Acaba una setmana en la qual, definitivament, la lluita de classes ha tornat a Europa. La major vaga en dècades a Gran Bretanya i la segona jornada d’aturades i mobilitzacions a França contra la reforma de les pensions de Macron, corroboren una tendència que va començar l’any passat amb les onades de vagues pels salaris en els Països Baixos, Alemanya i el mateix Regne Unit. A l’Estat espanyol el principal fenomen es ve produint entre les treballadores i treballadors sanitaris.

Aquest retorn del moviment obrer preocupa els diferents governs. No sols per les mesures de força en si, sinó perquè el seu motor és una pauperització salarial i un refredament econòmic, amb la raó de fons, ni més ni menys, del gir que es va produir en la situació mundial amb l’inici de la reaccionària invasió russa d’Ucraïna fa gairebé un any i la resposta de l’OTAN.

La posterior escalada de sancions econòmiques de l’imperialisme europeu i nord-americà, al costat dels plans de rearmament i la involucració indirecta en el conflicte amb l’enviament d’armes, ha portat com a conseqüència una crisi energètica i inflacionària no vista des de la dècada dels 70. Les mesures monetàries, que han portat ja els tipus d’interès del BCE al 3%, contribueixen als escenaris d’inflació que agreugeran la situació.

L’imperialisme europeu no es pot permetre quedar enrere en la carrera entre grans potències que apareix en l’horitzó per a les pròximes dècades. Acceptaran els pobles d’Europa, i en particular la classe treballadora del continent, el preu a pagar per això? Sembla que, fins i tot amb desigualtats i contradiccions, la resposta és no.

Amb quin programa i amb quina estratègia poden guanyar les actuals lluites? Poden ser un punt de suport per fer caure els plans dels Estats imperialistes que amenacen amb noves i pitjors guerres en un futur no tan llunyà? Aquestes dues qüestions són les que volem tractar en el següent article.

França i el Regne Unit al capdavant d’un nou cicle de lluites amb el moviment obrer en el centre

Dimarts passat prop de 3 milions de persones van participar de centenars de manifestacions celebrades per tota França contra la reforma de les pensions de Macron, en una nova jornada de vaga de 24 hores. Les protestes es van estendre territorialment, impactant tant en els centres urbans com en la perifèria, van sumar a un extens ventall de les classes populars i van incorporar amb força a la joventut i el moviment estudiantil.

Aquesta amplitud reflecteix que la lluita està aglutinant malestars que van més enllà del rebuig a la reforma jubilatoria, i inclouen qüestions com la millora de les pensions, l’anticipació als 60 o 55 anys del retir per a les professions més dures, l’augment de salaris o acabar amb la subcontractació i les condicions penoses de treball. L’alta participació de sectors precaris, feminitzats i racialitzats com la logística o la neteja va ser una bona expressió d’això.

Cal remuntar-se fins a l’octubre de 2010 per trobar xifres de mobilitzacions tan massives. A més, en les jornades prèvies s’han tornat a veure accions radicalitzades i que mostren el potencial de la classe treballadora per a resoldre els problemes d’altres sectors populars arruïnats, com la dels treballadors de la producció elèctrica subministrant energia gratis als petits forners abocats a tancar per l’augment de la tarifa de la llum.

Només un dia després, el dimecres, el Regne Unit va viure la major vaga des de fa dècades, amb la confluència d’aturades en sectors com l’educació, la sanitat, el transport públic, els ferrocarrils o les i els empleats públics.

La principal demanda continua sent, des de finals del curs passat, la pujada salarial del 14% que permeti recuperar allò perdut amb un dels IPC més salvatges d’Europa, que va tancar 2022 en un 10,4%. A aquesta demanda central cada gremi va agregar altres reivindicacions específiques del seu sector.

El suport social a les mobilitzacions es manté en quotes d’entre el 43% i el 59%, segons una enquesta publicada pel diari Polític. Una xifra alta, tenint en compte que estem davant la conflictivitat més prolongada de tota Europa, i amb accions amb afecció directa en la vida de milions de persones.

En la manifestació de Bristol la participació de nens i nenes amb les seves famílies en suport als docents en vaga va ser molt significativa. El diari The Guardian recollia el testimoniatge dels pares de Jago, de deu anys, i Casper, de cinc: “Saben que no poden simplement tenir una barra de cola quan la volen. Els recursos que tenen són limitats. Aquests dos estaven ansiosos per venir. Estimen l’escola, estimen als seus mestres i volien donar suport”.

El govern conservador de Rishi Sunak continua ferm en la negativa a cedir en les demandes salarials, amb ofertes que suposarien la pèrdua d’entre 5 i 7 punts de poder de compra. A més, ha declarat la guerra al dret de vaga, amb la proposta d’una llei que imposarien serveis mínims obligatoris, l’incompliment dels quals podria convertir en il·legals les aturades d’activitat i exigir compensacions milionàries als sindicats.

