Debats esquerra

ACTE INTERNACIONALISTA

Un primer balanç de la conferència virtual d’Amèrica Llatina i els EUA

Publiquem a continuació un primer balanç de la Conferència Virtual de Llatinoamèrica i els Estats Units convocada pel Frente d'Izquierda Unidad de l'Argentina, que es va realitzar entre el 30 de juliol i l'1 d'agost.

diumenge 9 d’agost| edició del dia

Van participar òbviament les organitzacions que són part dels agrupaments internacionals de les diferents forces del FITU o que mantenen afinitat amb elles: la FT-CI, que integra el PTS; la UIT-CI que integra Izquierda Socialista; la LIS que integra el MST; i organitzacions que van compartir una declaració comuna amb el PO, que després de la dissolució de la CRCI no està en un espai internacional definit. I també altres corrents que es van veure interpel·lades per la convocatòria, com, entre altres, la Lliga d’Unitat Socialista de Mèxic, que és part de l’ala esquerra del Secretariat Unificat de la Quarta Internacional, encapçalada per un dels referents històrics del trotskisme mexicà, Manuel Aguilar Mora; Plinio de Arruda Sanpaio Jr., militant de l’ala esquerra del PSOL del Brasil i editor de la revista Contrapoder, o el Partit Socialista Revolucionari de Bolívia.

Entre les 50 organitzacions que van participar de la Conferència hi ha diferències significatives no sols quant al seu grau d’incidència real en l’avantguarda dels seus respectius països sinó que algunes d’elles no compten amb cap publicació on puguin seguir-se les seves activitats i altres com a màxim compten a penes amb una pàgina de Facebook.

Malgrat això, la Conferència va ser una iniciativa de debat clar i públic, a diferències de les trobades merament diplomàtiques, mantenint un marc fraternal i partint d’un programa comú, que no té antecedents a escala internacional.

Els debats van mostrar que malgrat els importants punts d’acord reeixits en els documents de convocatòria i de les resolucions aprovades existeixen diferències molt rellevants.

La defensa de la independència de classe que expressa el FITU a l’Argentina no s’estén al conjunt del continent. Per això no podem acordar amb el PO en què la Conferència “va representar un camp de reagrupament polític de l’esquerra que es reclama revolucionària i que s’atura en el camp de la independència política dels treballadors” (Pablo Giachello, “La qual cosa deixa la Conferència virtual llatinoamericana i dels EUA”, Premsa Obrera 1602, 04-08-2020).

De fet les diferències existents respecte de la independència de classes que es ressenyen en aquest mateix article es contradiuen amb aquesta definició. Això no treu que vegem en quins països, amb els corrents que tenen presència en ells, impulsem accions en comú en la lluita de classes sempre que sigui possible (començant per portar endavant el pla d’acció votat en la Conferència), explorem les possibilitats de realitzar acords com és el FITU o altres que vagin en el mateix sentit, o que continuem els debats mitjançant un Butlletí de Discussió comuna, proposta que vam fer i que no va poder aprovar-se en la Conferència mateixa per l’oposició del MST-LIS.

El PTS i les organitzacions del continent americà de la Fracció Trotskista-Quarta Internacional, que veníem de realitzar un molt important acte internacional simultani contra el racisme i la violència policial l’11 de juliol, vam ser actius impulsors i participants de la Conferència. Totes les nostres organitzacions són part de la Xarxa Internacional L’Esquerra Diari, que és present en 14 països en 7 idiomes, i que va aconseguir conjuntament 13 milions de visites mensuals, un fet únic en l’esquerra mundial.

Són periòdics de combat de la nostra militància que intervé en la lluita de classes defensant un programa transicional i una estratègia revolucionària socialista. En la taula debat sobre “La crisi mundial i rebel·lió en l’imperi”, la nostra panelista va ser Jimena Vergara de Left Voice dels Estats Units. En la de “Moviment obrer llatinoamericà”, Lester Calderón, dirigent del Sindicat N°1 de la fàbrica Orica en Antofagasta, Xile, i integrant de la direcció de la CONSTRAMET (Confederació de Treballadors Metal·lúrgics) de Xile, i de la direcció del Partit dels Treballadors Revolucionaris. I en la de “Situació Llatinoamericana”, André Barbieri, editor internacional d’Esquerda Diari del Brasil i de la direcció del Moviment Revolucionário de Trabalhadores (MRT). En aquestes taules van intervenir també respectivament Christian Castillo i Claudio Dellecarbonara, del PTS, i Javo Ferreyra de la Lliga Obrera Revolucionària per la Quarta Internacional (LORCI) de Bolívia.

En el plenari general del dissabte, la nostra intervenció en l’obertura va estar a càrrec de Christian Castillo del PTS i el tancament per part de Nicolás Del Caño. Durant el plenari van intervenir Dauno Tótoro (PTR, Xile), Julia Wallace (Left Voice, dels Estats Units), Karina Rojas (CTS, l’Uruguai), Ángel Arias (Veneçuela), Diana Assuncao (MRT, el Brasil), Violeta Tamayo (LORCI, Bolívia), Cecilia Quiróz (CST, el Perú), Jorge Medina (obrer de Madygraf, PTS Argentina), Myriam Bregman (PTS, Argentina), Aldo Santos (MTS, Mèxic) i Esteban Fernández (OS, Costa Rica).

