Catalunya

DEBAT

Un any de la generació 14-O. Qui la representa?

Una any després de la generació del 14O, la CUP insisteix en recuperar la “unitat estratègica” amb el processisme. Quina alternativa política necessitem la joventut que vam estar al capdavant de la resposta a la sentència del procés?

Pablo Castilla

ContraCorrent Barcelona

divendres 23 d’octubre| edició del dia

Fa un any es van produir a Catalunya les massives mobilitzacions contra la sentència del procés. Els carrers de Barcelona i altres ciutats catalanes es van omplir de barricades durant diverses jornades, enfrontant la repressió policial. Les universitats es van buidar i nit rere nit la joventut érem protagonista dels enfrontaments amb els Mossos d’Esquadra i la Policia Nacional.

“Quan la burgesia renuncia conscient i obstinadament a resoldre els problemes que es deriven de la crisi de la societat burgesa, quan el proletariat no està encara disposat per a assumir aquesta tasca, són els estudiants els que ocupen el centre de l’escena”. Aquesta frase del revolucionari rus León Trotsky il·lustrava parcialment el que podia estar començant a succeir.

Quan van condemnar als líders independentistes a presó per organitzar un referèndum, la ràbia de milers i milers de joves va esclatar. Representàvem l’empipament d’una generació amb la repressió de l’Estat, però també el cansament d’anys de processisme i de la direcció d’ERC i els hereus de Convergència.

Apareixia una generació que finalment es va cansar d’escoltar les crides a la calma del Govern, fins i tot quan els seus propis líders eren empresonats, i que no volíem resignar-nos a un futur de precarietat, elitització dels estudis superiors i pobresa, del que aquests mateixos partits eren responsables directes.

Els partits tradicionals de la burgesia catalana s’havien negat -i ho continuen fent- a desenvolupar les úniques forces que poden conquistar la independència de Catalunya. En la tardor de 2017 això havia quedat més que clar. Potser el fet més significatiu va ser el 3-O, quan van voler convertir la protesta en un atur patronal, en lloc d’una vaga general, per a evitar que sectors de la classe treballadora entressin en escena. Per què? Perquè no volen que els qui fan funcionar els transports, la sanitat, l’educació i les fàbriques puguin en última instància intervenir i decidir quin tipus de república catalana és la que estava per conquistar-se.

“Els problemes que es deriven de la societat burgesa” a l’Estat Espanyol inclouen la negació del dret d’autodeterminació per als pobles, però també els derivats de les grans crisis econòmiques i socials com la del 2008 o ara la del coronavirus. En totes elles JxCat -abans CiU- i ERC han mantingut una clara línia neo-liberal. Ho vam veure recentment, abans de la pandèmia, amb la Llei Aragonés i durant els anys anteriors amb les pitjors privatitzacions i retallades.

Per tant, i això va començar a ser una idea que, encara que fos de manera difusa començava a aparèixer fa ara un any en milers de joves, de la mà d’aquests partits ni el problema nacional ni el problema social es poden resoldre. Amb ells les crisis les continuarà pagant la classe treballadora i els sectors populars i amb ells només queda resignar-se a la supervivència d’un règim lliberticida i cada vegada més repressiu.

A un any d’aquell octubre calent podem preguntar-nos, en què ha quedat aquella ràbia de la joventut i el seu cansament amb el processisme? Quina alternativa política hi ha qye pugui canalitzar aquest descontent i lluitar per una sortida als problemes de la classe treballadora i afrontar la qüestió de l’autodeterminació?

Molts d’aquells i aquelles joves que van ocupar la Plaça Urquinaona i la van reivindicar com una veritable “batalla” van mirar a la CUP a la recerca d’aquesta alternativa. En les passades eleccions generals, la formació anticapitalista es va presentar amb una proposta que negava el suport al mal menor que representava l’opció d’un govern PSOE-UP, alhora que es distanciava d’ERC i JxCat pel seu rol en la repressió de les mobilitzacions d’octubre.

Precisament per aquests dos punts, des del CRT vam fer una crida a demanar el vot crític per a aquesta candidatura, fins i tot mantenint totes les nostres crítiques per la seva actuació durant els anys previs i la seva negativa a abandonar la il·lusió que el dret a decidir es conquista per mitjà de la unitat amb aquests partits.

