida a reflexionar i preguntar-se algunes coses. No és necessari reprendre les discussions per una sortida col·lectiva, on ens trobem als carrers qüestionant aquest model patriarcal, per aconseguir les demandes que encara ens queden pendents, davant tantes desigualtats?

Què tan lluny estem d’aquella marea verda al nostre país [Argentina], que va travessar fronteres i continents i va mostrar l’apoderament femení als carrers, lluitant pels seus drets i imposant les nostres demandes en les agendes polítiques, culminant amb la conquesta de la llei per l’avortament legal, segur i gratuït? Serà que sortir del col·lectiu esdevé en baralles individuals que endarrereixen?

El debat dins del feminisme arran d’aquesta cançó ha complicat la discussió i excedeix a Shakira, encara que ella (no sofreixi les condicions de vida de la majoria de dones que escolten les seves cançons) es vegi perjudicada per algunes de les conseqüències del patriarcat també.

Subproducte de la passivació del moviment de dones, es deixen passar aquestes discussions que tornen a posar l’eix en la competència entre dones, abans no era una operació tan senzilla. Més aviat el contrari, diverses artistes van sorgir amb força durant l’auge quan van prendre demandes del feminisme i van fer seves les banderes com Mom Lafete, Nathy Peluso, La Otra i Rosalia, entre moltes altres que van empoderar el discurs feminista i el van portar a totes parts.

La veritat és que a Shakira li ha resultat bastant redituable, i lo bé que factura com a empresària, parlar dels seus desamors i despits en tota la seva carrera, però jo prefereixo cantar-la, com moltes altres que seguim les seves cançons, quan ens sacseja al ritme de “Creo que empieza la acción, y las mujeres somos las de la intuïción”...