La FT-CI, sent a nivell internacional una lliga de propaganda i acció, es va mostrar com una organització dinàmica, amb quadres i dirigents implantats en la lluita de classes dels seus respectius països, on en tots els casos les seves posicions i intervenció pot veure’s en les publicacions respectives que formen part de la Xarxa Internacional L’Esquerra Diari.

En cada esdeveniment rellevant de la lluita de classes els diaris digitals van mostrar la seva importància i per això la persecució soferta per part dels diferents governs, com pels colpistes bolivians o la causa per “sedició” del govern xilè contra Dauno Tótoro, de la qual va haver de desistir després d’una gran campanya de defensa a nivell nacional i internacional. Recentment corresponsals de l’Izquierda Diario de Xile van ser detinguts enmig d’una repressió enfront de mobilitzacions en defensa del poble maputxe.

Als Estats Units sense dubtes Left Voice també s’ha guanyat el seu lloc en l’avantguarda combativa, tal com ho va fer Esquerda Diari al Brasil durant els esdeveniments que van portar al cop institucional contra Dilma, la proscripció de Lula o les mobilitzacions contra Bolsonaro. A França el paper de Révolution Permamente ha estat reconegut per mitjans com la revista New Left Review, Mediápart i Arrêt sud Images [1] entre altres.

Com assenyalem, durant la Conferència es van desenvolupar diversos debats, alguns dels quals estaven enunciats en el document de convocatòria i altres que van sorgir en el curs d’aquesta. Plantejarem quins al nostre judici van ser les principals discussions que van creuar aquests tres dies.

CRISI, GUERRES I REVOLUCIONS

Un primer debat que es va desenvolupar té a veure amb el caràcter de l’època que travessa el capitalisme. Potser sense treure totes les conseqüències de la seva plantejo, des d’Izquierda Socialista i la UIT-CI van sostenir sobre els enfrontaments entre els Estats Units i la Xina que no veien que s’anés a una guerra i que en lo central totes dues potències tenien l’interès comú d’explotar cada vegada més als treballadors.

Després van assenyalar que no descartaven que pogués haver-hi escaramusses militars entre aquests països, però a l’ésser tots dos capitalistes no tenien contradiccions estructurals entre ells i que el que veien perillós era als qui embellien a la Xina o a Rússia mostrant-los com a progressius enfront dels Estats Units, ja que podia portar a posicions “acampadores”.

Al nostre entendre, i així ho plantegem en la intervenció de tancament, aquesta visió, si es vol “armonicista”, de les contradiccions entre els Estats Units i la Xina implicaria considerar que el capitalisme estaria en una sort de “*superimperialismo” o d’ “*ultraimperialismo”, les visions que van desenvolupar Kautsky i Hilferding tan bon punt un cicle d’internacionalització de les forces productives antecedís a l’esclat de Primera Guerra Mundial i que fossin criticades durament per Lenin.

La “globalització” capitalista que va acompanyar al neoliberalisme i la sortida transitòria dels Estats Units com una potència sense desafiadores al final de la guerra freda i la implosió de la Unió Soviètica, també va crear la il·lusió de la superació de les contradiccions entre els diferents estats imperialistes.

Multitud de teòrics a esquerra i dreta van sostenir la falsa visió de la fi dels estats nacionals (recordem a “Imperi” de Tony Negri i Michael Hardt com un text emblemàtic d’aquest planteig) i la idea d’una cooperació virtuosa entre els Estats Units i la Xina que havia arribat per a quedar-se pràcticament fins a l’eternitat.

És cert que en aquest període es va produir una integració de les cadenes de valor en la producció així com del comerç i les finances mundials inèdites en la història del capitalisme.

Però la crisi del 2008 va trencar el consens globalitzador neoliberal. Trump i la política creixentment anti xinesa de tota la classe dominant estatunidenca són fills directes d’aquesta crisi.

El Pentàgon ja va assenyalar l’any passat a la Xina i Rússia com les dues principals amenaces per a la seguretat nacional estatunidenca, deixant molt per darrere a les anomenades “noves amenaces”, com el “narcotràfic” i el “terrorisme internacional” que havien ocupat el centre de l’agenda en l’etapa anterior, especialment des de l’atemptat a les Torres Bessones l’11 de setembre de 2001, i que van obrar com a justificació per a les guerres imperialistes a l’Afganistan i l’Iraq.

Ja l’ofensiva de Bush i els “neocon” impulsant els “canvis de règim” i la “construcció de nacions” al mig Orient, el Golf i els territoris de l’ex URSS expressaven un gir respecte de les “intervencions humanitàries” que van caracteritzar la política imperialista estatunidenca en els anys de Clinton, però sense confrontar amb la Xina.

Obama, amb l’impuls al projecte del Tractat Transpacífic per a envoltar i tractar d’aïllar econòmicament en forma gradual a la Xina, va ser una transició per al que amb Trump es va transformar en un salt qualitatiu en els enfrontaments comercials i pel control del mercat de la “high technlogy” i la “intel·ligència artificial”, juntament amb xocs diplomàtics diversos i majors desplegaments militars en el territori que envolta a la Mar de la Xina per part dels Estats Units i els seus aliats.

