×
logo Xarxa International
Facebook Instagram Twitter Telegram YouTube

Sumar: un revival neo reformista sense purpurina

Magariños com a continuació de Vistalegre en un moment més conservador. Reformes de cartó pedra, desmobilització i garantia d'un govern estable que consolidi l'herència neoliberal, faciliti bons negocis a l'IBEX35 i prossegueixi l'escalada militarista de l'imperialisme espanyol.

Santiago Lupe

dilluns 3 d’abril de 2023
Facebook Twitter

“Sumar és reformisme honest. Podemos és només reformisme”. Així de sincer descrivia el periodista Antonio Maestre el projecte encapçalat per la vicepresidenta del govern, Yolanda Díaz, que ha tingut la seva presentació oficial aquest diumenge. Una altra manera de dir-ho seria dient que ens continuaran pixant damunt, però ara almenys no ens diran que plou.

Amb això d’honest, el gat de Maestre - no per madrileny, sinó perquè sempre cau dempeus - explicava amb el seu cinisme habitual que “en el fons això és la política, un procés de frustració i lluita en el qual els assoliments són sempre molt inferiors a les expectatives”. Sense avergonyir-se ni una mica, reconeixia que del que es tracta és de “il·lusiona(r) a la gent per després aportar només un escàs llegat de tot el promès”. Tota una definició del que ha estat la dècada curta de Podemos.

Maestre considera que tant Podemos com Sumar són dos projectes reformistes post neoliberals que haurien vingut a refermar l’estat del benestar i mitigar el projecte neoliberal hegemònic durant quaranta anys. Una estampa massa elogiosa si veiem el veritable llegat del primer govern de coalició amb el PSOE.

L’executiu Sánchez-Iglesias, primer, i Sánchez-Díaz, després, no han mitigat sinó revalidat peces capitals d’aquestes quatre dècades neoliberals com les reformes laborals del PSOE i PP, la subcontractació, la jubilació als 67 anys o la privatització de la gestió de serveis públics, entre altres.

A més, polítiques que fins ara haurien suscitat un rebuig automàtic de part de l’esquerra, fins i tot la reformista, avui són beneïdes per ella. Des de l’enviament de l’Exèrcit a Ceuta per retornar immigrants en calent, presumir de ser el govern que més diners públics ha transferit a les empreses - Enrique Santiago dixit - o ser l’alumne complidor de tots els plans de l’OTAN i l’escalada imperialista en curs.

La gran diferència entre el projecte de Díaz 2023 i el de Podemos 2014-2019 és que el primer estaria més ben adaptat “a un moment d’època que demana menys mala cara i hiperventilació i més acord i negociació”, com saluda Maestre. En altres paraules, Sumar és la versió encara més conservadora i integrada al règim del neo reformisme, i no és fruit de Díaz (o no només), sinó la continuació conseqüent del llegat d’Iglesias.

És el que toca en un moment en el qual el neo reformisme ja no té per davant l’àrdua tasca de desmobilitzar i servir de desviament a fenòmens com el que es va despertar després del 15M, les marees, les vagues generals de 2012 o el moviment democràtic català. Això ja ho ha aconseguit, ara només haurà de mantenir-ho. Avui es tracta doncs de donar continuïtat a una gestió normal de l’Estat capitalista, i per a això a qui ha de convèncer - perquè commoure ja no commou a ningú - és a una part de l’establishment que veu que la millor opció per als següents quatre anys seria una sense massa canvis ni sobresalts. Si ho aconsegueix, els resultats d’un procés electoral en una situació de major “normalitat” que els de 2015, 2016 i 2019, poden ser fins i tot bons.

El que es va presentar aquest diumenge a Magariños no és, per tant, cap novetat significativa. Maestre ho defineix com que “Sumar diu que farà el mateix que ha fet Podemos, però sense adornar-ho amb focs d’artifici”. Yolanda Día encapçala així una falsa renovació del ja vell projecte de Podemos, per fer exactament el mateix que el que van fer els d’Iglesias, Montero i Belarra, però en una versió encara més pragmàtica i conservadora.

Que els morats avui no siguin part, almenys de moment, obeeix a una disputa de butxaca, el repartiment de llocs en les llistes de les pròximes generals, i al fet que aquesta “marca” ja ha prestat els seus millors anys de servei a l’empresa comuna d’intentar restaurar el règim del 78.

