Aquesta setmana una jutgessa del Tribunal Superior de Xustiza de Galiza condemnava als Franco a retornar a l’administració pública una de les propietats més mediàtiques usurpades pel dictador, el Pazo de Meirás. Aquesta finca senyorial va ser treta a la família de la famosa escriptora Pardo Bazán al 38, simulant una compra fraudulenta. Després es van costejar les reformes i els luxes per les estances estiuenques dels Franco no sols amb diners de l’Estat sinó obligant als veïns dels llocs pròxims a donacions forçoses, sota amenaça de repressió.
No és l’únic immoble del qual Franco i la seva família es van apropiar per la força. Només a Galícia hi ha altres quatre propietats en les mateixes circumstàncies i que són reclamades per a la seva devolució per les diferents organitzacions de Memòria Històrica.
Aquestes pràctiques no es van limitar solament al dictador, sinó que van ser part de la política de saqueig generalitzat del bàndol feixista durant i després de la Guerra Civil com a manera d’assentar el seu domini. Moltes de les famílies més poderoses de l’actualitat van adquirir la seva influència i fortuna durant aquests anys d’aquesta manera.
La sentència dictada pels tribunals gallecs no obstant això no és definitiva ni d’aplicació immediata. Probablement els Franco recorren ara a instàncies majors, allargant qualsevol sentència sense possibilitat de recursos durant anys, si és que finalment s’arriba a aquest punt.
En el cas del Pazo de Meirás han passat més de 80 anys des que fos usurpat a la força per a gaudir estiuenc de Franco i 45 des de la mort del dictador. És una mostra clara de com el Règim del 78 ha garantit la impunitat dels personatges més sinistres relacionats amb la dictadura franquista, incloent la pròpia família Franco.
Aquesta setmana coneixíem com a expresidents i líders històrics de les burocràcies sindicals feien costat a Martin Villa, un dels ministres franquistes implicats directament amb la repressió cap a treballadors i militants revolucionaris durant la Transició. O també com el torturador Billy el nen moria amb múltiples condecoracions atorgades durant els anys 80.
Són només alguns exemples de la pesada herència franquista i del compromís d’importants dirigents “democràtics” de garantir costi el que costi la impunitat dels crims de la dictadura. La justícia i reparació de les víctimes del franquisme només pot aconseguir-se mitjançant la mobilització i acabant amb un Règim que és hereu directe de Franco.