La realitat és que els Estats Units, malgrat recuperacions transitòries, no ha aconseguit frenar les tendències a la seva decadència i que la Xina, lenta però sostingudament, apareix com un competidor geopolític i econòmic cada vegada més preocupant per als ianquis, encara que en gairebé tots els terrenys la nació hereva del “Imperi del Mitjà” estigui molt per darrere dels resultats estatunidencs.

L’agressivitat nord-americana no és perquè la Xina tingui un poder similar al seu sinó tractar de colpejar abans que continuï creixent i aconseguint més àrees d’influència econòmica i política en el terreny internacional.

És aquesta contradicció estructural el que planteja un horitzó possible d’agreujament dels enfrontaments comercials, guerres per procuració i encara guerres calentes entre aquests estats.

Això significa que les tendències a la guerra són ja l’element més dinàmic de la situació internacional? Al nostre entendre, no de moment. La dinàmica d’aquest enfrontament depèn de nombrosos factors, fins i tot de com es desenvolupi la crisi econòmica actual.

Però metodològicament creiem que hem d’actuar com va fer Trotsky entre la Primera i la Segona Guerra Mundial, quan assenyalava el caràcter estratègic de l’antagonisme que s’estava desenvolupant entre els Estats Units i Europa. Aquestes contradiccions es van potenciar amb la crisi del ’30. Trotsky particularment tracta el tema en quatre articles i manifestos, de 1930, 1934, 1937 i l’últim de 1940.

Com en aquell llavors, hem d’assenyalar amb claredat estratègicament que si un conjunt de revolucions socialistes victorioses no ho impedeixen, el capitalisme produirà guerres tant o més catastròfiques en aquest segle XXI com les que la humanitat va viure en el segle XX. La nostra època continua sent de “crisi, guerres i revolucions”, no sols de “crisis i revolucions”.

Per la seva part el PO tendeix a plantejar una visió de guerra pràcticament imminent, que no sembla ser el més probable, i que pot portar a justificar acords amb sectors estalinistes que, per les seves diferències amb els Estats Units, sostenen posicions de “camps” que veuen com a progressius a l’estat rus o a l’estat xinès, com ja va ocórrer amb el Partit dels Comunistes Unificats de Rússia, una organització que reivindica a Stalin i que té bones relacions amb Putin i amb la qual el PO, prèviament a la ruptura amb Altamira, va venir participant en esdeveniments internacionals comuns, com la Conferència que es va fer a Buenos Aires a l’abril de 2018. No sabem si l’actual direcció del PO continua reivindicant això, però no hem vist crítica pública a aquesta política fins al moment.

En la seva pàgina web es pot veure la intervenció de la dirigent d’aquesta organització, Darya Mitina, en aquesta conferència, de la qual reiterem no hem vist noves crítiques. A això mateix es pot entendre la insistència de PO a considerar sense completar el procés de restauració capitalista a la Xina i Rússia, barrejant la possibilitat de la seva semi colonització amb el seu caràcter social. Sobre Rússia creiem que ningú pot afirmar seriosament que no sigui un estat capitalista amb totes les lletres ja des de fa molts anys.

A la Xina, on el fet que el Partit Comunista sempre va mantenir el poder pot portar a la confusió, el procés de restauració va tenir una altra dinàmica, lligat a la penetració del capital internacional al país i a l’associació creixent entre la burocràcia i la nova burgesia xinesa que, lluny de tenir contradiccions centrals amb la burocràcia, es recolza en ella per a continuar desenvolupant-se.

En les files del Partit Comunista Xinès, "militen" alguns dels empresaris més importants del país, alguns d’ells veritables megamilionaris. Si bé àrees de l’economia i la propietat agrària continuen sent predominantment estatals, és la cerca del guany capitalista i no la planificació el que explica el moviment de l’economia. El sistema de salut, per exemple, es troba en gran manera mercantilitzat, com va evidenciar la crisi inicial del coronavirus en Wuhan.

A més la Xina té trets imperialistes en les seves relacions amb diferents nacions, fonamentalment a Àfrica. Això, tanmateix, no implica que definim a la Xina com un país imperialista més o que assenyalem que en cas de guerra amb els Estats Units la posició hagi de ser de “derrotisme” de tots dos bàndols per igual, sinó que haurà de veure’s l’enfrontament en concret [2].

Un altre debat va estar al voltant de la consigna de “Fora Trump” plantejada pel PO, que Jimena Vergara de Left Voice va respondre assenyalant que en l’actual situació de carrera electoral oberta i de pressió per al suport com “mal menor” a la candidatura demòcrata de Joe Biden no servia per a enfrontar aquestes il·lusions.

Al nostre entendre, té el mateix problema que la consigna “Fora Macri” aixecada per Altamira en ple procés electoral argentí en 2019, on es deixava de costat la crítica a l’oposició peronista que es postulava com a relleu com avui el “Fora Trump” deixa fora al Partit Demòcrata, el paper del qual està clarament denunciat en el document que va convocar la Conferència Virtual.

És cert que els Estats Units ve d’un procés de rebel·lió popular i continuen desenvolupant-se mobilitzacions. Però la posició del PO és que la mobilització té una intensitat tal que planteja directament la caiguda del govern i el boicot obert al procés electoral? Si no fos així, i creiem que qualsevol observador assenyat diria que no ho és, la consigna plantejada pels companys no enfronta la política de recanvi del règim imperialista amb la candidatura de Biden i la volta dels demòcrates al govern.

