La crisi sanitària del coronavirus deixa, fins al moment, més de 30 mil morts només a l’Estat espanyol. Un crim social al que li segueix una crisi econòmica i social sense precedents des de la postguerra i que generarà encara majors patiments a la classe treballadora i sectors populars.
Les previsions econòmiques per als següents mesos són catastròfiques. Institucions com l’FMI o el BE parlen d’una caiguda del PIB d’entre el 8 i el 15%. Sectors sencers, com l’hostaleria, l’oci i el turisme poden ser pràcticament liquidats, arrossegant a altres com la construcció i altres serveis. La indústria, amb l’automòbil al capdavant que exporta el 80% del que produeix, es veurà colpejada per la paralització mundial. El possible tancament de Nissan o l’anunci de PSA de que no hi ha data per a reprendre l’activitat són un terrible botó de mostra.
La desocupació està escalant a una velocitat sense precedents. Als més de 3 milions d’aturats previs a aquesta crisi, s’han sumat 1 milió de nous acomiadaments al març, 4 milions de suspesos mitjançant ERTOs -que molts poden convertir-se en EROs o tancaments en els pròxims mesos-, 2 milions de persones sense ingressos i 1,5 d’autònoms en cessament d’activitat.
La caixa de les pensions està abocada a la fallida. El seu fons de reserva estava ja en 1.500 milions i la caiguda de les cotitzacions dels ocupats pot fer impossible recaptar els gairebé 10 mil milions mensuals necessaris per al pagament de les pensions.
Milions de llars seran portades a la ruïna i en molts d’ells ja no està garantit ni el proveïment diari i suficient d’aliments, tal com denuncien treballadors dels serveis socials.
No és un “escut social”, és un rescat als capitalistes
Aquesta crisi és molt més profunda que la del 2008 i existeix la possibilitat, com assenyalava recentment l’OMS, que pugui haver-hi nous rebrots de la pandèmia que comportin noves paralitzacions econòmiques que l’agreugin encara més.
En el que sí que s’assembla al 2008 és que totes les mesures dels governs estan orientades a rescatar als grans capitalistes, també les del govern “progressista” del PSOE i Unidas Podemos. Quan Pablo Iglesias presumeix que aquesta vegada s’està rescatant a les famílies amb un potent “escut social”, senzillament està mentint.
El seu argument més repetit és que mentre llavors es van desnonar famílies i van tallar subministraments, ara això s’ha prohibit. Però oculta que es tracta d’un ajornament de sis mesos, és a dir una mera treva -obligada d’altra banda per l’emergència sanitària- en la guerra declarada, no al virus, sinó a les classes populars.
Les altres mesures d’habitatge -a les que milers de famílies no s’han pogut acollir per no complir els requisits administratius- busquen en primer lloc garantir que la banca i els especuladors no perdin ni un euro de lloguers i hipoteques que s’ajornin. Ho faran augmentant el deute de les famílies més vulnerables.
Diuen que han protegit les ocupacions amb els ERTOs, el mateix mecanisme emprat amb la crisi anterior, en la que mentre els treballadors perden el 30% del salari, les grans empreses amb beneficis multimilionaris s’estalvien els salaris i els hi carreguen directament a l’Estat. O diuen que han prohibit els acomiadaments per coronavirus, quan simplement han elevat la indemnització i no han revertit el milió d’acomiadaments de març.
Als autònoms i petits productors els han concedit un subsidi miserable que en net no arriba ni als 600 euros, una promesa de crèdits de l’ICO que no arriben i un ajornament d’impostos que hauran d’abonar en només unes setmanes.
Allò més dur de l’ajustament està per venir
Mentrestant a la banca li ofereixen 100 mil milions en avals perquè “injectin liquiditat”. Un mecanisme que és en realitat un rescat bancari a compte. Els bancs estan emprant aquests avals per a refinançar els crèdits ja existents. D’aquesta manera, en cas d’augment de la morositat, serà l’Estat qui es farà càrrec dels impagaments.
Els beneficis dels grans capitalistes o les grans fortunes queden totalment exemptes de tota mesura. Mentre milions s’enfonsen en la misèria, el govern “més progressista de la història”, no ha establert ni un impost als més de 50 mil milions de beneficis de l’IBEX35 o als més de 30 mil milions en què es va incrementar el patrimoni de les grans fortunes en 2019.
Els recursos per a aquest rescat els volen obtenir d’augmentar encara més el deute públic. El govern ha demanat per a això ajuda a la UE, que ha aprovat mecanismes que podrien elevar el deute públic espanyol fins al 120% del PIB a final d’any. Un augment del deute a canvi de comprometre’s a aplicar les restriccions de despesa que marqui Brussel·les i, per descomptat, honrar l’article 135, aquest pervers mecanisme que ha estat al darrere de que la sanitat pública hagi perdut 20 mil milions d’inversió en 10 anys.
