Món obrer

PATRIARCAT I CAPITALISME

Una generació de treballadores que qüestiona el feminisme neoliberal

La crisi desferemada al 2008 va anar deixant dramàtics retrocessos per a una classe treballadora que en l'Estat espanyol, el 47% està representada per dones. Dençà el 15M, ha emergit una nova generació de treballadores, migrants i joves precaritzades al capdavant de la solució dels grans problemes socials i contra la precarietat laboral. Reptes i cruïlles del moviment feminista.

Cynthia Lub

Barcelona | @LubCynthia

dimarts 9 de febrer| edici� del dia

Setmanes enrere, la ministra d’igualtat publicava en una piulada: "Força a totes les companyes envasadores que estan en #HuelgaManipuladoAlmería", al que les jornaleres de Huelva en lluita van respondre: "Les companyes del manipulat d’Almeria, igual que nosaltres i tota la classe jornalera en general no només necessitem força. Necessitem lleis i un sistema agrari que ens protegeixi en comptes d’asfixiar-nos. Però per a això, els qui governeu heu de deixar de mirar a un altre costat".

És indiscutible que abans i durant la pandèmia, són les dones les que estan en primera línia en les tasques essencials, en la seva majoria sota ritmes altíssims d’explotació. I que ja des de fa més d’una dècada, les treballadores vénen protagonitzant vagues, piquets, auto-organització, noves organitzacions sindicals, enfrontaments amb les forces repressives, tancaments, caixes de resistència,... També les protestes contra els desnonaments, les retallades en la sanitat, l’educació o les pensions, la derogació de la Llei d’Estrangeria i el tancament dels CIE, tenen “rostre de dona”.

De la primera etapa de la crisi del 2007-2008 va sorgir un cicle de manifestacions amb el 15M, les vagues mineres i dues vagues generals. Les treballadores van poder palpar la crisi de representació al crit de “PSOE i PP, la mateixa merda és”, que va donar lloc a una nova configuració política amb el sorgiment de Podemos. Avui estan vivint el desencantament amb aquest neo-reformisme sense reformes, que va acabar integrant-se a un govern social imperialista per a aplicar les polítiques de “la casta” de sempre.

Les treballadores organitzades en el SAD (Servei d’Atenció a domicili), el sindicat de cuidadores professionals municipals de Barcelona creat al setembre de 2020, ve lluitant contra la falta de polítiques contra l’externalització de part dels Ajuntaments ‘del canvi’: “Un dia ets d’esquerres, al següent arribes a l’alcaldia i la justícia social et sembla una utopia, municipalitzar un servei públic no et sembla més important que fer-te un te i així el món continua sent un lloc hostil”, sentencien.

“Retallar en educació i, concretament en els drets laborals de les treballadores de les escoles infantils municipals és una decisió política”, deia en un manifest les treballadores d’educació de 0 a 3 anys que denunciaven la gestió de l’Ajuntament de Barcelona.

Et pot interessar: Precarietat en l’educació amb rostre de dona: una decisió política

Aquestes denúncies són sentències implacables: l’arrel de la precarietat no és conseqüència exclusiva de la pandèmia. Governs, central i autonòmics, Ajuntaments, ministeris i ministres de partits de dretes o “social-liberals”, han pres durant dècades la decisió política de que les pernicioses reformes laborals i les retallades recaurien en la classe treballadora i que les conseqüències serien encara pitjor per als sectors precaritzats, altament feminitzats. Mentrestant, els partits i governs “del canvi” sostenen i legitimen el que han heretat.

Paral·lelament, el moviment feminista va recuperar els carrers i va tornar a agitar les seves ones immenses, pintant el planeta de color violeta. I aquí, primer va acabar amb un ministre vetust, va continuar amb la ràbia del “Ni una Menys”, fins a les vagues generals de dones i feministes durant dos anys del 8M, 2018 i 2019. Aquest moviment es va transformar matisant-se amb els colors dels múltiples col·lectius de les ‘altres’ dones que ja es venien organitzant contra tota mena de greuges. I aquestes ‘altres’ es van enfortir fusionant-se amb l’ona violeta, amb un protagonisme imprescindible en les comissions de treballadores o de migrants, que van demostrar, contra les direccions de les burocràcies sindicals que no convoquen vaga des del 2012, que les “vagues laborals” són una necessitat per a les treballadores. Perquè encara que aquest sistema va voler invisibilitzar el seu treball assalariat considerant-lo ‘complementari’ al ‘principal’, el del cap de la llar, en l’Estat espanyol les dones representen el 47% en centres de treball, però amb baixos salaris i contractes precaris.