En el debat un dels oradors del PO va pretendre lligar la nostra crítica a aquesta consigna amb una suposada oposició nostra a proposar la caiguda del govern a França o en altres països llatinoamericans, una cosa totalment falsa, ja que el “Macron demission” ho vam sostenir tant en la lluita de les “Armilles Grogues” com en l’enfrontament a la reforma del sistema de pensions. I el mateix a l’Equador enfront de la rebel·lió contra Lenin Moreno o a Xile contra Piñera. Fer amalgames i falsejar les posicions de l’altre no col·labora a la clarificació de les diferències.

Finalment, en aquest bloc no volíem deixar d’esmentar el tema del suport a les vagues i sindicats policials. Des de la FT-CI plantegem en diverses intervencions com actualment als Estats Units hi ha un moviment dels sectors combatius de la classe treballadora per l’expulsió dels sindicats policials, que són els qui organitzen la defensa dels policies acusats de “gallet fàcil” i corrupció, de l’AFL-CIO i les organitzacions obreres. Per a nosaltres aquest moviment assenyala amb claredat el caràcter dels sindicats policials i com no tenen res de progressius per al moviment obrer. Malgrat la nostra insistència, ja que ha estat un punt de diferència important punt al Brasil i l’Argentina amb la UIT-CI i la LIS, així com amb el PSTU i la LIT-Ci, cap altra organització ho va esmentar.

COM ACTUAR ENFRONT DELS COPS I PROTESTES DE LA DRETA?

Una altra dels debats va tenir lloc sobre la política enfront de cops i aixecaments de la dreta davant governs “nacionals i populars”. En la intervenció d’obertura del Plenari final plantegem que “per a nosaltres no poden superar-se a les direccions nacionals i populars o centre-esquerrans si es barregen banderes amb la dreta. Ni l’autoritarisme de Maduro ni les crítiques a Evo Morales poden justificar marxar al costat de Guaidó i les diferents variants de la dreta veneçolana o amb els colpistes bolivians, considerant ‘rebel·lions populars’ aixecaments amb el suport de la dreta i l’imperialisme.

És una posició liberal, democratitzant, no marxista. El mateix al Brasil: l’oposició a l’ajust de Dilma i al govern del PT no podia justificar avalar el cop institucional al Brasil o la proscripció i l’empresonament de Lula, sobre la base de l’operació Lava Jato, motoritzada per l’imperialisme estatunidenc”. Aquest debat el tenim en particular amb les organitzacions que són part de la UIT-CI a Veneçuela, Bolívia i el Brasil.

A Veneçuela si bé tant José Bodas com Miguel Hernández del Partit Socialisme i Llibertat van assenyalar que ells no barrejaven banderes amb la dreta i que estaven contra les agressions de l’imperialisme, la veritat és que el dia dijous Simón Porras va qualificar com una “rebel·lió popular” l’aixecament amb el suport de la dreta de 2017.

Més estratègicament, Ángel Arias de la LTS veneçolana va plantejar com tant en el cas de l’avui PSL com en el de Marea Socialista (integrant en aquesta cas de la LIS) van passar d’un embelliment del "chavismo" (Marea Socialista fins i tot va ser part orgànica del governant Partit Socialista Unit de Veneçuela - PSUV) a no diferenciar-se conseqüentment de la dreta (en el cas del PSL mantenint acords sindicals amb sectors que responen al titella de l’imperialisme Juan Guaidó) o a presentar-se com “chavismo crític”.

Alhora va fer una crida “a un reagrupament de les forces de l’esquerra anticapitalista i socialista, dels qui resisteixen a la desmoralització, als cants pseudo-democràtics de la dreta pro-imperialista i els qui estan oberts a superar per esquerra el chavismo”.

En el cas de Bolívia, el representant de l’Alternativa Revolucionària del Poble Treballador (ARPT), la secció local de la UIT-CI, va defensar la seva plantejo d’equiparar al govern colpista d’Añez amb el MAS d’Evo Morales, una cosa congruent amb la seva neutralitat inicial enfront del cop d’Añez i Camacho. Aquesta posició els posa completament per fora dels processos que s’estan donant de lluita contra la nova postergació del procés electoral, un mecanisme del govern per a perpetuar-se en el poder quan les enquestes li vénen donant l’esquena.

Criticar durament el rol del MAS i el seu rol des-mobilitzador (que va votar en el Parlament l’acceptació de la renúncia d’Evo Morales en comptes de rebutjar-la quan la resistència estava al punt més alt), i mantenir completa independència respecte seu, de cap manera pot portar a posar un signe igual entre el govern colpista, racista i pro imperialista d’Añez, sorgit justament d’un cop d’estat sostingut, i el Parlament sorgit de l’elecció anterior amb el suport majoritari d’obrers i pagesos. “Fora Añez i el Parlament. Que es vagin tots junts”, diu en la seva tapa el periòdic Força N° 60 del 28-05-2020, de la ARPT. Una política completament democratitzant, que porta a no enfrontar al govern colpista.

Finalment, en el cas del Brasil, els fets ens van donar la raó quan denunciem tant a l’impeachment contra Dilma com a l’operació Lava Jato com a part d’una política orquestrada des de l’imperialisme. Sostenir que no va haver-hi cop de cap mena al Brasil quan es va destituir a Rousseff i, després, plantejar “presó a Lula i a tots els corruptes” a l’uníson amb Sergio *Moro i tota la dreta, com va fer la CST (UIT-CI), només va afavorir l’aplicació d’una política que va acabar portant a Bolsonaro al govern.

