Esquerra

CONTRAPUNTO

Socialisme, tecnologia i ideologies de la misèria

Per què els post-capitalistes no poden somiar i nosaltres sí?

dimarts 17 de novembre| edici� del dia

El capitalisme a nivell global actua cada vegada més com una màquina imparable de produir desigualtat. El més recent compendi d’aquesta evolució va ser realitzat per un home del mainstream com Thomas Piketty en el seu llibre El capital en el segle XXI, tema que reprèn més recentment en Capital i ideologia. El Banc Mundial ens informa que amb la crisi i la pandèmia del covid, per a 2021 hi haurà en el món 150 milions de persones més en la pobresa extrema. En total gairebé 1 de cada 10 habitants del planeta estarà en aquesta situació, vivint amb menys d’O$D 1,90 al dia; 1 de cada 4 amb menys d’O$D 3,20 i el 40% del planeta (gairebé 3.300 milions de persones) amb menys d’O$D 5,50. Però no tot són males notícies en la crisi. El número de “milmilonaris” a nivell mundial va augmentar fins a aconseguir la xifra rècord de… 2.189 individus. Les 400 persones més riques dels EUA van augmentar les seves fortunes un 8%, i 15 d’ells que ho van fer en més d’un 40%. Primer en la llista, Elon Musk, l’home de Tesla i SpaceX, va incrementar la seva fortuna un 242%. El pobre Jeff Bezos, amo de Amazon, només va arribar a un 57%.

La revista Foreign Affairs, en la ploma de Daron Acemoglu, es pregunta pel que deixa la recent elecció nord-americana, i arriba a la conclusió que Trump no serà l’últim populista estatunidenc ni molt menys, ja que el fonament de la seva existència està en la creixent desigualtat. Un fenomen al qual aparentment no li troba explicació:

Les causes fonamentals d’aquestes desigualtats –diu– han resultat sorprenentment difícils de precisar. El sorgiment de noves tecnologies prodigi "esbiaixades a favor del treball qualificat" [Skill-*Biased Technical Change, SBTC], com les computadores i la intel·ligència artificial, ha coincidit amb un període de creixement singularment baix en la productivitat, i els analistes no han explicat de manera convincent per què aquestes tecnologies han beneficiat als propietaris de capital en lloc dels treballadors.

Aquest “secret” no ho és tant. El capitalisme té la rara virtut de transformar els avanços de la ciència, de la tècnica i de la productivitat del treball, que podrien servir per a augmentar el benestar de la humanitat i el temps lliure, al contrari: per a produir i reproduir misèria d’un costat i fortunes cada vegada més incommensurables de l’altre, on un grapat de “milmilonaris” acumula la riquesa equivalent a la que posseeix la meitat de la humanitat. El “secret” pel qual es preguntava Acemoglu podria definir-se parafrasejant a Clinton: "és la propietat privada, estúpid”. No obstant això, en els últims temps el qüestionament a la propietat privada dels mitjans de producció i dels fruits del treball s’ha convertit en una espècie de tabú directament proporcional als anhels “d’economies populars”, de rendes ciutadanes universals, a les lloes a “el comú”, als cridats a lluitar per el “socialisme digital” i fins per un “comunisme de luxe totalment automatitzat”. Com és això?

La biotecnologia i la intel·ligència artificial com a motors de la història

Per què el capitalisme pot somiar i nosaltres no? Amb aquesta pregunta titulava un recent llibre Alejandro Galliano, en el qual anomenava a no “regalar-li el futur a un grapat de milionaris dements”. “Recuperem alguna idea de futur –deia– o algú ho farà per nosaltres” [1]. Un que busca complir amb aquesta consigna és el periodista britànic Aaron Bastani amb la idea d’un “comunisme de luxe totalment automatitzat”. El seu plantejament, com el de molts autors que podrien considerar-se “poscapitalistes”, és que estem vivint els primers moments d’una gran disrupció tecnològica que provoca un imparable enfonsament en els costos per a la producció de pràcticament tot, amb la imminència de la fi del treball gràcies a l’automatització, via intel·ligència artificial, i la transformació de la biotecnologia [2].