Per això, el moviment feminista es va alimentar de la força energitzant de reivindicacions com: a igual treball, iguals condicions, drets i salari; contra la discriminació, l’assetjament i la precarietat laboral; per la passada a plantilla fixa de totes les treballadores, la prohibició de les externalitzacions, els contractes temporals i les ETTs. Que “els papers” no siguin un xantatge patronal per a les immigrants, donant lloc a treballs sense contracte, d’internes, a l’economia submergida o a acomiadaments sense prestació elles també són treballadores i exigeixen drets! I contra la idea que una vaga de dones no seria total o general si no hagués visibilitzat que aquesta gran majoria d’assalariades és la que, igual que les dones sense ocupació assalariada, fan “l’altre” treball no remunerat; comptant així amb aquesta “doble càrrega” que els capitalistes s’estalvien en educació gratuïta de 0 a 3 anys o en residències per a persones dependents.

Aquesta dinàmica, que no és nova, està mostrant una nova generació de treballadores al capdavant de la resolució dels grans problemes socials i, alhora, nous reptes i cruïlles al moviment feminista.

De l’esperit del 15M a l’emergència del moviment de feminista: una nova generació de treballadores al capdavant

Després de dècades de pau social fictícia en els ’80 i ’90 i de conquestes de drets limitats encara que importants per a les dones, la crisi del 2008 va obrir un cicle de mobilitzacions amb el 15M i van començar a desenvolupar-se les primeres vagues i protestes obreres en les quals les treballadores es reconeixien com a lluitadores, activistes o vaguistes. L’esperit del 15M perdurava i la crisi de representació política contra la “casta” va donar lloc al fet que, mentre plantejaven les seves reivindicacions laborals, s’unien a múltiples lluites socials i contra la violència de gènere.

Entre les experiències més destacades, podem recordar la vaga de la panificadora Panrico a Catalunya durant vuit mesos (2013-2014), en la que un nodrit grup de dones que fabricaven els dònuts de tota la vida, va passar a destacar-se entre les més combatents al costat dels seus companys. O la llarga lluita de Coca-Cola a Fuenlabrada (Madrid) que va començar en 2014, una fàbrica que, encara que molt masculinitzada, les dones de fora i dins de la factoria van tenir un paper fonamental enfront del tancament. La gran vaga de les subcontractes de Telefónica Movistar (2015) en diverses comunitats o les del Metro de Barcelona, en les que van destacar una minoria de treballadores al capdavant. Durant els anys següents també les de la neteja, de cures, treballadores de la llar, així com les recol·lectores del camp, van començar a crear els seus propis sindicats o associacions. Les vagues de les treballadores de Telemàrqueting en diverses ciutats. Les de residències de Bizkaia i altres comunitats d’Euskadi. “Las Kellys”, les que netegen els hotels es van organitzar en tot l’Estat, convocant vagues en diversos hotels i diverses protestes.

Mentrestant, el sector majoritari del moviment feminista que venia còmodament d’una llarga letargia als braços de les institucions, es va despertar quan el llavors ministre de justícia del Partit Popular, Ruiz-Gallardón, al 2014 va intentar aplicar una contrareforma contra el dret a l’avortament, que va ser bloquejada per les manifestacions massives. I el ministre va dimitir.

Les treballadores de Panrico havien pintat en el piquet de vaga, una de les primeres pancartes feta per i cap a les dones que deia: “Panrico en lluita pel dret a l’avortament lliure i gratuït”, i així es van unir a la primer manifestació en defensa al dret a l’avortament al crit de “Nosaltres parim, nosaltres produïm, nosaltres decidim!” acompanyades per les seves filles amb la pancarta “No a la Llei de Fachardón, de l’Església, de l’Estat i del patró”. Anys més tard, recordem que a Barcelona van ser Las Kellys les primeres treballadores en apujar-se a una llotja de la Plaça Sant Jaume el 8M del 2017, per a denunciar que la precarietat laboral també és violència contra les dones, qüestió que ha incomodat al feminisme institucional que sempre va avalar les externalitzacions en la gestió del “govern del canvi” de l’Ajuntament de Barcelona.