Per la seva part en aquest moment els companys del MST estaven en un agrupament comú amb el MES, que va tenir una política similar, sense que hagi estat aquest el punt de la seva ruptura (en realitat l’explicació que vam llegir de la ruptura ha de veure si els partits amplis són una tàctica o una estratègia, però no sobre la política al Brasil).

Avui en la lluita contra el govern de Bolsonaro es tracta de no caure en el parany de l’impeachment que de donar-se posaria en el govern al General Mourao. Es tracta d’escombrar amb Bolsonaro-Mourao i tot el règim colpista i plantejar una Assemblea Constituent Lliure i Sobirana, com va desenvolupar Diana Assuncao en la seva intervenció, cridant tant al Bloc d’Esquerra del PSOL com al PSTU a un reagrupament després d’aquesta política.

Per això no és cert el que diu Esquerra Socialista en el seu balanç que els critiquem centralment per estar dins del PSOL (aquesta és la crítica fora de temps i lloc del PO, no la nostra). En el nostre cas, el nostre qüestionament fonamental és per la política que van aixecar i aixequen.

UNA ESTRATÈGIA NO CORPORATIVA PER Al MOVIMENT OBRER

En el que fa al moviment obrer llatinoamericà des de les intervencions de la FT-CI plantegem sobre la base de la nostra pròpia experiència alguns dels punts centrals que creem estan en debat. En aquest sentit van apuntar les intervencions tant de Lester Calderón del PTR xilè i de la confederació metal·lúrgica d’aquest país i de Claudio Dellecarbonara, dirigent per la minoria del sindicat del metro i actualment diputat provincial a la Província de Buenos Aires del PTS.

Lester va sintetitzar l’experiència desenvolupada a Antofagasta durant tot el procés de la rebel·lió xilena, que va incloure posar en peus un organisme d’agrupament de l’avantguarda, el Comitè d’Emergència i Resguard, l’aliança amb els pobladors i la imposició del front únic obrer a la conducció burocràtica de la CUT en diferents oportunitats. Dellecarbonara va donar compte de com al PTS, on dirigents molt importants sortits del moviment obrer van ocupar i ocupen banques legislatives conquistades pel Frente de Izquierda en legislatures i consells deliberants, l’estratègia és actuar com a “tribuns del poble” i no com a mers dirigents sindicals o parlamentaris.

En el Plenari del dissabte Jorge Medina, de la fàbrica sota gestió obrera Madygraf i també membre de la Direcció Nacional del PTS, va assenyalar la contradicció entre la defensa de la democràcia sindical que els diferents corrents defensen de paraula i l’absència de tota política per a modificar els estatuts dels sindicats, garantint entre altres punts la representació de les minories, quan s’està en llocs de direcció, com ocorre en el SUTNA a l’Argentina. Per contra, aquest va ser l’exemple que va donar el Sindicat d’Obrers i Emprats Ceramistes de Neuquén ni bé va ser recuperat de la burocràcia sindical a partir de la gran lluita de Zanon.

“FRONTS AMPLIS” I “PARTITS AMPLIS ANTICAPITALISTES”

Potser un dels debats més importants que va recórrer la conferència és sobre quines tàctiques són lícites per al desenvolupament de partits revolucionaris. Una primera diferència la tenim amb els qui consideren que pot defensar-se la independència de classes integrant fronts o partits de caràcter centreesquerrà o frontpopulista, que la neguen explícitament, com avui és el Frente Amplio del Perú o com en el seu moment van ser Projecte Sud o el partit de Luis Juez al nostre país. En el primer participa UNIOS, el grup peruà de la UIT-CI. Dels segons va formar part el MST.

IS ens va acusar de sectaris per assenyalar la contradicció entre impulsar el FITU a l’Argentina, que es pronuncia per la independència de classes i la perspectiva d’un govern de treballadors, i participar en un front de centreesquerra com el FA del Perú, que segons el seu programa lluita per el “bon govern” i “contra la corrupció”. IS va justificar la seva política argumentant que el FA agrupa al “millor del progressisme” peruà. I va reafirmar estar “orgullós” de la seva pertinença a aquesta coalició política, que entre altres coses va cridar en 2016 a votar en segona volta a Pedro Pablo Kucinsky, l’equivalent al Macri del Perú, com mal menor enfront de Keiko Fujimori.

On està la independència de classe? Com pot ajudar impulsar el FA, que té una direcció conjunta encapçalada per Marco Arana, i sanciona la crítica a la seva política i la seva conducció, a la construcció d’un partit revolucionari? A l’Argentina Izquierda Socialista criticava al MST per participar de fronts de centreesquerra i sostenia que això era un límit per a una política d’aliances. Al Perú, per contra, la UIT-CI justifica haver adoptat la política que qüestionava al MST igual que ho feia est: “és tàctic”.

PO, per part seva, amalgama la participació en aquests fronts de centreesquerra, oposats a la lluita per la independència de classes, amb tenir tàctiques d’intervenció en els anomenats “partits anticapitalistes amplis”, no sempre i qualsevol circumstància, sinó analitzant cada situació concreta i fixant clars límits de classe (per exemple, si aquests partits assumeixen o no responsabilitats executives o s’integren plenament en fronts populars), en particular sobre el PSOL al Brasil i sobre el Nou Partit Anticapitalista (NPA) a França. Des de ja que si no es té cap intervenció concreta en aquests països declamar que “cal construir partits revolucionaris” sembla suficient.