Bastani porta diferents exemples. La capacitat del maneig de la informació ha crescut exponencialment. Un superordinador construït al 1996 pel govern dels EUA a un cost de 55 milions de dòlars i de la grandària d’una pista de tennis, tenia la meitat de la capacitat de processament que la PlayStation 4 (a un cost de 400 dòlars). Una cosa similar assenyala sobre els avanços de la biotecnologia, per exemple, respecte a la seqüenciació de l’ADN humà, o als desenvolupaments que planegen la producció sintètica de proteïnes animals. També quant a la baixa progressiva dels costos de l’energia solar que permetrien pensar la seva viabilitat per a canviar la matriu energètica a escala global. Fins i tot un futur promissori per a la mineria espacial, que permetria un accés més o menys il·limitat a molts recursos.

Sobre la base d’aquests desenvolupaments ens proposa pensar un comunisme de l’abundància on gaudim de l’oci, i que les màquines s’ocupin de la resta. Més enllà dels exemples que posa Bastani, alguns més actuals uns altres en projecte, efectivament l’avanç científic i tecnològic és un fet. Tanmateix, entre això i l’automatització i (la propaganda de) la fi del treball, s’interposen dos petits problemes: el guany capitalista i el paper dels Estats a garantir-la. Començant pel fet que molts dels potencials desenvolupaments tecnològics –i més encara els relacionats amb la salut i el benestar de les grans majories–, que impliquen inversions de grans quantitats de capital, es xoquen amb les prerrogatives de la rendibilitat. Pel que no és casual, que avanços tecnològics “de base”, començant per els ordinadors i internet, tinguin origen militar.

Més enllà de la propaganda de la “fi del treball”, efectivament el desenvolupament de la tecnologia permetria produir el mateix amb cada vegada menys treball, però el capital necessita cada vegada més treballadors cada vegada més precaris per a augmentar els seus guanys. Subocupació, desocupació i “masses marginals” d’una banda, i sobreocupació, jornades extenuants i treballadors “trencats” per l’altre. Això és així perquè una cosa és la capacitat de la tecnologia per a crear valors d’ús per a satisfer una necessitat i produir-los en menys temps, és a dir, amb una menor despesa de temps de treball (socialment necessari). I una altra cosa molt diferent és la tecnologia com a mitjà per a la creació de valors de canvi (valor que té un objecte en el mercat). Això últim és el que realment li és “útil” al capital. No li importa la utilitat de la cosa per a satisfer una necessitat, sinó en tant vehicle necessari per a realitzar el seu guany. I aquest guany no sorgeix de les màquines (que no creïn nou valor) sinó del temps de treball no pag que li roba el capitalista al treballador. Per això, al mateix temps que la força de treball per al capitalista és un “cost”, no pot prescindir d’ella perquè és la seva única font de guany genuí [3]. Com plantejava Marx en els Grundrisse:

El capital mateix és la contradicció en procés [pel fet de] que tendeix a reduir a un mínim el temps de treball, mentre que d’altra banda posa al temps de treball com a única mesura i font de la riquesa. Disminueix, doncs, el temps de treball en la forma de temps de treball necessari, per a augmentar-ho en la forma de treball excedent com a condició –question de vie et de mort– del necessari [4].

D’altra banda, la idea que sosté Bastani, segons la qual el desenvolupament de la tecnologia i les forces productives –en lloc de la lluita de classes, com deia Marx– seria el motor de la història que pot empènyer fins al comunisme, endarrereix un segle. Conclou el seu llibre recordant-nos que “Isaac Deutscher va escriure una vegada que ‘el socialisme no és l’últim i perfecte producte de l’evolució o la fi de la història, en un cert sentit és només el començament’. Potser així és com es concep millor el FALC [Comunisme de Luxe Totalment Automatitzat segons les seves sigles en anglès]” [5]. I efectivament, Deutscher va ser un destacat representant d’aquestes il·lusions en el desenvolupament de les forces productives com a espècie de demiürg de la Història que portaria, en el seu cas, a l’URSS –dominada pel stalinisme– fins al socialisme.

Rússia va passar de ser exemple Europeu de misèria i endarreriment en 1917 a posar en òrbita l’Sputnik en 1957, el primer satèl·lit de la història. Per a aquest llavors, els treballadors tenien garantit salari i ocupació, educació, salut i jornades laborals de 7 hores, però això succeïa al mateix temps que el règim desmoralitzava a la classe treballadora sota la bota d’una dictadura totalitària, que aviat ofegaria també l’economia. Les visions com les de Deutscher, que van apostar a una espècie de “desenvolupisme obrer”, van portar a l’embelliment de la burocràcia stalinista que va acabar transformant-se en agent directe de la restauració capitalista i dels plans del FMI a la fi de la dècada dels ‘80.

