En els teus articles i xerrades abordes el qüestionament del patriarcat des de la perspectiva de la construcció d’una nova masculinitat. Quin creus que és el paper de “nosaltres” en aquesta lluita? Què és i com es construeixen aquests altres models de “ser home”?
Un dels grans dilemes a l’hora d’endinsar-nos en aquest tema és el dels “objectius bessons”. D’una banda, tenim el peu del treball personal en els nostres contextos immediats, un treball d’introspecció, identificació i modificació d’unes certes dinàmiques personals per minimitzar la violència i la desigualtat en els nostres entorns. Però per l’altre costat està el peu polític. Perquè això no va solament de ser millors persones. L’objectiu no pot ser que a Barcelona hi hagi 10, 15, 20, 100… millors homes. Sinó una crítica a totes les estructures que reprodueixen aquesta violència i aquestes desigualtats. Hi ha també que fer una distinció d’escales - micro, meso i macro - tant des d’una perspectiva personal com política. Canviar el nostre dia a dia, en la nostra vida, els nostres espais de socialització i finalment, en el macro, és on volem generar una incidència política a llarg termini.
Quines són per a tu les connexions amb l’actual ordre social i econòmic capitalista amb la lluita contra el patriarcat de part dels homes?
Crec que en els estudis de masculinitats crítiques se li dona molt poca importància a la qüestió del capitalisme i la neoliberalització de la vida. Hi ha una tendència massa individualitzant, psicoterapèutica, una excessiva voluntarietat. Es troba a faltar una anàlisi que tingui la classe social i les dinàmiques econòmiques com un factor important. Això no és atzar, ja que gran part dels homes que treballen aquests temes són homes blancs, de classes mitjanes o universitàries molt formades, en les quals la seva preocupació és moltes vegades reconnectar amb les seves emocions, i menys bregar amb contextos de precarietat que no viuen. Jo vinc d’una vida una mica precària i he viscut com aquesta precarietat dialoga molt amb la meva condició d’home. Això em sembla clau per traçar estratègies d’incidència política en el terreny de la lluita contra el patriarcat, també des dels homes.
Has reflexionat sobre el concepte “privilegi”, assenyalant que a vegades amaga un exercici de drets que es nega o limita a l’altra meitat de la societat. Podries desenvolupar aquesta idea?
El que he plantejat en algun article és que potser cal donar-li un repàs a aquesta idea dels privilegis. Originàriament, privilegi ve de “llei privada”, es podria entendre de dues formes: com una llei que es fa només per a tu, en el teu benefici respecte a la resta, o com l’excedència d’un cert pagament. Quan a un home li dius que caminar segur a la nit és un privilegi pot ser conflictiu si s’entén com si hi hagués una llei privada feta per nosaltres. Però és més fàcil entendre-ho si ho veiem com que els homes no “paguem” unes certes coses, com en aquest cas una inseguretat nocturna. Aquesta diferència és clau perquè en la primera lectura, l’estratègia política seria acabar amb les lleis privades. Però jo no vull deixar de caminar segur pel carrer, m’explico? Crec que amb la segona lectura la cosa és més fàcil: el nostre objectiu polític passa a ser que tothom estigui “exempt d’aquest pagament”.
Per això crec que a vegades es confon el concepte de privilegis amb el de drets. Són drets que totes i tots hauríem de tenir. El de privilegi no sé si és un concepte molt útil a l’hora de construir alguna cosa. Però, com distingir un privilegi d’un dret? Fàcil: fixem-nos en si és universalitzable. Si és així, és un dret, no un privilegi. És desitjable universalitzar caminar segures pel carrer? Sí, per tant, és un dret. És universalitzable que ningú assumeixi les tasques de cures? Segurament no, per tant, la no corresponsabilització sí que és un privilegi amb el qual cal acabar.
Parlem d’un altre mandat social amb el qual titulaves un article teu: “Els homes no ploren”. Què perden els homes sota el “patriarcat”?
Partim de la base que el gènere és un encotillament de les representacions mentals, de la personalitat, de la capacitat expressiva, emocional… Per tant, té un impacte en totes les persones. Evidentment amb un repartiment desigual de costos. No tothom perd igual. No sols és diferent entre homes i dones. Tampoc és el mateix per a un home migrant en procés de regularització que per a un home major sense una jubilació digna ni xarxa de cures… o un CEO d’una empresa. No obstant això, un cost que podríem dir que és bastant general per als homes està en el terreny de la gestió emocional. Hem estat socialitzats en el silenciament de les necessitats emocionals. Aquest punt de vista crec que políticament és molt útil, perquè li ve a dir a l’home que el malestar que sent, per una dissonància entre el que hem de ser i el que som, té una arrel de gènere.