Tota aquesta nova energia no podia ser percebuda encara per aquest feminisme enclaustrat en l’acadèmia i cooptat per les engrunes que el règim havia cedit acuradament per a docilitzar, durant els anys ’80 i ’90, a aquells moviments que havien irromput en les dècades anteriors. S’obria l’etapa neoliberal que necessitava el camp lliure de moviments radicalitzats. Sota un règim democràtic de monarquia parlamentària que tan “atado y bien atado” havia deixat l’anomenada transició democràtica, semblava que ja no hi havia motius per a enfrontar-se al sistema, dominant la falsa il·lusió que els drets conquistats -que n’hi va haver i molt importants- havien caigut màgicament dels ministeris i que lluitar i organitzar-se ja no era necessari. Aquesta era la marca dels diversos moviments com el feminista, encara molt allunyat dels problemes de la majoria de les dones, de les més humils, les immigrants, les treballadores, les joves precaritzades, per als qui trencar un sostre de cristall és inimaginable, quan, des dels sòls enganxosos els ha tocat fer malabars enfront de la preocupació de pagar la llum, el gas i alimentar-se.

A poc a poc, aquestes preocupacions tan bàsiques es van convertir en les espurnes que van encendre a les dones per a passar de l’amarga queixa a l’acció, per a canviar el destí de les seves vides. Van començar a organitzar-se, mentre naixien o es visibilitzaven altres organitzacions feministes que, a contra corrent de l’esperit individualista i dòcil de l’època, acompanyaven insistentment a aquestes dones.

I ens preguntàvem: està naixent una nova generació de dones, que mentre enfronta les conseqüències de la crisi, l’atur, la pobresa en les llars, qüestiona un sistema patriarcal que retalla cada vegada més els seus drets i oprimeix mitjançant múltiples violències? La seva ferma lluita contra la precarietat laboral en la qual estan sobrerepresentades, no està qüestionant el model laboral del capitalisme espanyol imposat en els ’90 per la vella casta bipartidista PSOE i PP, que es va normalitzar en l’existència de sectors precaris, subcontractats o ‘falsos autònoms’? No estan trencant l’statu quo de les direccions sindicals, que sota pactes i traïcions van deixar en l’oblit a les més explotades?

Les respostes a aquestes preguntes es convertien, i es converteixen avui, en nous i vitamínics reptes per als qui compartim l’objectiu de construir un feminisme que transformi d’arrel aquest sistema cada vegada més caduc per a la majoria de les treballadores i les classes explotades i oprimides del món.

Dones en primera línia enfront de la crisi. I el moviment feminista actual?

La pregunta més pertinent per a avui és: per què no es convoquen vagues feministes i de dones, trobades estatals, assemblees coordinades o manifestacions massives, enfront d’una crisi de la qual les consequències estan sent fulminants? Per què no exigir de manera urgent a tots els sindicats, una vaga general que unifiqui les demandes de totes les capes treballadores?

Et pot interessar: Treballadores a primera línia: patriarcat i capitalisme en temps de coronavirus

La resposta està en el retorn dels discursos pasivitzadors des d’aquest sector del feminisme aixoplugat en les institucions i, potser, estem davant un nou salt en la seva institucionalització. El que abans eren debats, avui es transformen en projectes com la Llei Trans o contra la violència de gènere -progressives però insuficients- o mesures de punició de la prostitució; il·lusionants per a algunes però decebedores per a unes altres. El que ha portat a una polarització major entre les posicions en disputa, mentre es remou un cert esperit conservador moralista contra l’alliberament sexual, punitivista i transfòbic.

