El dimarts 4 de juny, la secció quarta de la Sala III del Tribunal Suprem, ha acordat per unanimitat suspendre l’exhumació del dictador Francisco Franco a l’espera d’estudiar el recurs presentat per la Família Franco i poder resoldre sobre el fons de l’assumpte.

En la seva resolució, el TS, argumenta que la suspensió pretén evitar el perjudici que causaria a la família Franco si ara es dugués a terme aquesta acció d’exhumació i, posteriorment, en la sentència final decidís no autoritzar aquest trasllat i calgués tornar a portar el cadàver del dictador de nou a la Vall dels Caiguts.

“Guant de seda” per a l’assassí i “puny de ferro” per les seves víctimes

Aquest respecte a la família del dictador i la cura en les decisions per evitar causar-los qualsevol tipus de perjudici, contrasta amb la conducta d’aquest mateix tribunal amb les víctimes franquistes i les seves famílies.

Durant aquestes quatre dècades de democràcia pactada amb la dictadura, el TS s’ha negat a anul·lar els judicis sumaríssims perquè “s’ajustava a la legalitat d’aquella època” (!). Això és, sense cap mena de dubte, justificar la dictadura i el seu règim des de les més altes instàncies judicials del país.

Una història a mesura del dictador

“Captiu i desarmat l’exèrcit vermell, han aconseguit les tropes nacionals els seus últims objectius militars. La guerra ha acabat”. Amb aquest famós comunicat de guerra de l’1 d’abril de 1939, Franco donava per finalitzada la Guerra Civil amb la victòria de les tropes franquistes. No obstant això el TS també vol canviar això, per a major glòria del dictador, per descomptat.

En la seva interlocutora afirma que Franco va ser Cap de l’Estat des de l’1 d’octubre de 1936, quan va ser triat cap del bàndol revoltat, és a dir, més de dos anys abans d’acabada la guerra civil i quan el país estada dividit en dues grans meitats. La part revoltada i la part que encara estava sota el govern de la II República.

Aquest reconeixement ha fet saltar l’alarma d’historiadors com Gonzalo Berger, doctor en Història per la Universitat de Barcelona i docent universitari. Afirma alarmat que “el Suprem està donant legitimitat amb aquesta frase al cop d’estat del 18 de juliol. Li dóna validesa al cop d’estat i fins i tot a les decisions de la Junta de Defensa. És molt greu i perillós”.

Però no només es tracta d’una fal·làcia històrica. També és una forma d’oblidar el procés revolucionari, que es va iniciar el mateix 18 de juliol com a reacció al cop feixista, i que a l’octubre del 36 encara continuava.

Una revolució que durant mesos va ocupar nombroses fàbriques i terres que va posar baix control obrer i camperol i que va crear a més les milícies obreres i camperoles. En definitiva, la major experiència alternativa al capitalisme basada en la lluita de classes i en el poder obrer i camperol d’Europa després la Revolució Russa de 1917.

Per al Suprem els milers de lluitadors i lluitadores que van morir barallant contra el franquisme, d’octubre del 36 a abril del 39, no van existir, Franco ja era el Cap d’Estat legítim als 3 mesos de començar la guerra civil i la legitimitat republicana ja havia desaparegut.

“Todo atado y bien atado”. Trenquem el nus!

Avui, després de més de 40 anys, podem dir que la cèlebre frase de Franco té tota la vigència. El successor que ell va impulsar com a Rei, Juan Carles I de Borbó, ja es va encarregar, d’acord amb les elits franquistes i els principals dirigents de l’oposició antifranquista (fonamentalment PCE i PSOE), que això fos així.

En l’anomenada “Transició” no es va jutjar a cap element de la dictadura, i els mateixos jutges que enviaven a la presó als lluitadors antifranquistes, i els mateixos policies que els torturaven van seguir en el seu lloc. Fins i tot alguns, com Billy el Nen, va anar ascendint en l’escalafó policial.

Tot això va passar no només sota els governs dels hereus polítics directes del franquisme com UCD i el PP, sinó també durant els anys de govern d’un partit que venia de la lluita antifranquista com el PSOE.

Sota els 14 anys de govern de Felipe González -la majoria d’ells amb majoria absoluta- no es va fer res en favor de les víctimes. Després, el govern de Zapatero es va limitar a aprovar en 2005 una llei de Memòria Històrica que donava “quatre engrunes econòmiques” per a l’aixecament de fosses comunes.

Quedarà a més com a record d’aquest període el lamentable episodi propiciat per l’aquell llavors ministre de Defensa, José Bono, de fer marxar junts en una desfilada militar a un veterà de guerra del bàndol republicà i a un altre de la Divisió Blava, equiparant així als dos bàndols de la Guerra Civil.

Per tot això, com diem en el títol d’aquest article, el PSOE és tan culpable com el Tribunal Suprem que Franco segueixi encara en el gran mausoleu. El qual va manar construir amb el treball esclau de milers de represaliats internats en el camp de concentració de Cuelgamuros, que va ser creat especialment per a la construcció de la Vall dels Caiguts.

Amb la seva decisió de limitar-se simplement a treure el cadàver del dictador, mantenint el de Primo de Rivera, el govern de Sánchez només volia donar un cop d’efecte, però res més.

Que continuï havent-hi centenars de milers de persones en les fosses; que la família Franco continuï gaudint de la fortuna robada durant aquests anys; que existeixi una fundació que faci apologia de la dictadura; que les mateixes elits polítiques, econòmiques, judicials i policials que hi havia en la dictadura, segueixin manat més de 40 anys després de la mort Franco…són aspectes que mai es qüestionaran des de Ferraz.

Després de tot, el PSOE, és un dels fills modèlics del Règim que va sortir precisament de permetre tot el citat anteriorment. La lluita contra la impunitat franquista tracta fonamentalment de la lluita contra aquelles institucions i partits que la continuen garantint.