Però és un discurs que té un doble tall. En els anys 70 comença una crítica a la masculinitat, lligada a la crítica del patriarcat que fa el feminisme. Sorgeixen discursos sobre l’impacte negatiu del patriarcat en la vida dels homes, es parlen de temes com el nivell de suïcidis, el servei militar obligatori… Warren Farrell, que era part del moviment d’homes aliats del feminisme, traurà més tard un llibre amb el títol de “El mite del privilegi masculí”, i es passa al neo masclisme. I això té sentit, perquè quan reconeixem el gènere com alguna cosa que genera dolor també als homes, hi ha dues opcions: lligar aquest dolor com una conseqüència del patriarcat que oprimeix a les dones o veure que ens passa per ser homes, que som els veritables perjudicats d’aquesta estructura social, i el feminisme ha vingut a ocultar aquesta realitat.
Molt relacionat amb això, un altre fenomen sobre el qual has reflexionat bastant és la relació entre la crisi de la masculinitat tradicional i fenòmens molt preocupants com l’auge de l’extrema dreta i les idees i agressions misògines i lgtbifòbiques. Què ens podries explicar d’això?
Vegem com interactua el capitalisme i la neoliberalització de la vida, que dèiem abans, amb el rol que tradicionalment s’associa a l’home. La masculinitat s’ha relacionat amb les “tres p”: proveir, procrear i protegir. En contextos de hiperprecarització aquests rols entren en crisis. Allò problemàtic que resulta portar endavant un projecte familiar colpeja al rol de protector, de procreador i en el de proveir. Es fractura la narració del que hauria de ser un home, associat a l’èxit econòmic, que a base del seu esforç aconsegueix treure a la seva família endavant… A això s’afegeix el nou rol de les dones, que erosiona encara més aquesta narració. Però no és un problema sol de discurs, sinó de pràctiques materials. Ja no és “l’home de la casa”, sinó un “mindundi” precaritzat, fotut en allò laboral, molts en desocupació estructural, que ha perdut també el control d’allò domèstic… Es posa als homes enfront d’un mirall trencat, que el fa veure’s com un perdedor, que no rep el promès.
Aquí surt la visió de dret agreujat de la qual es nodreixen els neo masclistes, que contraposen aquest mirall trencat a l’ampliació de drets de les dones, però també les minories sexoafectives… No es qüestiona les raons estructurals d’aquest fracàs social, econòmic… i d’aquí s’explica qui realitza la capitalització d’aquest malestar. Els anomenats mitja de l’odi i la ràbia, a base de fake news tendencioses… agiten aquest odi a les dones i les minories. L’extrema dreta, per descomptat, també ho capitalitza.
Com creus que es podria transformar aquest malestar del qual parles en un motor per a combatre el patriarcat i el capitalisme?
El gènere sempre ha estat lligat a la classe, i el feminisme crec que l’ha integrat bastant, la crítica al feminisme blanc va generar una infinitat de discurs de dones obreres, pobres, negres… Tanmateix, això està pendent en el treball de les noves masculinitats. Un dels factors claus és que cal ficar la classe social dins de les anàlisis de noves masculinitats. Crec que la falta d’això fa que s’hagi arribat a un sostre respecte al públic al qual arribem. Som incapaços de poder rivalitzar en el terreny del malestar masculí, d’apel·lar als joves precaris, als xavals sense perspectiva de futur.
Cal donar-li l’espai que es mereix al malestar masculí dels homes de classe obrera, que no té res a veure amb el que puguin sentir homes de classe mitjana o mitjana alta. Un xaval d’un barri obrer que no té treball, el seu horitzó és de precarietat, si és racialitzat ha de veure’s assetjat per la policia, escoltar comentaris o mirades racistes…. Possiblement, es pot acabar agarrant a una forma de masculinitat que li dona un cert estatus en un context d’exclusió general vital.
Si el discurs que se’ls fa és que la igualtat val per si mateixa, però no es té en compte totes les altres formes d’exclusió i violència que viuen, producte de l’estructura social, no se senten interpel·lats. Però la dreta sí que fa moltes vegades discursos que els interpel·la, i es nota en què hi ha comptes, instagramers, mitjans… que arriben a milions, molts més que als que arribem des de l’esquerra. Si no lliguem el malestar masculí al context de precarització de la vida, és la dreta qui el capitalitza. Crec que hi ha una certa tendència curta de mires o tendència al punitivisme polític, que està impedint portar aquest malestar cap a un bon port. Hi ha una dificultat per apel·lar a aquest malestar masculí, que està molt lligat a la precarització de les condicions vitals, que es podria convertir també en motor de canvis més positius, si es dirigeix a les raons estructurals d’aquesta exclusió vital.