Els discursos de Díaz i els qui la van acompanyar en l’escenari van combinar alguns significants buits bastant "suaus" com “més drets” o “polítiques al servei de la gent”, amb una reivindicació de la seva tasca en el govern. Quan van fer alguna amenaça d’especificar en què consistiria el “contracte democràtic, econòmic i social per a l’Espanya de la dècada vinent”, tot sonava a allò viscut aquests quatre anys: alguna engruna per als de baix, a canvi de sostenir allò essencial de l’herència rebuda després d’una dècada d’ajustos i tres més de neoliberalisme.

Díaz va presentar, com a exemple del que es proposa fer, un balanç exitista de la legislatura que acaba a base de dades parcials que no aguanten el mínim contrast amb la realitat. Va brandar la pujada de l’SMI durant la legislatura, passant per alt que el 90% dels assalariats han vist caure gairebé 10 punts el seu poder adquisitiu en aquest mateix període. Va tenir la descaradura de presumir de la Llei Riders, que ha estat sistemàticament assenyalada pels repartidors per ser lletra morta davant els abusos de les plataformes. Ni parlar de la resta de demandes contra la subcontractació o les externalitzacions que han estat sistemàticament negades, com denuncien Las Kellys o les treballadores del SAD. Va parlar d’una fantasmagòrica “regulació dels preus dels lloguers” com si la pujada del 50% d’aquests últims 4 anys no existís…

Aquests són els “drets” de cartó pedra que continuarà oferint el neo reformisme ibèric, que aspira a altres 4 anys a Moncloa, i ja sigui en la presidència o en la vicepresidència, sempre de la mà d’un dels dos grans partits de l’IBEX35, el PSOE. Díaz es va mantenir de perfil en la resta de temàtiques en les quals no té més posició que la de recolzar les del seu soci de govern. L’escalada militarista de l’imperialisme espanyol, la política criminal de fronteres o el manteniment de tot el llegat repressiu, són d’aquests temes dels que directament no tenen res a prometre perquè ja són un partit d’Estat.

Que els “pablistes” de 2014 siguin avui els millors “yolandistes” de 2023, com el mateix Maestre i el gruix dels assistents a l’acte del diumenge, no és, per tant, cap sorpresa. Sumar ve a consolidar el projecte de restauració del règim del 78 amb un relat “progre”, oferir algunes engrunes i (sobretot) permetre que es continuï governant per a les grans empreses de l’IBEX35 amb la menor contestació social, per al que el suport i complicitat de la burocràcia sindical continuarà sent clau.

Res tenim la classe treballadora i els sectors populars que esperar d’això presentat aquest diumenge a Magariños, com s’ha demostrat que tampoc ho teníem de Vistalegre. La fallida del neo reformisme - mesurada des dels nostres interessos, ja que des dels de la classe dirigent ha estat un projecte relativament reeixit -, l’ascens de la dreta i l’extrema dreta i la deterioració de les nostres condicions de vida, només podrem enfrontar-lo i superar-ho desenvolupant la mobilització i autoorganització independent. Per a això, construir una esquerra anticapitalista, de classe i socialista, que no es resigni a entendre la política com l’engany naturalitzat pels Maestre i companyia, és una tasca urgent i imprescindible.


Facebook Twitter

Santiago Lupe

Portaveu del Corrent Revolucionari de Treballadors i Treballadores i director de Izquierda Diario.

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

El racisme de l'extrema dreta no es combat amb el mal menor

El racisme de l’extrema dreta no es combat amb el mal menor

Eleccions Catalunya: A qui beneficia l'ampliació del Prat? PSC, ERC i Junts ho tenen clar

Eleccions Catalunya: A qui beneficia l’ampliació del Prat? PSC, ERC i Junts ho tenen clar

Eleccions Catalunya: Què proposen PSC, ERC i Junts sobre l'educació pública?

Eleccions Catalunya: Què proposen PSC, ERC i Junts sobre l’educació pública?

L'extrema dreta catalana o com el processisme ha possibilitat l'engendre d'Aliança Catalana

L’extrema dreta catalana o com el processisme ha possibilitat l’engendre d’Aliança Catalana

Fora Milei, fora Vox i fora Repsol, Telefónica, Santander... de l'Argentina i Amèrica Llatina

Fora Milei, fora Vox i fora Repsol, Telefónica, Santander... de l’Argentina i Amèrica Llatina

Sis claus per seguir la jornada electoral a Catalunya

Sis claus per seguir la jornada electoral a Catalunya

Pablo Castilla: "No hi ha 'regeneració democràtica' possible del monàrquic Règim del 78"

Pablo Castilla: "No hi ha ’regeneració democràtica’ possible del monàrquic Règim del 78"

Sánchez no dimiteix i crida a la “regeneració democràtica”: una maniobra perquè res canviï

Sánchez no dimiteix i crida a la “regeneració democràtica”: una maniobra perquè res canviï