La crisi del 2008 va acabar amb la idea de creixement perpetu del sistema capitalista que durant tantes dècades s’havia instal·lat. En 2020, l’arribada de la pandèmia va colpejar un món que es creia immune a noves catàstrofes sanitàries. Ara, l’esclat de la guerra a Ucraïna fa volar pels aires la il·lusió de l’eterna pau a Europa. Dir que el capitalisme tornaria a portar noves barbàries significa exactament això.

El tabú de la classe treballadora i una posició independent

Si bé a hores d’ara un capitalisme sense crisi, sense pandèmies i sense guerres és inimaginable, existeix una possibilitat absent en la major de les posicions de l’esquerra, incloses les de gran part de la qual s’oposen a l’actual escalada bel·licista: una sortida independent de la classe treballadora.

La pandèmia ha demostrat que la classe treballadora no està desapareguda. De fet, són aquells i aquelles que feien funcionar tot arriscant la seva vida al contagi durant el confinament mentre les grans fortunes augmentaven i les farmacèutiques es folraven. Els i les treballadores som una classe més internacional, racializada i feminitzada que mai amb un poder major també per a parar i moure’l tot. Els Armilles Grogues, les revoltes de Xile o Black Lives Matter han trencat amb la idea d’un segle sense revoltes, però encara queda trencar la falsa creença d’un segle sense revolucions on ens diuen que la classe treballadora no podrà jugar el paper decisiu.

Els governs capitalistes veuen en cada situació una oportunitat per a reforçar-se d’una o altra manera, així ho van fer durant la pandèmia legitimant mesures autoritàries al mateix temps que es negaven a tocar els beneficis empresarials. Ara, l’imperialisme europeu aprofita l’ocasió per a rearmar-se, sembrant el terreny per a una nova guerra.

Per aquest motiu, aixecar una posició d’independència de classe davant la invasió d’Ucraïna va molt més allà de la pròpia guerra. Exigir la retirada de les tropes russes, la retirada de les tropes de l’OTAN de la regió, la retirada de totes les sancions i encoratjar una lluita independent contra l’ocupació a Ucraïna, el règim de Putin a Rússia i els nostres governs imperialistes, és també part de preparar-nos per a enfrontar els altres capítols de barbàrie que s’aveïnen.

El govern “progressista”, dreta i extrema dreta units en la defensa de l’imperialisme espanyol

A l’Estat espanyol, el govern “progressista” de Pedro Sánchez-Yolanda Díaz i la dreta s’han posat d’acord per a enviar armes a Ucraïna. Encara que Podemos ho critica, ells i el PCE han callat davant les sancions i els fons de la UE que ja enviaven material ofensiu.

De nou, el problema de fer polítiques de dreta és que se li obre el pas a la dreta. Després que Vox demanés expulsar migrants a la frontera de Ceuta i el govern de PSOE-UP la militaritzés, ara Santiago Abascal ho té molt millor per a dir en el Congrés que els ucraïnesos sí que són refugiats i les persones magrebines no. De fet, aquí estan les imatges de persones racialitzades que no poden travessar la frontera fugint de la guerra, o els trets a l’aire en aquests dies a la tanca de Melilla de la Policia Nacional.

Després d’haver-se legitimat aquest rearmament i la intervenció indirecta de l’imperialisme espanyol i europeu, com reaccionaran, per exemple, davant noves onades migratòries provinents d’Àfrica? No hi ha cap dubte que, com ja vam veure l’any passat amb Ceuta, tots els estats imperialistes de la UE, amb l’espanyol al capdavant de la “defensa” de la davantera sud, estaran en millors condicions de fer el que faci falta per a impedir el pas després d’haver espoliat els seus recursos.

Quan les sancions imposades a Rússia es comencin a sentir sobre la classe treballadora i els sectors populars de l’Estat espanyol, què impedirà que es deslligui encara més un discurs nacionalista que cridi a ser fins i tot més dur contra el poble rus? Més llenya al foc del nacionalisme imperialista hispà en el qual tan bé floreix l’extrema dreta.

Fidels a la tradició de la socialdemocràcia alemanya que va donar suport a la Primera Guerra Mundial i va emmanillar, al costat de l’estalinisme, al proletariat alemany per a enfrontar al feixisme, ara Unidas Podemos compleix el seu rol a petita escala. PCE, IU i Podemos són part d’un govern imperialista de l’OTAN que envia armes a Ucraïna, mentre ofega al poble rus amb sancions i aplica les polítiques que aplaudeixen de la dreta i l’extrema dreta.

Esperar la fi del món no és una opció

El pitjor és que l’esclat de la guerra a Ucraïna no sembla que serà l’última barbàrie que ens ofereixi el sistema capitalista. Després de la pandèmia i la caiguda de les condicions de vida imposada després del 2008, les tensions geopolítiques amenacen amb destruir el planeta en un futur si no ho fa abans el canvi climàtic.

