La tardor catalana promet ser molt moguda i, qui sap, fins i tot més calenta que l’estiu. A finals d’agost ja estem presenciant un intent d’augment de la tensió pels llaços grocs promogut per Ciutadans i el PP amb el suport de grups ultres i Guàrdies Civils. La dreta hereva del franquisme s’inventa un relat del moviment independentista català com si fos ultraviolent, supremacista i revengista. És com si es veiessin en un mirall.
Per la seva banda, l’ANC organitzarà les mobilitzacions “obligades” del curs: la Diada de l’11-S juntament amb els aniversaris del referèndum de l’1-O i la declaració del 27-O, l’inici del judici per un presumpte delicte de rebel·lió i sedició (basat en un sorprenent retorciment de la realitat organitzat pel jutge Llarena i els informes ad hoc de la Guàrdia Civil). I sumat a això, la necessitat del Govern d’aprovar els pressupostos d’aquest any, la proximitat de les municipals i de com les forces sobiranistes són capaces de fer front a Ciutadans.
Aquest 11-S es convoca a omplir l’Avinguda Diagonal sota l’eslògan “Fem la República Catalana”. L’Assemblea Nacional Catalana compta amb el suport d’Òmnium i de la Associació de Municipis per la Indepèndencia. Segurament la mobilització serà imponent i caldrà veure si té el mateix múscul d’altres anys. Aquesta manifestació coincidirà amb l’inici o els prolegòmens del judici a tot l’executiu de Puigdemont, la qual cosa pot donar ales a la mateixa. Tota una incògnita.
L’ANC impulsa la iniciativa per conformar una llista única de cara a les municipals del proper any. Fins ara amb el vistiplau de Demòcrates. Junts per Catalunya i Esquerra Republicana s’han reunit per veure com “gestionar” una llista unitària, encara que el diàleg està molt fred. Hi ha diferències entre els grups de l’anomenat “bloc sobiranista” sobre com encarar la relació amb l’Estat, encara que de la República catalana no hi ha notícia alguna, solament molts eslògans.
També en setembre s’iniciaria el Judici a Puigdemont, Junqueras, els Jordis i els consellers. Un judici amb una instrucció absolutament increïble, en el qual es va veure un “debat” inèdit entre el jutge que assegurava hi havia malversació de cabals públics i el Ministre d’Hisenda dient que no va sortir ni un euro per al referèndum. La instrucció també va ensenyar una “rebel·lió” contra l’Estat espanyol que tan sol va cremar tres cotxes. I, el ridícul davant la justícia alemanya i belga.
Cert és que no se sap com reaccionarà el poble català davant aquestes convocatòries. Des del 27 d’octubre la direcció del moviment sobiranista ha abandonat el lloc de lluita sense combat, ja sigui a l’exili o ja sigui per presentar-se davant un jutge que se suposa no reconeixien, és a dir, la justícia de l’Estat espanyol. A partir d’aquest moment el poble amb prou feines si va ser cridat a lluitar i la direcció simplement va decidir posar-se de genolls davant la repressió de l’Estat espanyol.
Així i tot les eleccions del 21-D han demostrat que hi ha voluntat de defensar la voluntat popular de l’1-O d’alguna manera. L’onada de llaços grocs també mostra que el poble no accepta que els seus dirigents es trobin presos o en l’exili per una causa judicial completament falsa. I, la quantitat bestial d’injustícies i atropellaments contra el poble català combinat amb aquestes convocatòries podria reanimar el moviment per l’autodeterminació.
El Govern de Pedro Sánchez tracta de moure’s entre dues aigües. D’una banda, ha de pensar en la seva extrema feblesa i dependència dels altres grups parlamentaris que el van impulsar a l’executiu; però per l’altre és un partit d’Estat. Si vol aprovar els pressupostos haurà de negociar quelcom amb els independentistes, però què?.
No obstant això, Sánchez acorda amb el búnker judicial defensar al jutge Llarena “fins a les últimes conseqüències” i la Fiscalia està investigant als Mossos per haver identificat els grups feixistes que retiraven llaços (entre els quals hi ha guàrdies civils) i fins i tot el PSOE vota al costat del PP i Cs el rebuig al fet que Marlaska vagi al Congrés a explicar les agressions que determinats policies nacionals han protagonitzat a Catalunya.
La crisi catalana amb l’Estat espanyol no s’ha tancat encara. Només ha amainat perquè els dirigents catalans s’han agenollat davant el Règim del 78 i ara com ara han aconseguit mantenir la mobilització dins d’uns límits clarament suportables. Tampoc s’ha acabat l’energia del poble per lluitar per l’1-O, no va haver-hi una derrota clara. La rentrée catalana ve amb molta tasca pendent i una dinàmica dels esdeveniments incerta.
