Foto: Sandra Vicente
L’infrafinançament de les universitats públiques ha suposat la precarització del professorat, amb condicions que converteixen l’estabilitat i el mileurisme en un somni. En aquesta situació, els recursos surten de les persones que hi assisteixen, també estudiants. La universitat genera precarietat, però també pot revertir-la; cal decidir què volem que faci.
La universitat pública genera precarietat i té la capacitat per revertir-la. La genera en part entre el personal laboral que hi treballa (personal docent i investigador, personal d’administració i altres serveis) i entre els estudiants, tant els que hi accedeixen, com els que no hi poden accedir. Aquesta precarietat pot ser revertida per la mateixa universitat.
A la universitat, com al món empresarial i altres sectors econòmics, des de fa anys, es desenvolupa un canvi de model que porta a rebaixar l’estabilitat de les persones treballadores, a reduir la seva retribució, a augmentar la temporalitat… El possible estudiantat pateix la precarietat, principalment, per les dificultats d’accés. També responen a un canvi de model que ha portat, entre altres coses, a un augment del preu les matrícules.
Boaventura de Sousa Santos publicava fa pocs dies un article dedicat a la universitat postpandèmia. Recollia diferents propostes per a una universitat que intenti aprofitar la pandèmia com una oportunitat per pensar en una alternativa al model de societat i de civilització en què hem viscut. Per a això proposa: democratitzar, desmercantilitzar, descolonitzar i despatriarcalitzar.
Podríem pensar també en la necessitat, plantejada des de fa temps, d’incorporar altres continguts en el conjunt dels estudis que ens ajudin a pensar els grans reptes que tenim com a espècie i que estan en l’origen de la pandèmia i la gravetat de les seves conseqüències. Però aquestes propostes, com bé assenyala, han de construir-se a la vegada que la universitat pública es defensa dels atacs rebuts. I el primer d’ells, al seu entendre, és l’atac del “capitalisme universitari”:
“El primer atac es va intensificar en els últims quaranta anys amb la consolidació del neoliberalisme com a lògica dominant del capitalisme global. La universitat va passar a concebre’s com una àrea d’inversió potencialment lucrativa. Va començar llavors un procés polifacètic que incloïa, entre altres, les següents mesures: permetre i promoure la creació d’universitats privades i permetre’ls l’accés a fons públics; invocar la crisi financera de l’Estat per infrafinançar les UP [universitats públiques]; devaluar els salaris de personal docent i flexibilitzar el seu vincle laboral amb la UP per permetre’ls fer classes a universitats privades, promovent així una transferència de la inversió pública en la formació de professorat al sector privat; establir el pagament de taxes de matriculació quan abans l’educació era gratuïta i impulsar a les UP a obtenir els seus propis ingressos; introduir la lògica mercantil en la gestió de les UP… “
La precarietat és la conseqüència, el resultat buscat, d’aquest atac. Aquesta setmana l’Observatori del Sistema Universitari va presentar el seu últim informe, en aquest cas dedicat a la utilització de la figura del professorat associat a les universitats públiques espanyoles. Els resultats per a bona part de les universitats són tan decebedors com esperats per qui en coneix la situació. En el curs 2018-19 la presència de professorat associat a les universitats públiques se situa en el 25,2%. A Catalunya trobem que són un 44,2% del total del PDI. Cal destacar que a la majoria de les comunitats autònomes (Aragó, Illes Balears, Cantàbria, Castella-la Manxa, Castella i Lleó, Catalunya, Comunitat Valenciana, La Rioja, Madrid, Múrcia, Navarra i País Basc) s’incompleix el límit del 40% de PDI temporal establert per llei. Cal recordar que no només la figura de professorat associat és temporal.
L’ús de la figura contractual de professorat associat és un problema per diferents motius. És un contracte temporal, breu, amb sou molt baix, no permet fer carrera acadèmica, obliga a realitzar diferents treballs simultàniament per poder arribar a un sou mínim… Estem en una situació d’irregularitat o il·legalitat per l’ús d’aquests contractes i per la temporalitat en el seu conjunt.
El professorat associat no va ser pensat per a aquest ús. El seu objectiu és portar a la universitat professorat que tingui la seva dedicació principal fora perquè aporti uns coneixements diferents dels que es desenvolupen en l’àmbit acadèmic. Persones que poden aportar la seva especialització laborar a la formació universitària. Quan es compleix, és una bona eina per a la universitat i la societat. Però algunes de les seves avantatges l’han acabat pervertint. Permet contractes temporals més barats per a la institució.