La joventut que ha crescut amb novel·les i relats postapocalíptics tem que tots aquests presagis de ciència-ficció es facin realitat. Ens van dir que no hi hauria més crisi i n’hi ha hagut. Ens van fer creure que no hi hauria noves pandèmies i va arribar el coronavirus. Ens repetien que l’època de les guerres entre grans potències s’havia acabat i Rússia ha envaït Ucraïna al mateix temps que creixen les amenaces de l’OTAN i la UE. Ens van vendre que el reformisme era anar a poc a poc cap a la victòria i, com en el segle XX, ha demostrat preparar a poc a poc la derrota.

Però la fi del món que ens volen pintar com a inevitable no és quelcom assegurat. Quan Rosa Luxemburg deia “socialisme o barbàrie” no es referia a un destí definit a favor d’un o altre, sinó que feia una crida a prendre partit i conquistar el socialisme per a evitar la barbàrie capitalista. Avui, aquesta tasca continua estant plantejada per a la classe treballadora de tot el món i per a tota una generació de joves que hem crescut sobre les crisis i amb les crisis com a única perspectiva de futur.

De fet, també ens van fer creure que les masses no es mourien mai més, però durant els últims anys hem vist les esmentades revoltes de Xile, el Black Lives Matter, la resistència al cop a Bolívia, les ocupacions de terres a Argentina, les mobilitzacions a l’Equador contra Moreno i l’FMI, els Armilles Grogues a França, les protestes per Pablo Hasél a l’Estat espanyol o el moviment mundial contra el canvi climàtic.

Trencar el tabú contra la militància revolucionària

Precisament, els i les joves hem estat protagonistes en tots aquests fenòmens de lluita. Hem de recuperar la millor tradició del moviment estudiantil unit amb la classe treballadora, com en el maig de 68, per a despertar a aquest gegant adormit que és el moviment obrer.

En allò immediat, és hora de posar en peus un moviment contra la guerra en totes les universitats i lluitar per una posició d’independència de classe. Els i les companyes de Contracorrent estem en aquests dies promovent assemblees en diverses facultats i plantejant a la resta de corrents que estan contra de la invasió russa, l’OTAN i el rearmament europeu, colpejar junts perquè el moviment estudiantil reavivi un moviment contra la guerra en clau antiimperialista com en altres moments de la història.

El mateix en el moviment feminista. A només uns dies del 8M, les nostres companyes de Pan y Rosas, reprenent les banderes del feminisme revolucionari contra la guerra de Zetkin o Luxemburg, lluiten per transformar aquesta jornada de mobilització en un crit contra aquesta escalada i el govern “progressista” i l’extrema dreta que l’aplaudeixen.

Aquestes batalles són part de la lluita per construir ales antiimperialistes en els moviments i posar en peus una organització revolucionària. Perquè a la nostra generació ens toca també trencar un altre tabú, aquell que diu que els partits revolucionaris són cosa del passat. Organitzacions que van ser creades per tractar que les revolucions que ens deslliuressin de la barbàrie capitalista triomfessin. Què ens fa pensar ara que és una cosa desfasada quan veiem ressorgir les pandèmies, les guerres entre potències i fins i tot la catàstrofe climàtica? Potser no és això la barbàrie capitalista?

Som nets i netes d’una generació que ens va ensenyar que la lluita era l’únic camí, però que també va ser derrotada i enganyada creient que viuria a poc a poc millor dins d’aquest sistema. Ara, se’ns planteja a nosaltres la possibilitat de repetir o no la vida dels nostres avis i àvies al revés. Per això, hem de recuperar una de les seves tradicions més conscients i perdudes amb el temps. Ens referim a aquella tradició que, conscient de la missera del sistema capitalista, empeny a prendre part per a lluitar contra ell i les seves catàstrofes. Parlem de la militància, i en particular la militància revolucionària.

Treballar per construir organitzacions que apostin per desenvolupar la força de la classe treballadora des de l’autoorganització, pel front únic per amplificar la seva força i que es posi al capdavant de la resta de demandes populars i contra l’opressió. Que aixecant un programa anticapitalista i es proposi conquistar-lo amb els mètodes de lluita de la classe treballadora, no a través de l’aliança amb la burgesia que ho impossibilita. Que desemmascarin a aquelles corrents que, encara que diuen defensar-nos, ens desvien cap a la derrota.

Aquesta no és una tasca nacional, sinó que la tenim plantejada en tots els països. Per això recuperar les banderes de l’internacionalisme es torna vital. Com l’ala revolucionària de Zimmerwald, que en 1915 es van plantar davant la primera gran guerra imperialista mundial, avui hem de treballar per transformar les guerres i la barbàrie capitalista del segle XXI en una lluita revolucionària per la pau i la fi de l’explotació i l’opressió.

Prendre aquesta tasca a les nostres mans és la millor decisió per la qual podem optar davant l’horitzó catastròfic al qual ens aboquen i la resignació en la qual ens volen instal·lats. Diguem basta, fem un pas endavant i prenguem partit pel nostre futur i el de la humanitat.