Aquest dilluns és compleixen cinc anys de la Vaga General a Catalunya del 3 d’octubre de 2017. Una vaga precedida per la jornada històrica del referèndum de l’u d’octubre i la violenta repressió que van patir milers de catalans per part dels cossos de seguretat de l’Estat espanyol.

La indignació per les brutals càrregues durant l’u d’octubre i el fet d’haver mantingut els col·legis electorals oberts amb una gran mobilització social, va eixamplar com mai les bases del moviment democràtic català, malgrat que des d’aquella mateixa jornada el full de ruta de la direcció processista del PDeCAT (en aquell momento) i ERC fos el d’una tornada a l’autonomisme ordenada.

Però davant els atacs brutals del govern espanyol de Mariano Rajoy, sectors importants de la classe treballadora van anar a votar i van ser part de l’ocupació i defensa dels centres de votació en pobles i ciutats. Qüestió que va fer que sectors de la societat que fins al moment no s’havien sentit identificats amb el moviment independentista i pel dret a decidir, seguís la mateixa línia durant la vaga general dos dies després.

El 3-O va ser una gran jornada de vaga en molts sectors com els transports, serveis, educació i algunes indústries. Les grans ciutats i pobles van quedar paralitzades. Mentre, la burocràcia de CCOO i UGT s’esforçava per imposar una Aturada de país que limités l’acció a aturades parcials i simbòliques impulsades per les entitats sobiranistes de l’ANC i Òmnium, les quals han actuat sempre com a transmissió als carrers del propi full de ruta processista.

Per fer-nos una idea, durant la jornada del 3-O es van perdre 9.023.624 hores de treball, per a una població assalariada de 2,7 milions. Les hores perdudes en la vaga general del 14N del 2012 a nivell de tot l’Estat van ser de poc més d’11 milions. A més, aquest dia les manifestacions van ser més massives que mai, amb una participació juvenil molt superior a la de les Diades i convertint-se en una jornada històrica a Catalunya.

No obstant, davant el temor dels partits de la burgesia catalana de que els carrers s’omplissin i el moviment canalitzat fins al moment per la direcció processista es desbordés i veiés una oportunitat per posar dempeus també una lluita per la resta de reivindicacions com acabar amb la precarietat laboral o revertir les retallades dels governs "independentistes" que encara en aquell moment (i avui també) pesaven sobre el conjunt de la classe treballadora catalana, va fer que els mateixos dirigents processistes activessin totes les alarmes.

L’ANC i Òmnium van actuar durant tota la jornada per a mantenir l’ordre en els marcs de l’"Aturada de país" i decretant un "toc de queda" a les nou de la nit. Tot just a temps per a escoltar el discurs del Rei de l’"A por ellos" des de casa, i no als carrers on la resposta hagués pogut ser molt més contundent en el marc de la vaga general.

En les setmanes seguents encara hauria de venir la proclamació suspesa de la República, la proclamació simbòlica del 27 d’octubre, el 155 i l’exili i empresonament dels líders sobiranistes. Però tot això ja en un marc de reculada del moviment independentista operat des de la mateixa direcció processista.

Les lliçons que va deixar el 3-O per una via independent als partits de la burgesia catalana

La jornada de vaga general del 3-O va demostrar de forma incipient que hi havia una altra via radicalment oposada a la del processisme per conquistar la república i que aquesta passava per una mobilització en perspectiva d’independència de classe dels partits de la burgesia.

No obstant, per una banda l’esquerra sindical va mantenir les mobilitzacions, limitant la participació de sectors de treballadors a només aquella jornada de protestes del 3 d’octubre i malbaratant una oportunitat per eixamplar molt més les bases del moviment independentista i les seves demandes democràtiques amb les demandes socials d’amplis sectors de la classe treballadora.

Mentre que per l’altra, la CUP es va negar a plantejar un full de ruta independent dels partits processistes, seguint el camí de les jornades de l’u i 3 d’octubre. Mantenint, per contra, l’estratègia d’unitat popular subordinada al full de ruta del govern català, i impedint en conseqüència que sectors més amplis de la classe treballadora prenguessin en les seves mans la demanda del dret a decidir i la lluita amb els seus propis mètodes.

Aquesta política de mà estesa de la CUP ha deixat l’esquerra independentista catalana com la baula esquerra d’un projecte polític del processisme que avui demostra haver tocat fons, entre crisis de govern per part d’ERC i Junts, i un fort qüestionament del moviment democràtic català evidenciat en l’última Diada i en els actes de commemoració del cinquè aniversari de l’u d’octubre.

Avui, cinc anys després, es fa més evident que mai que tant ERC com Junts estan més que d’acord en la tornada a la normalitat autonòmica. Allò més buscat per les direccions processistes no és altra cosa que enterrar les aspiracions pel dret a l’autodeterminació del moviment democràtic català a canvi de renovar una relació fluida amb els cercles de poder i econòmics de l’Estat espanyol que tant anhelen recuperar des de Foment i el Cercle d’Economia. Malgrat que des d’ERC i Junts difereixin en l’estratègia enfront el govern de l’Estat espanyol.

Editorial de Santiago Lupe: El procés s’enfonsa: per què la "unitat popular" no emergeix com a alternativa?

No abandonar aquesta estratègia d’unitat popular amb els partits de la burgesia catalana fa que avui la CUP quedi en una posició d’impotència, tot afavorint que el full de ruta per a la tornada a l’autonomisme segueixi el seu curs, encara que amb tot de contradiccions.

En aquest punt i a cinc anys de l’u i el 3 d’octubre i el conseqüent retorn a l’autonomisme, és necessari reprendre la lluita pel dret a decidir posant dempeus mobilitzacions als carrers amb perspectiva de classe, que no estiguin controlades pels mateixos partits processistes.

Només un programa així i portat endavant per una veritable esquerra anticapitalista i revolucionària pot aconseguir que la classe treballadora i els sectors populars s’incorporin i assumeixin un paper central en la lluita per assolir el mandat popular de l’u d’octubre, amb els seus propis mètodes de lluita i autoorganització, tal i com va passar de forma incipient el mateix 3 d’octubre de 2017.