En el cas de Bastani, es tracta d’embellir una idea positiva d’un Estat capitalista administrador i “amb sensibilitat social”. Sota l’aclariment que el Comunisme de Luxe “ha d’instruir al seu usuari sobre els pròxims passos immediats”, ens diu que mentre esperem que es desenvolupi la “disrupció tecnològica” les nostres demandes haurien de ser “trencar amb el neoliberalisme”, “una transició finançada per l’Estat cap a les energies renovables i els serveis universals”, i qüestions per l’estil. El somni del futur acaba en la reivindicació d’una espècie de “Estat de benestar” als temps que corren. Cal recordar que la versió original del “benestarisme” no sols va ser una resposta de contraatac del capitalisme a aquell ascens de la Unió Soviètica, sinó que es va basar en “els 30 gloriosos”, dècades de creixement les bases del qual cal buscar en la destrucció massiva de forces productives provocada per la Segona Guerra Mundial, i que, dit sigui de pas, va acabar castastróficament amb la crisi mundial de 1973-74. En síntesi, un projecte de futur que fa olor de passat, però ometent en el relat ni més ni menys que la crisi, la guerra i la revolució.

Postapocalíptiques i integrats

En el citat llibre de Galliano, ens diu que:

Avui, davant el dolorós sorgiment del capitalisme 4.0, les imatges apocalíptiques s’amunteguen en els productes culturals més diversos, des de sèries i pel·lícules fins a anàlisis de conjuntura poc inspirats […]. Seria millor començar a entendre que el capitalisme com a experiència consisteix a viure la fi del món tots els dies. […] Pensar el futur avui requereix pensar després de la fi del món, perquè l’apocalipsi ja va arribar i nosaltres seguim aquí.

Es tracta d’una forma elegant de negar les crisis i catàstrofes que imposa el capitalisme com a exageració dels marxistes i respon a una certa moda. El concepte seria, parafrasejant a un popular cantautor, benaurats els que estan en el fons del pou perquè d’aquí d’ara endavant només cal anar millorant. Des de ja, és molt més edificant pensar l’apocalipsi que les crisis. Enfront del primer no podem fer res, només queda esperar el cop fulminant del destí, i en tot cas preparar-nos per a la salvació divina. Les crisis són més complicades.

Aquesta crítica, no obstant això, és uns 120 anys més vella que Black Mirror. Des d’un optimisme menys obligat a rendir culte al pessimisme, el dirigent socialdemòcrata Eduard Bernstein allà a fins del segle XIX va arribar a la conclusió que Marx havia exagerat amb el tema de les crisis capitalistes. Que a diferència dels pronòstics de la la seva teoria de les crisis, aquestes no s’aguditzaven, i per tant tampoc conduirien a l’ensulsiada del capitalisme. Tendències contrarrestants sorgien en el sistema de crèdit, en el mercat mundial, es desenvolupaven els trusts i l’Estat intervenia més en l’economia. Deia que:

... mitjançant la legislació i una sèrie de mesures de política econòmica [...] la societat organitzada intervé cada vegada més, des de diversos angles, en el domini del capital i per això, la tendència cap a l’ensulsiada no pot concretar-se en la forma en què anteriorment va ser prevista” [6].

El pronòstic clarament no va funcionar i en 1914 va esclatar la Primera Guerra Mundial. La pitjor massacre de la història de la humanitat fins aquest llavors. Però a diferència de l’apocalipsi, va donar lloc al triomf de la Revolució russa. Cal recordar que aquella idea bernsteiniana va persistir i així la socialdemocràcia va tenir un paper fonamental en la derrota dels successius processos revolucionaris que van travessar Alemanya entre 1918-19 i 1923, i després amb la crisi capitalista del ’30. El resultat va ser la victòria d’Hitler. Amb raó deia Walter Benjamin que:

La idea d’un progrés del gènere humà al llarg del curs de la història no pot separar-se de la idea de la seva prossecució en un temps buit i homogeni. La crítica de la idea de tal prossecució ha de constituir la base mateixa de la crítica de la idea general de progrés [7].