La política de la CUP durant l’anomenat “procés” havia sigut la de l’aliança i la mà estesa cap a burgesia catalana. En aquest paper d’ala esquerra del processisme, van investir a Puigdemont, van aprovar els seus pressupostos neoliberals de 2017 i, en definitiva, es van negar a desenvolupar una alternativa independent per a la classe treballadora i els sectors populars.

Un full de ruta que, en aquests últims mesos, en els debats de cara a les ja convocades eleccions autonòmiques en els quals també hem participat des del CRT, aquesta formació sembla reafirmar-se i aprofundir. Lluny de trencar amb JxCat i ERC, es prepara per a reconstruir una unitat amb ells apostant per reconstituir la “unitat estratègica” de l’independentisme. Així ho va deixar clar fa poc el diputat cupaire Carles Riera quan va fer una crida a un “nou acord nacional”, i així està plantejant en els debats interns, on fins i tot es preveu la negociació amb l’Estat i la cerca de suports de la comunitat internacional.

Un retorn a aquesta unitat que es proposa a més en el mateix moment en què JxCat i ERC estan gestionant la pandèmia amb mesures idèntiques a les del govern central, condemnant a morir a milers per falta d’inversió o negar-se a intervenir clíniques i laboratoris privats, i sostenint les mateixes polítiques de rescat a les grans empreses.

La proposta de la CUP no representa per tant una alternativa per a tota aquella joventut que vam sortir als carrers després de la sentència del judici farsa. Suposa dir als qui vam enfrontar la repressió farts del processisme que ara cal aliar-se de nou amb els mateixos que ens van reprimir i que defensen les polítiques neo-liberals causants de la precarietat laboral que viu la joventut.

És el moment de convertir aquella ràbia d’Urquinaona en una veritable alternativa política des de l’esquerra. Una proposta que es proposi allò que JxCat i ERC temen i que la CUP es nega a fer: aixecar una esquerra anticapitalista, revolucionària i amb independència de classe. Que lluiti per fer pagar la crisi als capitalistes enfrontant a la Generalitat i al govern “progressista” responsables d’una gestió de la pandèmia destinada a protegir els interessos de la burgesia.

Una esquerra que al costat de la joventut s’organitzi també en les universitats per a conquistar la gratuïtat i acabar amb les taxes que el Govern imposa; lluiti per una universitat per a la transformació social i no per a capital, i uneixi als sectors de treballadors en lluita com els MIRs o els obrers de Nissan i subcontractes que han lluitat per no perdre els seus llocs de treball.

Que baralli per l’autoorganització en els centres de treball i d’estudi, per poder reagrupar als sectors més avançats de la classe treballadora i que aquesta pugui entrar en escena amb tot el seu potencial, unint la lluita democràtica amb les demandes socials, barallant per imposar processos constituents veritablement lliures i sobirans sobre les ruïnes d’aquest règim.

Que lluiti en la perspectiva de conquistar una república obrera a Catalunya en una lluita comuna amb els pobles de la resta de l’Estat, que pugui federar-se lliurement amb altres repúbliques de treballadors i treballadores. En definitiva, que lligui la lluita pel dret d’autodeterminació amb un programa anticapitalista que doni resposta als problemes de “la crisi de la societat burgesa” en aliança amb la resta dels pobles de l’Estat.

Des del CRT creiem que ha arribat l’hora que les organitzacions anticapitalistes que neguem la “unitat estratègica” amb la burgesia aixequem una alternativa al costat dels qui no els entra al cap un nou consens amb els partits tradicionals de la burgesia catalana, responsables de part de la repressió i de les principals polítiques neo-liberals que ens han portat nefastes conseqüències per a la classe treballadora i els sectors populars en la crisi del coronavirus. Així ho estem plantejant a grups com Lluita Internacionalista, Corrent Roig i aquells sectors de l’esquerra independentista que no comparteixen el curs de la CUP.

Ha arribat el moment que aquella joventut farta de procesisme que va omplir els carrers de Barcelona de barricades prenguem també a les nostres mans la construcció d’una alternativa d’anticapitalista, revolucionària i d’independència de classe.




temes relacionats

Processisme   /    CUP   /    Catalunya   /    Joventut    /    Judici al Procés   /    Presos polítics catalans   /    Política Estat espanyol   /    Presos polítics   /    Autodeterminació de Catalunya   /    Catalunya   /    Societat

Comentaris

Comentar