Et pot interessar: Llei Trans: els drets no es qüestionen ni es racionen, es conquisten

I fora de tota creença ingènua que en el moviment feminista, com en qualsevol altre, no actuen corrents polítics, els discursos de “ningú quedarà enrere” de les dones del Govern “feminista” i “progressista” del PSOE-UP, s’estan desemmascarat per a algunes franges de dones treballadores i immigrants. Perquè abans d’assumir, els seus portaveus havien promès, entre altres coses, la derogació de les reformes laborals o mesures efectives per a les treballadores de la llar -un dels col·lectius més colpejat per la crisi-. Però res d’això es va complir.

Precisament, com els moviments no estan despolititzats, en les experiències de les treballadores no hi ha una línia inseparable entre la conflictivitat laboral i la política. Si les seves experiències des del 15M han estat travessades per la crisi de representació bipartidista, en fort xoc amb les direccions de CCOO i UGT, les actuals es creuen amb una mar de desil·lusions enfront d’un govern “d’esquerres” que continua governant per a l’IBEX 35. El que coincideix amb aquest salt en la institucionalització d’un feminisme que ha segellat el seu suport al nou Ministeri d’Igualtat i la seva agenda 2030, que per a les ministres de la formació habitada afirmin que és “el ministeri de totes les dones”.

Però Les Kellys no ho senten com a “seu” i davant l’abandonament a les treballadores de la llar en plena pandèmia, exclamen: “Elles també segueixen explotades mentre que el Govern els ignora. Això és urgent, Sres. Ministres!!! En quin món viuen? Ohhh no senten ni pateixen, si no, no farien el que fan”. També les que netegen els hotels exigeixen posar fi a la precarietat, “No entenem per què encara, amb tot el que parlen i posen les Ministres, no s’han portat a terme. Les Kellys exigim més acció i menys parlament”.

No senyores ministres, per a moltes treballadores i immigrants no és el Ministeri de totes les dones, perquè no es derogaran les reformes laborals i perquè se sosté en el racisme institucional de les lleis d’estrangeria. Tampoc per a les jornaleres del camp, les treballadores de la sanitat, les de la neteja dels hospitals o les precàries de l’educació; o per als qui van exigir “Regularització Ja”. Per això, explícitament o no, són un dels sectors de la classe treballadora que més qüestiona a aquest govern tan “progressista” del PSOE-UP, i que per tant pot tornar a xocar amb el feminisme de les institucions que les torna a excloure de la seva agenda política.

Et pot interessar: “Sres. Ministres, en quin món viuen?”: el pla de (des)igualtat del govern

Les treballadores ens deixen plantejades tres “hipòtesis a desenvolupar” (desafiaments) per al pròxim període de crisi. Una, que les batalles de gènere estan cada vegada més vinculades a la lluita de classes: el que qüestiona al feminisme neoliberal institucionalitzat. Dos, que la lluita de classes és cada vegada més ‘femenina’ i que contra els pactes i traïcions de les direccions sindicals, sorgeixen organitzacions combatives, cada vegada més feminitzades, que poden revolucionar els sindicats com a eines de la classe treballadora. Tres, que el desencantament amb els governs o ajuntaments de “esquerres o progressistes” pot radicalitzar en l’acció i en la política a les franges més explotades i oprimides de la classe treballadora, com són les dones o la joventut precària.

Com plantegem en el llibre Patriarcado y Capitalismo. Feminismo, clase y diversidad (J. L. Martínez, C. L. Burgueño, Akal, 2019), les feministes que no desvinculem la lluita contra el patriarcat de la lluita contra el sistema capitalista, que se sustenta sobre la base de la doble opressió a les més oblidades per a garantir l’explotació i l’acumulació de capital, continuarem nedant contra corrent del feminisme que s’alimenta de les engrunes de les institucions. Però ho farem a favor del corrent de les més oprimides, que des de fa anys van sentenciar “Invisibles mai més”. I que ens inspiren cada dia a continuar construint un feminisme independent de l’Estat, les institucions i els seus partits, anticapitalista, antiracista, antipatriarcal i de classe que baralli pel socialisme revolucionari. I que aspiri al fet que les “altres”, puguin gaudir del seu temps per a l’alliberament sexual, l’oci, la cultura i d’una vida que mereixi ser viscuda.




Comentaris

Comentar