El fantasma de la lluita de classes torna a recórrer Europa

Les actuals lluites obreres que comencen a recórrer el continent mostren la potencialitat enorme que un combat de la classe treballadora, darrere d’un programa que unifiqui a tots els seus sectors i altres sectors populars oprimits o arruïnats, tindria per poder derrotar els plans de fer-la pagadora de la crisi.

Al mateix temps, i més enllà dels objectius immediats d’aquestes lluites actuals, aquest retorn de la lluita de classes i el moviment obrer en particular, retorna a escena al principal subjecte que podria servir de dic a l’escalada empresa pels països de la UE i l’OTAN, si s’aconsegueix superar la separació conreada per governs i buròcrates sindicals entre els problemes socials i la política imperialista que els genera.

Per això és fonamental que alguna d’aquestes lluites aconsegueixi guanyar per començar a canviar la relació de forces, així com apostar que sorgeixin sectors de la classe treballadora que comencin a adoptar una perspectiva i un programa antiimperialista en les actuals vagues i mobilitzacions pel salari o en defensa dels serveis públics, sumant a les reivindicacions qüestions com el rebuig als pressupostos militars.

Una cosa així podria fer que la fins ara absència o feblesa d’un fort moviment contra la guerra i l’escalada militarista en el vell continent, trobés en el moviment obrer l’aixeta per on començar a revertir-se. Només d’aquesta manera, l’horitzó al qual ens aboquen els diferents Estats de noves crisis i guerres, podria conjurar-se.

Les burocràcies sindicals s’esforcen per contenir o derrotar el procés

Justament per això és que les direccions burocràtiques dels grans sindicats, en cada país, tracten d’evitar que la classe obrera entri en escena, o quan això és incontenible, evitar que les lluites obreres adquireixin una dinàmica pròpia que pugui desfermar un desafiament inassumible per als seus governs i Estats.

A França, les direccions dels grans sindicats, agrupades en la Intersindical, es neguen a plantejar un programa que reculli les demandes dels diferents sectors i un pla de lluita que vagi més enllà de les jornades de lluita aïllades i espaiades en el calendari, per a pressionar al Parlament i evitar l’aprovació de la nova norma. Convoquen novament a dues jornades de mobilització per al 7 i l’11 de febrer.

Fins al moment el moviment segueix dirigit des de dalt per la Intersindical. La France Insumise de Melenchon es plega a aquesta política i en les universitats treballa per impedir que el moviment estudiantil conflueixi amb les protestes obreres, proposant jornades diferents de mobilització.

No obstant això, en alguns sectors de les refineries, la producció elèctrica o els ferrocarrils, hi ha federacions sindicals que s’han mostrat partidàries d’avançar cap a una vaga renovable. Una perspectiva que, com venen plantejant els nostres companys de Révolution Permanente, no pot separar-se de desenvolupar instàncies d’autoorganització i coordinació per imposar-la-hi a les direccions burocràtiques, i d’ampliar les demandes del moviment per incorporar al conjunt dels sectors de la classe, incloent-hi els més explotats.

Al Regne Unit, l’enorme descontent i aquesta onada de protestes és gestionat per les direccions sindicals agrupades en la Trade Union Congres. Malgrat l’històric cop al salari i de l’amenaça que plana sobre els drets sindicals, venen apostant per mantenir les lluites dividides per sectors i negant-se a convocar una jornada de vaga general que les unifiqui.

Les mesures de protestes que voten les i els treballadors, així com les accions de solidaritat, demostren que hi ha d’on partir per batallar per la unificació d’aquesta successió de lluites en una gran mobilització unificada, dirigida des de la coordinació d’assemblees i instàncies d’autoorganització, que sigui capaç de torçar-li el braç als qui pretenen emular a Thatcher per a imprimir una forta derrota.

L’Estat espanyol: quan la burocràcia sindical es converteix en ministre sense cartera del govern

Si hi ha una burocràcia sindical que es destaca pel seu caràcter antiobrer és la que avui dirigeix les dues grans centrals espanyoles UGT i CCOO. En 2022 van ser, al costat de la patronal, els principals avaladors de la reforma laboral d’Unidas Podemos que va venir a consolidar l’herència precaritzadora de les del PP i PSOE.

Davant la crisi de la inflació “van amenaçar” amb anar a una tardor calenta. Però la seva reivindicació era tan mínima - una pujada del 3,5% enfront de 10% d’inflació - que ja deixava veure que ho deixarien passar sense combat. El 2022 va tancar amb una pujada salarial de 2 punts de mitjana, enfront d’un 6% d’inflació.