En les visions “postapocalíptiques” actuals, encara que hi ha un cert rebuig (o acceptació culposa) de la idea de progrés, definitivament hi ha un gran deute amb aquella idea de prossecució en un temps buit i homogeni. Els que s’atreveixen a pensar la guerra, com Wolgang Streeck, s’imaginen que “els danys col·laterals poden limitar-se millorant la tecnologia”, i ens diuen que: “Si en un futur no gaire llunyà combatessin robots contra robots, per exemple, drons Tesla contra drons Huawei, les batalles es podrien contemplar còmodament des de la pantalla dels nostres domicilis”. Sona com que Netflix ens ha podrit el cervell, però són les coses que es diuen. Mentrestant els vaixells de guerra i les illes artificials militaritzades van proliferant progressivament en la Mar de la Xina.

Galliano ens diu que en aquest càlid postapocalipsi, el capitalisme pot somiar. Ho mostra el fet que Elon Musk, mentre fa els drons per a Streeck i augmenta la seva fortuna un 242% durant la pandèmia, està impulsant la idea de colonitzar Mart. Però la realitat és que avui, si hi ha alguna cosa que el capitalisme no té és visió de futur; a aquesta manca se l’ha denominat “estancament secular”, però a aquesta idea postapocalíptica del mainstream econòmic la persegueix una història de crisi, com la dels ’30, la de 73-74, la de 2008 i l’actual. Com recordava en un recent article Paula Bach, Paul Krugman, referint-se a aquesta “falta de motor” econòmic del capitalisme i imaginant algun tipus d’impuls comparable al de la Segona Guerra Mundial, ironitzava sobre la necessitat d’una “invasió alienígena” als Estats Units. Tal vegada Elon Musk pot portar el missatge a Mart perquè vengen. O tal vegada, els “alienígenes” acaben venint de l’Orient. Però podem quedar-nos tranquils perquè l’apocalipsi òbviament ja va passar.

Somiar dins de Matrix

Al món puixant la intel·ligència artificial i la biotech, del desenvolupament evolutiu de la qual Bastani espera l’adveniment del comunisme, li estarien sobrant unes 3.300 milions de persones segons les dades del Banc Mundial. Un 40% de la població que, en més o en menys, no arriba a cobrir les seves necessitats bàsiques, travessat per la precarització, laboral i de la vida. Una esquerda social que després té la seva expressió, particularitats mitjançant, en cada país. El politòleg i sociòleg José Nun va ser un dels pioners a analitzar aquest tipus d’esquerda social en el món semicolonial. Allà per 1969, partint d’una lectura dels Grundrisse de Marx, va encunyar el terme de “massa marginal” per a fer:

... una doble referència al sistema que, d’una banda, genera aquest excedent [de població] i, per l’altre, no precisa d’ell per a continuar funcionant. Quan Trotsky analitza la desocupació de 1930 als països capitalistes avançats, conclou: “L’actual exèrcit de desocupats ja no pot ser considerat com un exèrcit de reserva, perquè la seva massa fonamental no pot tenir ja cap esperança de tornar a ocupar-se; per contra, està destinada a ser engrossida amb una afluència constant de desocupats addicionals” [8].

Sobre la base d’aquesta observació de Trotsky, aclareix que el fet que aquesta “massa fonamental” no torni a trobar treball no implica que això li ocorri a la seva totalitat, i d’altra banda, que la “massa marginal” a la qual ell es refereix no té per únic component als desocupats sinó també als sectors de les indústries i els serveis menys productius. En l’actualitat, el primer lloc l’ocupen els enormes contingents precaris i subempleats. Al seu torn, en el món semicolonial, la subordinació a l’imperialisme és un element clau i distintiu en l’esquema d’endarreriment i dependència que reprodueix aquella “massa marginal”.

La dreta neoliberal en general assumeix aquesta esquerda social com a punt de partida. La qüestió pansa per definir qui està d’un costat i qui de l’altre. L’índex de salvació seria “meritocràtic”, començant pels que tenen el “mèrit” de ser propietaris i/o hereus de la propietat dels mitjans de producció i de canvi. El neorreformisme o el “populisme d’esquerra”, segons la definició de Chantal Mouffe, també naturalitzen aquella situació. No es pregunten com superar l’esquerda social sinó quin ha de ser l’actitud cap als quals “naturalment” queden fora. El kirchnerisme va ser un bon exemple: la seva major “conquesta” va ser reduir la pobresa a (només) un 25% i la “informalitat” laboral a (només) un 40% en el pic d’un cicle econòmic favorable per a l’Argentina. Conscient del potencial desestabilitzador d’aquella “massa marginal”, el “Estat present” garanteix alhora que condemna a la mera supervivència en condicions de pobresa o indigència, a àmplies porcions de la població, que en temps de bonança poden representar un quart del total i superar el 50% en temps de crisi.