Però ningú que militi al Brasil o França, i que li interessi incidir en els reagrupaments en l’avantguarda d’esquerra pot evitar plantejar-se seriosament tenir una política activa cap a aquests partits que, d’altra banda, tampoc són equiparables entre si.

Haver participat des de l’inici en el NPA però barallant perquè aquesta organització lluiti per construir un partit revolucionari de la classe obrera, sobre la base d’una intervenció activa en els processos d’intensa lluita de classes que han commogut a la nació europea, juntament amb el desenvolupament audaç de Révolution Permanent, és el que ha permès l’enfortiment dels nostres companys de la CCR i del conjunt del la esquerra del partit, al punt que la direcció provinent de la majoria de l’antiga Lliga Comunista Revolucionària amenaça amb l’escissió del partit. Les batalles donades han permès que s’integrin a la CCR dirigents de l’avantguarda obrera com Anasse Kazib, un dels principals referents de la lluita contra la reforma de les pensions [3].

L’altra crítica que ens fa PO és per la nostra política al Brasil cap al PSOL. PO confon en realitat dues polítiques. Una és haver demanat l’entrada que va fer el MRT al PSOL en dues ocasions: després de l’aixecament de juny de 2013 –quan el PSOL havia quedat clarament com la referència a l’esquerra del govern del PT; i després del cop d’estat contra Dilma per a lluitar contra el règim colpista.

L’altra política és les candidatures democràtiques (que també en altres ocasions hem demanat al PSTU) que com el seu nom l’indiquen, no impliquen un compromís amb la política partidària, sinó que en un país on la legislació electoral és profundament proscriptiva, és el que permet presentar candidatures, cridar a votar per elles (es vota a cada candidat, no “per llista” com a l’Argentina) i participar en la campanya electoral amb la nostra pròpia política. Per això, no li donàvem cap suport a candidatures com la d’Erundina en Sao Paulo, i altres que sense ser tan conegudes, estaven relacionades amb les polítiques més de dreta del PSOL. Al seu torn, no presentem ni tan sols candidatures democràtiques en els estats on el PSOL integra coalicions amb partits burgesos.

El MRT va demanar entrar el PSOL per a donar una baralla política contra les ales obertament oportunistes d’aquest partit, que avui tracten de confluir amb el PT i altres forces alienes a la classe obrera en una sort de front “anti Bolsonaro”. Aquesta i no una altra és la raó per la qual, la direcció del PSOL es va negar a permetre’ns entrar, mostrant que és un “partit ampli” per a oportunistes varis o grups sense influència, però no per als revolucionaris que barallen conseqüentment per la seva estratègia. La direcció del PSOL sabia que anava a haver de bregar i respondre al qüestionament públic del MRT que a través d’Esquerda Diari anava a arribar a centenars de milers.

Finalment, va haver-hi també una discussió sobre com avançar cap a la construcció d’un partit revolucionari als Estats Units, amb des del MST i la LIS van insistir que no es podia fer-se sense comprometre’s activament en el DSA. Però si bé és cert que un diàleg amb els militants i simpatitzants del DSA en clau, la seva direcció té com a centre impulsar candidatures principalment dins del Partit Demòcrata, qüestió que no pot obviar-se com fa lleugerament el MST. Faran els companys de la LIS campanya pels candidats del DSA que van en les llistes del Partit Demòcrata? A més, hi ha una àmplia avantguarda que es va desenvolupar després de l’assassinat de George Floyd i que qüestiona al DSA des de l’esquerra per diluir les crítiques al racisme estructural que caracteritza al capitalisme imperialista estatunidenc.

Tant Jimena Vergara com Julia Wallace de Left Voice van plantejar com vénen sostenint, juntament amb la intervenció activa en la rebel·lió popular contra el racisme i la violència policial, la necessitat de barallar contra el suport del DSA a les candidatures dins del Partit Demòcrata, cridant la seva militància a plantejar la lluita per un tercer partit que sigui de la classe treballadora i lluiti pel socialisme. Left Voice, que s’ha guanyat un lloc en l’avantguarda de lluita estatunidenca, tindrà promptament la seva primera conferència nacional.

Per a fer avançar el programa revolucionari, organitzar a l’avantguarda i obrir-nos un camí cap al moviment de masses és indispensable la intransigència estratègica i també l’audàcia per a desplegar variants tàctiques, com va aconsellar Trotsky als revolucionaris a França, Espanya i en particular al SWP nord-americà, amb el qual va discutir una bateria d’iniciatives tàctiques que incloïen entre altres la fusió que va portar a la formació del Workers Party, l’entrisme al PS, la moció especial de Partit de Treballadors que es planteja en els debats sobre el Programa de Transició i el suport a la candidatura presidencial del PC.

Els que s’adapten a les direccions oportunistes i centristes, obliden la intransigència estratègica i per aquesta via es liquiden com a revolucionaris. Però els que es neguen a tenir tàctiques i tenen una posició auto-proclamatòria estèril, s’abstenen de la lluita política necessària per a guanyar als sectors més d’esquerra, organitzats o no en “partits centristes”, per a una perspectiva revolucionària.