La seva política de contenció del malestar serveix al govern “progressista” i alhora se serveix d’aquest. El grau de complicitat entre l’Executiu i les direccions sindicals és tant que aquestes semblen a vegades un ministre més del govern de coalició. El paper d’Unidas Podemos i el PCE des del ministeri de Treball, però també el dels sectors més separats de Yolanda Díaz com Pablo Iglesias, és fonamental per a entendre el seu rol pasivitzador. La lògica del “mal menor” per justificar el suport al govern alimenta la política d’aquesta burocràcia per descoratjar la mobilització o mantenir-la en un nivell de lluites aïllades i de suau pressió exclusivament sobre la patronal.

En les últimes setmanes es ve estenent un moviment cada vegada major entre les treballadores i treballadors sanitaris. Vagues en l’atenció primària, la infermeria o tota la sanitat - com en el cas de Catalunya - que compten amb un enorme suport social, com han demostrat les massives manifestacions a Madrid, amb centenars de milers de persones al carrer.

Les direccions de CCOO i UGT no han pres ni una sola mesura de suport a les vagues i mobilitzacions. Per part seva, els sindicats corporatius del sector treballen per mantenir les lluites parcialitzades per territoris i categories.

Perquè aconsegueixin guanyar és clau en primer lloc aconseguir la unificació d’aquesta, apuntant a vagues de tot el sector i la perspectiva d’una vaga general de la sanitat a la qual es puguin sumar altres serveis públics, com l’educació.

L’autoorganització en els centres de treball i l’aliança amb les i els usuaris, és clau per aconseguir superar el límit que imposen unes i altres direccions sindicals. D’igual forma que el desplegar un programa de fons per a la crisi del sistema sanitari que passi per un augment del 25% del Pressupost, el final de tota gestió privada i les externalitzacions, en la perspectiva de nacionalitzar la privada i crear una xarxa pública única.

Un moviment així de defensa de la sanitat pública demostraria que hi ha alternativa a la política de les direccions de CCOO i UGT, obrint la possibilitat perquè altres sectors de treballadors poguessin començar a sortir a la lluita.

Combatre el braç dels Estats imperialistes en les files obreres per parar l’escalada guerrerista

Però el més pèrfid i l’altre gran punt en comú entre les diferents burocràcies nacionals, és com estan actuant com un veritable braç de l’Estat per vetllar gelosament perquè les vagues i el malestar obrer no es lligui a un qüestionament a la política imperialista dels seus respectius governs.

Al mateix temps que la inflació es menja els salaris de tota Europa, es preparen brutals ajustos contra les pensions o la sanitat pública està desfinançant-se en tot el continent - es preveu que passi d’una mitjana del 7,6% del PIB en 2020 al 6,7% en 2025-, estan en marxa agressius plans de rearmament imperialista i una reordenació de la política exterior en clau guerrerista, com va quedar plasmat en la cimera de l’OTAN de juny o ara amb l’anunci de l’enviament de tancs a Ucraïna.

Si prenem els tres països dels quals venim parlant, la seva despesa militar s’ha disparat en els últims mesos. França acaba d’anunciar un augment del 30% del seu pressupost militar, uns 100.000 milions extra a l’any. el Regne Unit va anunciar al setembre un pla per duplicar la seva despesa total d’aquí a 2030. El govern “progressista” de l’Estat espanyol va incrementar la despesa un 26% en els Pressupostos per a 2023, aconseguint una xifra rècord. Una carrera de despesa militar que segueix la senda començada per Alemanya, amb el fons especial de 100 mil milions aprovat a l’inici de la guerra.

El qüestionament d’aquests plans tendeix a zero de part de les direccions sindicals, que han estat part en els fets del suport als seus respectius governs en l’escalada iniciada fa ara un any. Pel cap alt, el que han arribat ha fer són alguns qüestionaments parcials de l’inflat de la despesa en comparació amb altres partides pressupostàries.

Encara que és evident que els milers de milions que s’invertiran en tancs, obusos i fragates, es trauran d’hospitals, escoles i prestacions socials, la raó per la qual la classe treballadora hauria d’oposar-se a aquesta carrera no és només aquesta. Darrere d’aquests plans estan les raons de fons que expliquen la present crisi inflacionària, la cada vegada més agressiva política de l’imperialisme europeu en les seves zones d’influència - com el nord d’Àfrica o Europa de l’Est - i les tendències a un escenari mundial en el qual les perspectives de noves i pitjors guerres entre potències es fa menys llunyana cada dia.

Lluitar també contra el rol d’agents del seu propi imperialisme d’aquestes burocràcies sindicals és, per tant, una qüestió de primer ordre, gairebé de supervivència, al mateix temps que es planteja una política per unificar a la classe obrera i desenvolupar l’autoorganització. Solament amb l’enorme força del colós que representa la classe treballadora europea, que aquests dies dona mostra del seu potencial, podrem detenir la pauperització salarial i la maquinària bel·licista posada en marxa pels Estats imperialistes del continent.