El ministre Escrivá ha acabat revelant oficialment aquest dilluns 28 la mesura estavella del segon bloc de retallades a les pensions que el Govern “progressista” havia compromès amb Brussel·les: l’ampliació del còmput del càlcul de les pensions de 25 a 30 anys, però amb la possibilitat d’eliminar d’aquests 30 anys els dos de pitjor cotització a lliure elecció de la persona treballadora. Era una intenció que ja s’havia vingut difonent en els mitjans fa mesos, encara que el ministre negava aquesta intenció en última instància i donava com a resposta solament ambigües evasives. Assenyalava llavors que no es plantejava ampliar el còmput als 35 anys, com es venia anunciant, i que l’única cosa que pretenia eren petites modificacions per a garantir les pensions a aquells que no tinguessin una vida laboral regular, per a tractar de pal·liar aquests anys en què les cotitzacions haguessin decaigut molt per situacions de desocupació o altres conjuntures sobrevingudes de baixes cotitzacions (reduccions de jornades, ERTO) en poder eliminar una sèrie d’anys, els més desafortunats, del càlcul de la pensió i a lliure elecció. Ara la reforma anunciada redueix lleugerament els anys (a 30 en lloc de 35) respecte als anunciats fa mesos, i ho continua justificant dient que té una incidència neutra, atès que beneficia a alguns, els que tinguin treballs més precaris amb acomiadaments i baixa salarials en els trams finals de la seva vida laboral, encara que perjudica els que tenen carreres laborals més estables. Així el ministre tracta de vendre una destralada a les pensions com si de polítiques socials es tractés. La veritat és que el Banc d’Espanya va fer càlculs del que podria suposar aquesta mesura i suposava retallades en les pensions de conjunt pròximes al 10%.
Elevar el període a 30 anys és pràcticament portar-lo a tota la vida laboral real de molts i moltes treballadores en l’Estat espanyol, on la precarietat i la desocupació són les constants vitals d’un mercat laboral en règim de superexplotación. En qualsevol cas, és un primer pas molt perillós canalitzat per a la intenció final que ja ha estat anunciada com a amenaça moltes vegades, la d’incrementar el període del càlcul fins a tota la vida laboral. No debades venim d’un increment previ l’any 2011 dels 15 als 25 anys i és clara quina és la senda de les retallades en aquest terreny tant per als governs del PP com del PSOE, tots dos amb reformes de pensions a la seva esquena, a quin més dura.
D’altra banda, com podria beneficiar des d’una òptica progressista poder eliminar un període de dos anys del còmput del càlcul als i les treballadores precàries? La resposta és clara: és la “xocolata del lloro”, una enganyifa per a justificar una retallada social com si es tractés d’un repartiment just d’unes pensions les quanties de les quals són absolutament ridícules, sense que aconsegueixin imports mínimament necessaris per a sobreviure dignament.
La pensió més habitual en l’Estat espanyol segons un informe d’Hisenda de l’any passat és de 785 euros, enfront de la mitjana de les pensions que, encara que més alta, tampoc és per a tirar coets, era de 1.340 euros al juny de 2021. I encara que hagin pogut millorar les cotitzacions en alguns casos de les últimes generacions prestes a jubilar-se, no ho han fet tant com per a millorar substancialment, sobretot després de passar la crisi de 2008 amb un ajust salarial de cavall, posteriorment la pandèmia amb ERTO a tot drap i ara amb una inflació disparada que està colpejant fortament els salaris.
Per tant, són arguments absolutament fal·laços i cínics per part del ministre amb la intenció real de reduir fortament les quanties de les prestacions per les pensions i amb l’objectiu de fer encara més difícil poder si més no aconseguir el dret a obtenir-la.