LES VIES PER A la RECONSTRUCCIÓ DE LA IV INTERNACIONAL

Lligat al tema de les tàctiques a desenvolupar per a avançar cap a la construcció de partits revolucionaris va estar també la discussió de les vies per a avançar en la reconstrucció de la IV Internacional. Hem d’assenyalar que des del PTS plantegem incloure aquest punt en la declaració de convocatòria, qüestió que no va ser acceptada pel Partit Obrer, assenyalant que no era part del programa del FITU.

Sobre aquest punt, com va assenyalar Nicolás Del Caño en la seva intervenció de tancament abans de la votació de les Resolucions, els “companys de PO plantegen que reivindiquen el mètode que van portar endavant en la CRCI. Però aquesta organització es va dissoldre i no hem vist cap balanç de què va ser el que la va fer fracassar.

Al nostre entendre cap internacional pot construir-se sobre la base de quatre punts generals”. Ja en el passat s’havia separat de la CRCI l’organització Causa Operària del Brasil, lligada per molts anys al PO, sense que tampoc fossin clars els motius polítics de tal ruptura. Després aquesta organització va avançar a una posició de complet seguidisme al PT.

La veritat és que la CRCI mai va tenir una existència real com una tendència comuna i arrossegava una llarga crisi prèviament a la ruptura d’Altamira amb la direcció actual del PO, que no va aconseguir arrossegar del seu costat a cap de les organitzacions amb les quals venia compartint un agrupament lax i amb acords programàtics molt limitats.

Ara el PO va presentar en comú un text sobre Amèrica Llatina al costat d’altres organitzacions que van participar de la Conferència, de les quals la majoria són grups incipients sense publicació regular i la majoria sense si més no pàgina web (només compten amb pàgina web el GAR mexicà i la Joventut Obrera de Costa Rica). D’aquí ve que en les tres taules debats la totalitat dels sis oradors que corresponien a cada organització o tendència internacional convocant van ser del PO argentí, i en el plenari del dissabte, set de tretze, fins i tot si comptem com a diferents del Partit i el Pol Obrer als i les companyes de l’Agrupació de Treballadors Bolivians, que resideixen a l’Argentina. En aquest sentit pot fer-se un balanç respecte de la política cap a la reconstrucció de la IV Internacional plantejats pel PO i pel PTS.

Mentre la situació del PO és la que assenyalem recentment (és a dir, una primera declaració signada amb grups inicials després de la dissolució de la CRCI sense claredat de les diferències polítiques que la van motivar), la FT-CI, sent encara una organització petita, és avui una de les tendències més dinàmiques del moviment trotskista a nivell internacional.

Això no va sorgir del no-res sinó d’una dedicació teòrica i pràctica permanent, que inclou la publicació de més de 25 llibres d’elaboració pròpia sobre temes centrals de la teoria, l’estratègia i la tàctica marxista en el nostre temps, tesis programàtiques fundacionals dels diferents grups, tàctiques particulars adequades a la realitat de la lluita de classes de cada país, juntament amb l’impuls de la Xarxa Internacional L’Esquerra Diari.

Aquesta última, lluny d’estar formada per periòdics merament informatius, com vol fer creure el PO, no sols ha jugat un paper, com assenyalem, en cada procés de lluita important que ha tingut lloc als països on som presents, sinó que estan realitzats en la millor tradició leninista, combinant informació i presa de posició política i teòrica.

La FT-CI no es constitueix a partir d’acords diplomàtics o molt generals sinó que, com va assenyalar Del Caño, amb “el mètode d’unir-nos a partir de compartir un programa i de treure lliçons revolucionàries dels elements més candents de la lluita de classes, que al nostre entendre és el camí amb el qual Trotsky va anar fent passos per a la fundació de la IV Internacional”.

Perquè això ho tenim clar: no creiem que la reconstrucció de la IV Internacional sigui un procés de creixement evolutiu de la FT-CI sinó que estarà lligat a fusions i ruptures, en funció dels processos reals que vagin ocorrent en la lluita de classes. Per això tot l’acumulat per la nostra tendència està al servei d’avançar en aquest objectiu, en la reconstrucció del Partit Mundial de la Revolució Social, la IV Internacional.

Respecte del MST i la LIS, Alejandro Bodart va utilitzar l’argument de l’existència de diverses tradicions per a justificar acords programàtics laxos, que deixen lloc a qualsevol mena de tàctica, on la “flexibilitat tàctica” s’estira fins a permetre l’entrada a moviments polítics clarament de centreesquerra.

No oblidem que el MST a l’Argentina, quan s’organitzava el FIT, era part de Projecte Sud amb Pino Solanas (avui ambaixador del govern d’Alberto Fernández a França) i del partit de Luis Juez (avui diputat nacional pel macrismo!) a Córdoba (Argentina). Quan era part de l’SU, que renega de l’estratègia de construir partits revolucionaris, va celebrar el triomf de Syriza a Grècia, poc abans que ajustés brutalment al poble. En el seu moment, es van il·lusionar amb la idea d’una “nova esquerra”, “que deixés enrere els dogmes del passat”.