Fins aquí es tracta d’una qüestió de “gestió pública” (de la misèria), però per a daurar la píndola li segueix una ideologia: la “economia social” o “popular”. Es tractaria del

... conjunt d’activitats econòmiques generalment de baixa intensitat […] desenvolupades pels sectors populars amb la intenció de garantir o sostenir, a través de la utilització majorment de la seva força de treball dels recursos disponibles i subsidis de l’Estat, la satisfacció de les necessitats bàsiques [9].

La precarietat i l’economia social o popular es transformen en un suposat destí “natural” de la meitat de la població. Una subsocietat on les aspiracions no poden superar la “satisfacció de les necessitats bàsiques”, excloent l’habitatge per descomptat, no vagi a ser cosa que, com a Guernica, vulguin ocupar les terres destinades a construir un camp de golf. Els countries són per als rics, obvi, per als pobres està “el planeta dels slums”, com ho va anomenar Mike Davis, que alberga a al voltant d’1 de cada 6 habitants del món.

Per descomptat, no és estrany que Bergoglio sigui un entusiasta promotor espiritual de la “economia social”. El cas estrany són visions com les de Galliano, que criden a “somiar” a l’esquerra i s’il·lusionen amb una ampliació inevitable de la “massa marginal” i veuen en una reproducció millorada del miserabilisme un futur desitjable. Tornant a l’Argentina, el nostre autor ens recorda que

... el kirchnerisme va trencar amb part del moviment obrer organitzat i va optar per recolzar-se cada vegada més en organitzacions socials de la "economia popular", fins i tot després de deixar el govern en 2015. Així i tot, es va tractar d’una transformació no sistemàtica, improvisada i plena de contradiccions, que amb el canvi de govern en 2015 es va torçar cap a un model de mera contenció.

I conclou:

Avui, una sortida pot ser accelerar aquest procés cap a una integració plena de la massa marginal amb un ingrés bàsic cívic, ampli i negociable, que passi de la mera contenció reproductiva a la integració cívica, amb institucions i garanties per a negociar-lo [10].

El que queda per fora de tots aquests plantejaments és que l’ideal miserabilista de la “economia popular” –fins i tot en una hipotètica versió “àmplia i negociable”– és la contracara de la naturalització del “país productiu” parasitat pels amos de tot (capitalistes grans i mitjans, gerents, als quals li segueix una més àmplia classe mitjana acomodada). Per més que a alguns aquesta equació els pugui semblar “win-*win”, no ho és. Continuant amb l’exemple del kirchnerisme, sota l’acord de no qüestionar l’essencial de l’estructura semicolonial endarrerida i dependent del país, est li va oposar a les proclames de la dreta contra “els vagues que es mantenen de l’Estat” una… “batalla cultural”. Contra la meritocràcia, la solidaritat. Nobles ideals si no fos perquè la “solidaritat” era entesa com a repartiment de la misèria mentre que els grans burgesos i les multinacionals se l’emportaven en pala. Pagar-li 10.000 milions de dòlars cash al FMI era un acte de “sobirania”, però el reclam dels treballadors que arribaven a cobrir la canastra familiar contra l’impost als guanys (al salari) era cosa de “privilegiats” i “egoistes” que no volien solidaritzar-se amb els més necessitats. Si això no és “fer-li el joc a la dreta”...

Clar que al costat de la “economia popular” hi ha tota una altra sèrie de justificacions de per què no cal tocar la propietat privada dels mitjans de producció dels capitalistes. Tony Negri, per exemple, fa temps ha vingut desenvolupant la idea “el comú com a manera de producció”, que ara “en l’època del treball cognitiu i cooperatiu, del General Intellect”,

... l’apropiació capitalista es presenta en una figura completament transformada i que l’apropiació del plustreball no s’exerceix a través de l’explotació directa del treball i la seva consegüent abstracció, sinó més aviat a través d’un nou mecanisme d’apropiació, que es caracteritza per l’extracció del comú com a constitució de la producció social total.

