Fa més d’una setmana des que es van aprovar els pressupostos de la Generalitat, gràcies als vots a favor de JxCat i ERC juntament amb l’abstenció dels comuns. Es tracta d’uns pressupostos que, a més de mantenir les retallades i les privatitzacions de l’era Artur Mas, no donen cap mena de resposta a les conseqüències econòmiques i socials derivades de la crisi del coronavirus.

Per si encara hi havia dubtes, el col·lapse del sistema sanitari i la crisi educativa provocada per la paralització de les classes presencials ha posat en relleu els desastrosos efectes de les retallades i les polítiques de privatitzacions dutes a terme pels anteriors governs. L’abast d’aquestes a Catalunya ha donat com a resultat un sistema sanitari que se situa entre els més privatitzats de tot l’Estat, així com un 35% d’estudiants no universitaris matriculats en centres concertats o privats.

L’aprovació dels pressupostos ha portat també la rebaixa del 30% de les taxes universitàries, una reivindicació històrica del SEPC i altres agrupacions del moviment estudiantil. No obstant, i com ja venim assenyalant des de fa temps, si bé és una mesura que pot alleujar econòmicament a l’alumnat, de cap manera suposa acabar amb les barreres d’accés a la universitat per a la classe treballadora i els sectors populars.

Perquè ens fem una idea del què suposa, els graus més “barats” passarien d’aproximadament 1.500 euros a 1.000. D’altra banda, els més cars passarien de 2.300 a 1.600 euros. Continuen sent preus abusius, i sinó que preguntin als 66.000 estudiants que va perdre la universitat durant el període previ a la pujada de taxes de 2012.

Et pot interessar: És suficient amb la rebaixa de les taxes acadèmiques? Lluitem per la gratuïtat!

Si abans de l’arribada de la covid-19 la gratuïtat ja era l’única manera de garantir que els fills i filles de famílies treballadores poguessin estudiar, la crisi econòmica que s’albira ho fa encara més evident.

Què passa amb tots aquells joves que depenen de treballar durant l’estiu per poder pagar la matrícula? O aquelles persones que es troben en un ERTO i no poden permetre’s la pèrdua de salari que suposa? O aquells que tenen pares i mares que fan un gran esforç per poder costejar el curs i ara s’han vist al carrer?

Abans de la crisi del 2008, la universitat també imposava barreres d’entrada a la classe treballadora i els sectors populars, barreres que es van aprofundir amb la pujada de les taxes, l’augment del preu de l’habitatge i la precarització del treball.

Si s’ha de jutjar per passades experiències, l’arribada d’una crisi econòmica comparable en dades tan sols a la Gran Depressió de 1929 fa esperar un major augment dels acomiadaments, rebaixes salarials, ruïna de petits productors, retallades en el sector públic i en definitiva un aprofundiment de la dinàmica de precarització del treball viscuda durant els últims anys.

En aquestes condicions, a qui pot acontentar la rebaixa del 30% de les taxes? A poca gent. Menys encara si tenim en compte altres dades dels pressupostos recentment aprovats, com per exemple els 10.000 milions destinats al pagament del deute. Tal com denuncia la Plataforma en Defensa dels Serveis Públics, es tracta de la partida que més augmenta respecte l’any anterior (31%) i supera a educació, sanitat o assumptes socials i família. Alhora, l’escalada en la privatització continua i afavoreix els centres de titularitat privada concertada, ja que s’incrementa un 8% el finançament d’aquests, el doble de l’increment total del pressupost d’educació, mentre els centres públics reben un 19% menys del pressupost que en 2010.

Davant aquest panorama, la rebaixa de taxes resulta encara menys solució que abans. La gratuïtat és avui més que mai l’única via per garantir que la joventut treballadora pugui accedir a la universitat. En aquesta línia, la devolució de les matrícules del present any és una mesura fonamental, perquè hem pagat per classes presencials que no estem rebent, però també per evitar que el cost d’aquestes matrícules sigui una càrrega més en la crisi actual i esdevenidora.