El fracàs en la cerca d’aquestes direccions va portar al MST a plantejar l’any passat l’entrada al FIT, qüestió que celebrem ja que permet enfortir el pol d’independència de classe que veníem constituint des de 2011. Però així com el PO no ho va fer amb la CRCI, tampoc hem vist un balanç públic del MST respecte d’aquestes experiències. I, com diu aquest, qui no aprèn dels errors es predisposa a repetir-los.

Finalment, els companys d’Izquierda Socialista i la UIT-CI van insistir amb el plantejo d’un Front Únic Revolucionari a nivell internacional, puntualitzant que ells es dirigien no sols a organitzacions que provenien del trotskisme sinó també d’altres tradicions. El FUR va ser una tàctica plantejada en el seu moment per Nahuel Moreno que, poc després de fundar la LIT-CI en 1982, va portar a acords completament oportunistes a Colòmbia i Mèxic que van esclatar poc després de concretar-se.

El problema no és “ideològic”, considerar-se o no trotskista, sinó polític i programàtic. Els acords tipus FUR que plantejava Moreno són molt mínims com per a conformar una base estratègica i programàtica sòlida per a avançar en la reconstrucció de la IV Internacional.

IMPULSAR LES RESOLUCIONS VOTADES

El fet que aquestes i altres diferències van poder debatre’s en la Conferència (cert que en molts casos parcialment) creiem que és part del que ha de ser valorat d’aquesta, ja que alhora la deliberació va ser acompanyada de textos programàtics molt progressius i de l’impuls d’accions comunes, que totes les organitzacions hem de garantir que es portin endavant.

Lamentablement els companys del MST i la LIS no van estar d’acord que surti com a resolució de la Conferència impulsar un Butlletí en comú on es continuïn els debats realitzats, com vam proposar des del PTS i la FT-CI i hi havia acord amb el PO i amb IS-UIT-CI. Aquesta proposta continuarem plantejant-la en la Mesa Nacional del FITU. Alhora, el 21 d’agost realitzarem una taula-debat com a homenatge a Lleó Trotsky en complir-se 80 anys del seu assassinat a les mans de l’estalinisme, on serà present novament el debat respecte de les vies per a avançar en la reconstrucció de la IV Internacional, tasca estratègica que la crisi en curs torna més urgent que mai.

Notes al peu

[1] Vegeu sobre aquest tema: "*Révolution Permanent, un mitjà militant en ascens", la traducció de l’article publicat en Arrêt sud images. Un dels exemples del rol de*RP en l’article és eloqüent sobre el seu rol en la lluita de classes i la seva valoració per l’activisme obrer: “Abans de l’inici del moviment social, el lloc d’informació parlava dels disgustos d’Ahmed Berrahal, maquinista i militant de CGT al RATP. Com a membre del comitè de salut, seguretat i condicions de treball, havia revisat els autocars que sortien del dipòsit de Belliard en el districte 18 i va descobrir que el 70% dels vehicles no complien amb les normes de seguretat. Un control al qual va respondre la gerència de la RATP... convocant a l’empleat i amenaçant-lo amb l’acomiadament. ‘Havia parlat de la meva situació en Facebook’, diu Berrahal a Arrêt sud images (ASI). ‘Flora Carpentier ho va veure i em va cridar per aquest tema. En aquest moment, jo no coneixia a RP. Però seguint els articles que van fer sobre el meu cas i l’estat dels autocars, els grans mitjans van venir a veure’ns o van parlar sobre la situació [França 3, L’Humanité, Ouest-France, BFMTV per exemple]. Fins i tot el primer adjunt de l’alcalde de París va haver de reaccionar’. Al final, mentre Ahmed Berrahal s’havia arriscat a ser acomiadat, només li van donar un dia de suspensió. ‘Gràcies al rebombori mediàtic causat per Révolution Permanent, la RATP ja no podia sancionar-me’, va dir el sindicalista, que per això es va convertir en un incondicional del lloc. ‘Els periodistes de Révolution Permanent estan en el piquet amb nosaltres des de les 4 del matí, sense que els paguin, estan gairebé més motivats que nosaltres!’, continua Berrahal. ‘També són els que ens van aconsellar impulsar un fons de vaga del nostre dipòsit, assegurant-nos que anaven a difondre’l. Des de llavors, hem recaptat 50.000 euros!’. Per a Berrahal, RP és una nova eina que permet tenir ràpidament informació sobre el conjunt de la lluita. ‘En els anteriors moviments socials, realment no sabíem el que estava succeint en altres llocs’. Una eina l’eficàcia de la qual es mesura segons ell per l’exasperació que suscita en la direcció dels dipòsits de la RATP: ‘Ells ja no suporten veure gent de RP tots els matins en el piquet’”. Pots llegir-ho aquí

[2] A la FT-CI estem desenvolupant una discussió sobre el caràcter específic de la formació social xinesa en l’actualitat, partint que no ens sembla, en principi, que el procés de restauració capitalista continuï inconclús.

[3] Entre moltes altres respecte del rol jugat per Anasse Kazib pot veure’s aquesta nota del diari Libération: “De les assemblees a la TV, les noves cares de la mobilització”. La nota completa en francès




temes relacionats

FT-QI   /    Esquerra anticapitalista   /    Esquerra dels treballadors   /    Debats esquerra   /    Esquerra revolucionària   /    Quarta Internacional   /    EsquerraDiari.cat   /    Revolució   /    Fracció Trotskista- Quarta Internacional   /    FIT   /    Internacional

Comentaris

Comentar