Amb la qual cosa, la qüestió no passaria per apropiar-se d’obsolets mitjans de producció com les fàbriques, les màquines i aquest tipus d’insignificàncies. La clau passaria per qüestions com, per exemple, les “pràctiques democràtiques d’apropiació i de gestió dels ‘béns comuns’” o, no podia faltar, per la demanda d’un “ingrés garantit”.

Però dins de les diferents variants que es presenten, més o menys atractives des del punt de vista intel·lectual, la idea comuna que es repeteix és la d’una “renda universal” o “salari ciutadà” pel qual cada persona tindria un ingrés atorgat per l’Estat, independentment que tingui treball o no. Més enllà de les intencions diverses de cadascun dels seus defensors, aquesta proposta no representa més que una variant (augmentada i/o millorada) de la política de subsidis i plans socials que el Banc Mundial va recomanar tradicionalment per al món semicolonial per a “contenir” a la “massa marginal” i convertir a grans contingents de la població en “clients” de l’Estat.

Futurs alternatius i estratègia socialista

Ara bé, els treballadors i sectors populars, més en una situació de crisi com l’actual, no poden perdre ocasió d’arrencar tal o tal altra concessió parcial als capitalistes i al seu Estat. A l’Argentina, hi ha una àmplia tradició de lluita dels moviments de desocupats, així com de les fàbriques que tanquen i són posades a produir sota control obrer pels seus treballadors com Zanon o Madygraf, entre moltes altres. A Guernica i les diverses ocupacions de terres de llarg a llarg del país es mostra la lluita per l’habitatge. Les burocràcies de tot pelatge (sindicals i “socials”), així com tota la ideologia oficial (des del corporativisme sindical i al miserabilisme de la “economia social”), estan articulades per a mantenir dividit al poble treballador en els marcs de l’esquerda social. La seva confluència és la perspectiva més temuda per la burgesia. Alguna cosa d’això vam veure, per exemple, el 12N de 2019 a Xile, en la vaga més important des de la caiguda de Pinochet, i en menor mesura, també en la jornada del 18D de 2017 a l’Argentina contra l’atac als jubilats.

En les mateixes anàlisis de Trotsky sobre la crisi als EUA en els anys ‘30 que reprèn José Nun quan elabora el seu concepte de “massa marginal”, el fundador de la IV Internacional anava més enllà i plantejava les conseqüències programàtiques i estratègiques del problema. La classe treballadora no pot tolerar la proliferació exponencial de precaris, subocupats i desocupats crònics en les seves files i que el capitalisme els sotmeti a dependre de la “bona voluntat” de l’Estat. La desmoralització i el reformisme en general, deia Trotsky, preparen psicològicament per al feixisme o desgràcies dretanes de menor envergadura. L’única via de preservació que té la classe treballadora enfront de la decadència i la ruïna que li pretén imposar el capitalisme és lligar les demandes immediates a la lluita per acabar amb tota forma de precarització laboral, per la rebaixa de la jornada laboral i repartiment de les hores de treball entre ocupats i desocupats sense afectar el salari (és a dir, a costa dels capitalistes), per acabar amb el saqueig del deute, per la nacionalització del comerç exterior i els bancs protegint als petits estalviadors, per l’expropiació dels principals terratinents, entre altres mesures que apuntin a revertir la dependència i endarreriment que en el món semicolonial és un factor fonamental per a fer “natural” l’existència d’aquella “massa marginal”.

Per què els poscapitalistes semblen no poder somiar? Perquè els desenvolupaments de les forces productives sota el comandament el capital no sols no es tradueixen en major temps lliure per a tots i totes, sinó que donen lloc a enormes desenvolupaments en diferents terrenys com les telecomunicacions, la robòtica, la tecnologia aeroespacial i armamentística, la indústria de l’entreteniment, de la depredació de la naturalesa (agrotóxics, fracking, etc.) i altres, l’orientació de la qual apunta a la maximització de guanys (i al control social) i estan molt lluny de redundar en una vida més digna i confortable per a les grans majories. I en aquest marc, sense proposar-se acabar amb l’apropiació privada dels mitjans de producció i de canvi, fins i tot els somnis (aquests que busquen realitzar-se) queden en mans dels milmilonaris com Elon Mosk. Clar que està el consol de la realitat virtual, de repetir els somnis programats de nous i vells reformismes, i fer apostes miserabilistes més o menys sofisticades mentre es continua reproduint l’esquerda social i gaudim del postapocalipsis.

