Aquesta crisi ha deixat sense ingressos ni més ni menys que a 2 milions de treballadors i treballadores. Són els de l’anomenada “economia submergida” que treballen hiperexplotats i sense contracte en sectors com la construcció, l’hostaleria o el servei domèstic, i molts altres que han de dedicar-se a activitats com la venda ambulant, reformes o mudances.
Aquests dos milions queden per fora de totes les estadístiques oficials. No són part dels quatre milions de suspesos per mitjà dels ERTOs, ni dels 900 mil nous aturats, ni del milió 400 mil d’autònoms en cessament d’activitat.
Plou sobre mullat en un país que abans del Coronavirus tenia ja un 20% de la seva població sota el llindar de la pobresa i una taxa de pobresa infantil del 28%. L’FMI diu que l’Estat espanyol sofrirà la pitjor caiguda del PIB des de la guerra civil, i això ja està produint un increment brutal de la pobresa extrema.
Avui el govern progressista i el vicepresident d’Assumptes Socials, Pablo Iglesias, porten hores felicitant-se a si mateixos per la posada en marxa de l’anomenat “ingrés mínim”. La mesura ha estat filtrada als mitjans de comunicació a primera hora i al costat d’ella una sola xifra: la mesura es farà extensiva a 100 mil famílies.
La quantia no ha transcendit, però la patronal ja ha exigit que ha de quedar lluny del salari mínim. No volen que una prestació social redueixi la desesperació de “l’exèrcit de reserva” d’aturats que volen continuar explotant en sectors com el camp, els serveis o la indústria.
Més enllà de les "autopalmaditas" a l’esquena que es donin Iglesias i Escrivá, ministre de Seguretat Social, aquestes 100 mil ajudes -que serien aprovades en l’últim Consell de Ministres d’abril – es farien efectives a partir de maig, no traurien del llindar de la pobresa a les famílies beneficiàries i, sobretot, continuaran deixant en la més absoluta misèria a més d’un milió i mig de persones.
Dotar d’una renda bàsica de quarantena a tots aquells treballadors i treballadores no és missió impossible. Una prestació així per a 4 milions -prenent no sols aquells que estan sense ingressos sinó també complements dels qui tenen atur o ajudes molt lluny del SMI- suposarien 4 mil milions al mes, 40 mil si s’han de prolongar durant 10 mesos. És just la quantitat que deu la banca del rescat de 2012.
Unidas Podemos va fer de l’“impost a la banca” per a recuperar aquests milions de diners públics una de les seves principals banderes en la campanya electoral. Com tantes altres demandes, va quedar en un calaix quan van tancar els col·legis i van començar les negociacions amb el PSOE per a formar govern. Avui Iglesias i els seus ministres han optat per subordinar-se per complet a l’hegemonia dictada pel PSOE, un dels dos grans partits patronals que porta dècades legislant per a les grans empreses.
Deixar en la misèria a milions és, per al PSOE i la CEOE, una mesura necessària per a mantenir una pressió a la baixa dels salaris. Com ho és manar a milions a treballar en activitats no essencials sense garanties contra el contagi. Els que van arribar a la política en nom de les “places” i “els d’abaix”, són avui part d’aquella “casta al servei de banquers i empresaris” contra la qual es va aixecar el 15M.
És urgent que les direccions sindicals de CCOO i UGT trenquin la seva política de suport i subordinació al govern, i que lluitin, com plantegen ja des de l’esquerra sindical i centenars de col·lectius socials, per una renda de quarantena equivalent al SMI que sigui sufragada amb impostos especials a la banca, les grans empreses i fortunes.