Com tots els experts assenyalen un increment en el temps del còmput per al càlcul suposa una reducció de la pensió perquè normalment durant els últims anys de vida laboral es cobra més salari que al principi. I, a més, és clara la pretensió real, atès que tot ve de l’intent d’aconseguir reduir costi el que costi el percentatge sobre el PIB que suposa el pagament de les pensions. S’estima que aquest podria passar del 11,8% al 15% en 2050 una vegada s’incorpori la generació del baby boom a la jubilació.
D’altra banda, el Govern “més progressista de la història” no es planteja incrementar els ingressos públics elevant els impostos als més rics i a les grans empreses. L’increment mínim que actualment planteja en la fiscalitat és de caràcter temporal i sense ambició de tocar els enormes beneficis de les empreses de l’IBEX 35, amb beneficis rècord de més de 60.000 milions d’euros l’any passat. Igual que els enormes beneficis de les empreses energètiques, la banca o les grans fortunes que creixen en major proporció mentre la majoria de la població sofreix el flagel de la crisi energètica.
Per part seva, les exigències de Brussel·les per a tornar a la senda de la disciplina pressupostària ja comencen a sonar com a autèntics cants de sirena que faran inapel·lables la implementació de les retallades que s’imposaran en la despesa pública, i no podem oblidar que la despesa en pensions que supera els 171.000 milions en 2022 és la despesa principal dels Pressupostos Generals de l’Estat.
Des de la seva lògica, tota retallada eficaç en la despesa pública passa per retallar les pensions. Alguna cosa que es fa progressivament i a poc a poc, encara que amb alguns forts cops com l’increment de l’edat de jubilació fins als 67 anys, aprovat per Zapatero, o l’índex de sostenibilitat de Rajoy, que, encara que s’ha eliminat pel Govern de Sánchez l’ha trastocat per un altre factor denominat “Intergeneracional”, però que ve a ser el mateix.
Ara el PSOE ha posat sobre la taula aquesta mesura, en un moment en què s’estan obrint diversos fronts de conflicte amb el sector d’Unides Podem en el final de la legislatura. Això ha generat una nova situació de crisi en el Govern de coalició atès que, a més, el PSOE ha anunciat que vol fer algunes modificacions en la “llei Trans” que s’està tramitant en el Congrés.
Encara així, la implementació de la reforma anunciada per Escrivá apunta al fet que, encara que podria haver-hi un nou xoc a l’interior del Govern de coalició, la sang no arribarà al riu. La situació no passarà com a màxim d’alguna declaració mediàtica d’algun membre de Podemos, sense que ningú arribi a treure els peus del test. Com que la voluntat ferma d’Unides Podem, més enllà d’empassar-se un gripau més, és sostenir al Govern de coalició costi el que costi fins a les pròximes eleccions generals i més enllà davant l’amenaça d’un possible govern del PP i Vox en coalició. Tot en un context de baixada electoral tant del PSOE com Unides Podem davant el desgast de la coalició en una situació social tan complexa per la crisi energètica i inflacionària, conseqüència de la guerra d’Ucraïna, i sense que s’hagin pres mesures polítiques de gran importància com per a millorar les condicions de vida de les classes populars i la classe treballadora.
D’altra banda, els sindicats burocratitzats de CCOO i UGT, encara que han manifestat la seva disconformitat amb aquesta mesura, no semblen disposats a fer res. Ja sabem que des de l’adreça dels sindicats majoritaris han signat reforma rere reforma de les pensions sense que se’ls hagi mogut pèl per a intentar si més no la baralla al carrer amb la intenció de parar aquests atacs.
Per tot això, es torna necessari que siguin els col·lectius de pensionistes, sindicats alternatius d’esquerra (cridant a les bases dels sindicats majoritaris), grups polítics a l’esquerra del Govern, moviments ciutadans i veïnals, els qui sortim novament a lluitar en defensa de les pensions públiques. Exigint que les mínimes aconsegueixin el salari mínim, la reducció de l’edat de jubilació als 60 anys i que es derogui l’intent de privatització de les pensions a través de les denomines “plans públics de pensions en les empreses” aprovats pel Govern de Sánchez en la primera reforma.