El PSOE i Unidas Podemos volen que aquest ajustament històric sigui una responsabilitat compartida de tots els agents del règim mitjançant el Pacte de Reconstrucció, el nous “Pactes de la Moncloa”. La patronal i la burocràcia sindical semblen els més oberts a avalar aquesta tanda d’atacs. La dreta està entre la col·laboració de Cs, el no rotund de Vox, i la posició una mica més tebia del no del PP. No perquè no comparteixen que l’ajustament ha de ser sobre les condicions de treball i de vida, poden fins a considerar que aquest ha de ser encara més dur. La clau és que preferiran no cremar-se i esperar asseguts el relleu per a prosseguir el treball començat per Sánchez Iglesias. Igual que va fer Rajoy amb l’obra de Zapatero.
Només la classe treballadora pot imposar una sortida a la catàstrofe que ens amenaça
L’única perspectiva que poden oferir-nos els diferents partits del règim, inclosa la “esquerra” esdevinguda en nova “casta”, és la de la desocupació massiva, un brutal augment de la precarietat, nous ajustaments per a pagar el deute i un empobriment d’àmplies capes.
Però aquesta no és una destinació inevitable. Com tampoc ho era que la crisi sanitària es transformés en el crim social que està sent. En tots dos casos la condició per a evitar-ho era tocar els interessos i beneficis dels grans capitalistes.
Avui estem davant una disjuntiva crucial. O la patronal, el seu govern i els seus partits imposen una sortida basada en la desocupació, la pobresa i la liquidació de conquestes socials, o la classe treballadora imposa un programa d’emergència contra aquesta catàstrofe, que afecti els interessos dels grans capitalistes i reordeni l’economia en favor de satisfer les necessitats de les majories socials, no del lucre d’uns pocs.
Nacionalitzar la banca, els sectors estratègics i els habitatges dels especuladors
Com a primera mesura és imprescindible la nacionalització de la banca i tot el sector financer. Que es prohibeixi la sortida dels grans capitals mitjançant l’estatització de totes les entitats i que, sota el control de comitès de treballadors i treballadores, es puguin condonar els deutes als autònoms, petits propietaris i famílies abocades a la ruïna i garantir crèdit barat per a la seva supervivència.
També és necessari nacionalitzar totes les empreses estratègiques, com les elèctriques, de transport o distribució d’aliments. Enmig d’aquesta pandèmia hem vist com Mercadona, un dels cinc polps de l’agroalimentació que està abocant a la ruïna als petits productors del camp, pujava els preus de primera necessitat fins a un 10%. Totes aquestes empreses han de ser estatitzades i posades sota el control dels seus treballadors per a garantir els llocs de treball, condicions dignes i que ni els subministraments ni els béns i serveis essencials faltin a ningú.
Cal lluitar per la prohibició total dels desnonaments, així com la suspensió dels lloguers i hipoteques mentre duri l’emergència. Juntament amb aquestes mesures elementals, és necessari lluitar per l’expropiació immediata de tots els pisos en propietat de fons d’inversió, la banca i els especuladors, per a la creació amb ells d’un gran parc d’habitatge públic amb preus que no superin en cap cas el 15% dels ingressos de la llar.
Perquè siguin els grans capitalistes els qui paguin la factura cal lluitar per impostos extraordinaris a les grans fortunes i als beneficis empresarials. L’augment de les grans fortunes en 2019, més de 30 mil milions, hauria de ser requisada íntegrament i imposar un impost als grans patrimonis del 20%. Només dels 100 primers ens reportaria altres 30 mil milions. Per a les empreses de l’IBEX35, que no paguen ni el 20% de l’impost de societats, un impost del 50% als seus beneficis de 2019, que reportaria altres 25 mil milions. Si a juntament amb això es deixen de pagar els interessos del deute, que van ser 30 mil milions l’any passat, hi hauria un total de 115 mil milions per a posar-los a la disposició de reforçar el sistema sanitari, construir nous hospitals, habitatges socials, reconvertir la indústria i sectors que siguin intervinguts, garantir les pensions i retornar als països semi-colonials on moltes d’aquestes multinacionals han extret els seus beneficis per a atendre la crisi sanitària i social.
Control obrer i reordenació de l’economia per a lluitar contra la crisi sanitària i l’atur
Perquè es garanteixin condicions de seguretat i higiene, ocupació per a tots i el manteniment dels salaris, és necessari que en tots els centres de treball s’estableixin comitès de treballadors i treballadores per a garantir que la tornada a l’activitat es faci de manera segura. Comitès controlats per representants dels treballadors que tinguin potestat per a paralitzar l’activitat si no hi ha EPIs, tests i protocols de prevenció, així com per a reconvertir totes les empreses que sigui possible per a atendre la crisi sanitària i social i produir test, epis, respiradors i tot el necessari.
Aquests comitès haurien a més de servir per a enfrontar les conseqüències de la crisi econòmica. Que tinguin per a això accés a la comptabilitat de l’empresa, que garanteixin que no hi ha rebaixes salarials ni de condicions i que es redueix la jornada per a poder contractar a aturats de sectors paralitzats amb les mateixes condicions.