La rectora de la Universitat Rovira i Virgili, Maria José Figueras, a l’inici de la crisi vinculada al coronavirus ja va anunciar que haurien de prendre mesures: reduirien màsters, assignatures optatives, professorat associat… El professorat associat permet retallades ràpides. És un model molt útil, aprima l’estructura i la fa més flexible; això sí, a costa de les vides que pateixen aquesta precarietat.
L’infrafinançament de les universitats públiques, que s’allarga des de fa anys, ha suposat, entre altres conseqüències, la precarització del professorat que hauria d’estar fent carrera acadèmica. Aquest professorat té unes condicions que converteixen l’estabilitat i el mileurisme en un somni. També ha tingut greus efectes en el personal d’administració i altres serveis, i en el conjunt de la població que hauria de poder accedir a la universitat pública. Les matrícules han pujat substancialment, també es pot veure en els informes de l’Observatori del Sistema Universitari. Si l’administració no augmenta directament el finançament de les universitats, els recursos necessaris s’ha decidit que surtin de les persones que hi assisteixen. Parlem de la situació a les universitats públiques catalanes, a les privades encara és pitjor.
A bona part d’Espanya, les respostes a la crisi de 2008 en forma de retallades no s’han revertit; l’augment de les matrícules no s’ha revertit. A Catalunya, en aquest curs, fruit de la mobilització estudiantil s’ha aprovat una reducció de preus del 30%. Ja s’havia guanyat la votació al parlament català en diferents ocasions, però el Govern de la Generalitat no l’havia assumit. L’última iniciativa del moviment estudiantil va ser crear la ILP Universitats, una iniciativa legislativa popular impulsada per estudiants i amb el suport de la comunitat universitària que, a més de fer efectiva la rebaixa dels preus, vol transformar l’actual model universitari.
Aquesta mesura ha generat respostes contràries des de diferents sectors. S’ha argumentat que s’hauria d’actuar en altres moments de la formació o s’ha qüestionat el benefici que pot oferir. No hauríem de passar per alt els impactes, alguns difícils d’expressar en xifres, que té la universitat en qui pot estudiar.
Les dades del Ministeri d’Educació i Formació Professional de 2019 són clares: les taxes d’atur de la població espanyola d’acord amb el seu nivell d’estudis són aquestes: 26% d’atur per a les persones amb estudis que no superen els primaris, 17,3 % per a les persones amb ensenyament secundari obligatori, 12,7% per a qui té l’ensenyament secundari postobligatori, 8,1% amb ensenyament terciari (universitari o no). Aquestes diferències significatives també són evidents si ens fixem en els nivells salarials, les mitjanes del 2019 van ser aquestes: 8.277 € per a les persones que no passen dels estudis primaris, 11.488 € per a qui té ensenyament obligatori, 13.282 amb ensenyament secundari postobligatori, 15.991 € amb ensenyament terciari no universitari, 19.002 € amb títol de diplomatura o grau, i 24.074 € amb una llicenciatura o màster.
Tenir estudis universitaris avui no és garantia absoluta de res. Però la universitat, en aquest aspecte de la vida i en d’altres, pot ser una gran ajuda per a la formació de les persones i la seva trajectòria futur. S’acaba de presentar un altre informe, en aquest cas de la European Anti-Poverty Network (EAPN), que ens ho mostra. Un 32,3% de la població en pobresa severa major de 15 anys només ha acabat l’educació primària o menys i una mica menys d’una altra tercera part ha completat l’educació secundària obligatòria. A més, un altre 21,9% ha completat la segona etapa de l’educació secundària (batxillerat) i el 14,6% tenen educació superior. Tenir estudis, com tenir feina, durant molt de temps era sinònim de seguretat. Avui hi ha un creixent nombre de persones que malgrat tenir feina i estudis pateixen la pobresa.
Les persones amb estudis universitaris disposen d’una millor situació laboral. Les dades són així de clares. Cal preguntar-se què hem de fer per aconseguir que totes les persones puguin accedir a la universitat. Aquesta és una via per reduir la precarietat en la nostra societat. No és l’única a seguir, cal actuar en altres àmbits també. Però la universitat no hauria de ser generadora de precarietat: ni en l’estudiantat, ni el personal docent i investigador, el personal administratiu o d’altres serveis. La universitat genera precarietat i és capaç de revertir-la, cal decidir què volem que faci. Aquesta decisió serà sempre fonamental i prioritària, però en situacions com l’actual en què estem vivint diferents crisi simultàniament encara és, si cap, més important i urgent.
Et pot interessar: Nou curs escolar amb més interrogants que mai
Pots llegir més articles d’educació a la Nostra secció