Per què nosaltres sí que podem somiar? Perquè el temps de treball com a mesura de la riquesa, que produeix i reprodueix aquella “massa marginal”, és una imposició miserable que només se sosté per la persistència del capitalisme. Perquè a nivell global mai va estar tan plantejada des del punt de vista de l’estat actual de la ciència, la tecnologia i del desenvolupament del “general intellect” –intel·lecte o coneixement social general–, la perspectiva assenyalada per Marx que “ja no [sigui], de cap manera, el temps de treball, la mesura de la riquesa, sinó el temps disponible” [11]. A què es refereix Marx amb això? Al fet que els avanços de la ciència, de la tècnica i de la cooperació del treball, si són arrencats del comandament del capital, permetrien que aquesta capacitat de produir el mateix en menor temps es desenvolupi i es tradueixi en què la humanitat hagi d’utilitzar cada vegada menys energies per a produir el que necessita per a subsistir fins que la quantitat de temps que dedica cada individu al treball com a imposició representi una porció insignificant, i així poder desplegar veritablement tota la creativitat, la productivitat i les capacitats humanes. Alliberant-nos del capitalisme, i gràcies al desenvolupament de la productivitat del treball, no tindria sentit mesurar la riquesa de les nostres societats per les hores que invertim a produir i reproduir les nostres condicions d’existència, sinó que ho faríem pel temps lliure que ens queda per a dedicar-nos a tota la resta, per a l’oci creatiu de la ciència, l’art i la cultura, i establir una relació més harmònica amb la naturalesa. Aquest seria el veritable sentit d’un comunisme de l’abundància, que fa actual la perspectiva internacionalista de la revolució socialista, i la construcció d’un poder propi dels treballadors que arrencada els mitjans de producció i de canvi de mans dels capitalistes i els posi al servei de les necessitats de les grans majories i de la reducció al mínim del treball com a imposició amb l’objectiu, com deia Trotsky, de poder alliberar per sempre les facultats creadores de l’ésser humà de totes les traves, limitacions o dependències humiliants, i que les relacions personals, la ciència, l’art, no hagin de sofrir cap ombra d’obligació.

NOTES

[1] Galliano, Alejandro, ¿Por qué el capitalismo puede soñar y nosotros no?, Buenos Aires, Siglo XXI / Crisis, 2020.

[2] Per una critica veure: Mercatante, Esteban, “La perspectiva comunista en tiempos de inteligencia artificial y biotech”.

[3] Per un desenvolupament d’aquesta explicació debat amb les tesis del final del treball, veure: Paula Bach “¿Fin del trabajo o fetichismo de la robótica?".

[4] Marx, Karl, Elementos fundamentales para la crítica de la economía política (Grundrisse) 1857-1858, Tomo 2, México, Siglo XXI, 1997, p. 229.

[5] Bastani, Aaron, Fully Automated Luxury Communism, London / New York, Verso, 2019, p. 243.

[6] Bernstein, Eduard, "El socialismo antes y ahora", a Heimann (comp.), Textos sobre el revisionismo, México, Nueva Sociedad / Nueva Imagen, 1982.

[7] Benjamin, Walter, “Sobre el concepto de historia”.

[8] Nun, José, “Superpoblación relativa, ejército industrial de reserva y masa marginal”, a boletín interno del Centro Latinoamericano de Demografía (CELADE) serie D N.76, agosto 1971.

[9] Longa, Francisco, Historia del Movimiento Evita. La organización social que entró al Estado sin abandonar la calle, Buenos Aires, Siglo XXI, 2019. Veure: López Eguía, Grace, “A propósito del Movimiento Evita: ¿resistir con resignación?”.

[10] Galliano, Alejandro, ¿Por qué el capitalismo puede soñar y nosotros no?, ob. cit.

[11] Marx, Karl, Elementos fundamentales para la crítica de la economía política (Grundrisse) 1857-1858, ob. cit., p. 231.




temes relacionats

Esquerra   /    Capitalisme   /    En Català   /    Karl Marx

Comentaris

Comentar