En cas que els empresaris es neguin o vulguin acomiadar o tancar, és necessari ocupar els centres de treball per a preservar-los de qualsevol vuidament. Aquesta és una mesura essencial per a la preservació de les fonts de treball, en la perspectiva d’exigir la seva nacionalització sota el control de les seves plantilles i la seva posada en producció sota control obrer.
Recuperar els sindicats en mans de la burocràcia sindical, impulsar assemblees i comitès en els centres de treball
Perquè sectors de la classe treballadora puguin començar a lluitar per un programa i una perspectiva així és necessari superar la cotilla que suposen les direccions burocràtiques de CCOO i UGT, que porten anys deixant passar tots els atacs i ho continuen fent. Per a això cal lluitar per recuperar les seccions, comitès i sindicats en mans dels qui actuen cada vegada més com els lloctinents de les patronals i el govern en el moviment obrer. Promoure assemblees i comitès en els centres de treball, que unifiquin als activistes sindicals combatius siguin del sindicat que siguin, al costat dels precaris i els no sindicalitzats, és una tasca essencial per a unificar les files de la nostra classe. Al mateix temps, fa falta tendir aliances amb la joventut, els estudiants, les famílies d’inquilins, els qui s’han quedat sense ingressos o els volen condemnar a una supervivència en la misèria, per a lluitar junts i imposar una sortida d’aquest tipus.
La situació que tenim per davant és històrica. I la història ens demostra que davant una crisi de l’envergadura com la que està plantejada, els estats capitalistes només responen amb grans patiments i un reforç autoritari per a imposar-nos-els.
En definitiva, es tracta d’establir les bases per a resistir aquests atacs, i des d’aquí poder passar a l’ofensiva, enviar al museu d’història aquestes democràcies capitalistes i poder fer efectiva una veritable democràcia de les i els explotats i oprimits, una república de les i els treballadors basada en els organismes de lluita i autoorganització que puguem constituir en aquest combat.
Per una esquerra anticapitalista i de classe a l’altura d’una crisi històrica
Arribem a aquesta crisi amb una esquerra neo-reformista que va néixer del qüestionament de l’ajustament de la crisi de 2008 i el bipartidisme espanyol, i ara ha esdevingut en una nova “casta” que és part dels qui apliquen un nou ajustament encara pitjor que llavors. Lamentablement en aquests anys una gran part de l’esquerra social i política va sucumbir a la il·lusió de la hipòtesi neorreformista sent part d’aquest projecte, com a Anticapitalistas.
Una hipòtesi que es basava en el fet que la gestió progressista de l’estat capitalista era la via per a revertir una dècada d’atacs i retallades. Avui ni s’han revertit totes aquestes retallades, i el que és pitjor, des d’aquesta gestió de l’estat capitalista tornen a demostrar que l’única cosa que ens poden oferir és que l’ajustament també el poden aplicar els governs “progres”, com ja li va passar al poble grec amb el govern de Syriza.
L’esquerra independentista catalana encapçalada per la CUP, per part seva, es va plantar davant el Règim del 78. No obstant això, oscil·la permanentment entre un discurs anticapitalista i la il·lusió de construir una república social de la mà dels que van privatitzar la sanitat a Catalunya. Al final, amb ERC i JxCat, ni república ni molt menys social. Madrid i Catalunya han estat al capdavant de les morts, les dues regions amb majors retallades i privatitzacions.
Avui és més necessari que mai enfortir l’esquerra que es proposa lluitar perquè la crisi la paguin els capitalistes i trencar totalment amb les hipòtesis que ens han fet arribar a la pitjor crisi amb una esquerra reformista que ve jugant el trist paper de metge de capçalera del capital.
És hora d’avançar en construir una forta esquerra anticapitalista i de la classe treballadora, que tingui clar que mesures com les que hem plantejat no vindran de tal o tal altre govern de torn, sinó que només es podran imposar desenvolupant la mobilització i l’autoorganització de la classe treballadora i els sectors populars. Una esquerra que dediqui totes les seves forces militants i posicions a enfortir això.
Des del CRT, l’organització que impulsem Esquerra Diari, proposem obrir aquest debat a les diferents organitzacions de l’esquerra anticapitalista de l’Estat espanyol. A formacions com a Anticapitalistas, que van trencar amb Podemos després de la seva entrada en el govern amb el PSOE, o la CUP, que ve denunciant a les Corts com el govern “progressista” actua com un govern neoliberal qualsevol, i organitzacions com Izquierda Revolucionària -que impulsa el Sindicat d’Estudiants-, Corriente Roja, Lluita Internacionalista o Izar.
Com a part d’aquesta lluita, a tots aquells que comparteixen la nostra proposta i perspectiva, us convidem a que us sumeu als cercles virtuals de Izquierda Diario i sigueu part de l’apassionant desafiament de construir un partit revolucionari de treballadors i treballadores que es prepari per a vèncer.
