Política Estat espanyol

CRISI UNIVERSITATS

Universitats i desigualtats. I el ministre on està?

La incertesa a les universitats no cessa i el malestar creix. Sobrecàrrega de treballs, falta de materials, desigualtat en l'accés als recursos necessaris i avaluacions que fan respondre com si fóssim màquines. I el ministre? Això ens preguntem aquí.

Pablo Castilla

ContraCorrent Barcelona

divendres 24 d’abril| edició del dia

Durant aquests últims dies, les queixes d’estudiants cap a les universitats han estat una constant per xarxes socials, especialment a Twitter, arribant a aconseguir diversos trending topic. En general, el malestar es manifesta contra les universitats i les seves pròpies institucions, fins i tot arribant en alguns a casos a culpar directament al professorat.

Davant tant d’escàndol, hi ha qui s’oblida que existeix un ministeri d’universitats, el responsable del qual és Manuel Castells. I és que des que va esclatar la crisi del coronavirus, el ministre d’Unides Podem sembla que ni està ni se l’espera. Cada nou anunci referent a la situació a les universitats genera més dubtes de les que resol. En la majoria dels casos, la incertesa alimentada per les respostes inconcretes del ministeri i els òrgans universitaris fan que tot el treball acabi recaient sobre els i les docents que acaben desbordades.

No obstant, els efectes de les crisis del covid-19 sobre l’educació han servit per posar de relleu problemes ja existents des de fa temps i que durant els últims anys s’han aprofundit. Sense tenir en compte l’escletxa digital, es va imposar la docència online des del primer moment. Si els i les estudiants teníem accés a internet o disposàvem d’un ordinador durant el temps necessari és un problema que no es va tenir en compte.

En aquest mateix sentit, quan parlem de recursos necessaris molts s’obliden que no és només disposar d’un portàtil, sinó també d’un lloc en el qual poder estudiar adequadament. Pisos petits amb poques habitacions compartides amb familiars o companys de pis són la realitat de gran part de l’alumnat que no s’està tenint en compte. En aquestes circumstàncies l’estudi es dificulta encara més.

A més, cal afegir als problemes anteriorment esmentats el fet que la docència online no pot substituir la presencial. La falta de recursos per part de l’alumnat és un dels factors que ho fan inviable, però també existeixen inconvenients per part del professorat. La sobrecàrrega de treball sumada a la falta de recursos i formació necessària per a l’ensenyament a distància és una dificultat més.

Finalment, hem de tenir en compte els efectes psicològics del confinament, dels ERTEs i els acomiadaments de familiars o la defunció de persones estimades. Encara que les universitats ens diguin que tot això es tindrà en compte i es preocupen per la nostra situació, resulta hipòcrita fer-ho mentre ens obliguen a continuar sent avaluats constantment, amb excessiva càrrega de treball i realitzant exàmens que requereixen contestar com a màquines.

Ara bé, la situació socioeconòmica dels i les estudiants no és una cosa específicament nova de la crisi del covid-19. Els problemes que aquí s’esmenten ja existien prèviament. Els qui tenien accés a un ordinador les 24 hores del dia a casa seva partien en millor posició que els qui havien d’utilitzar un de la universitat, així com qui comptava amb l’espai necessari per estudiar a casa tenia majors facilitats per aprovar que qui havia de passar-se hores a la biblioteca fins que tanqués. Perquè no hi ha dubte que parlem d’aprovar, ja no d’aprendre. Un sistema educatiu en el qual cal memoritzar com a robots, argumentar a favor de la posició demandada i fer-ho en el temps marcat; pensar importa menys. Així, no sorprèn que hagin cregut possible substituir les classes presencials per la docència online.

Com dic, tots aquests problemes no són nous, sinó que són un aprofundiment dels ja existents a la universitat pre-coronavirus. Durant els últims anys, la universitat ha sofert un procés d’elitització que ha expulsat a més de cent mil estudiants per no poder pagar la matrícula o per la incompatibilitat d’estudiar i treballar alhora. La pujada de les taxes universitàries ha contribuït clarament i ho continua fent, perquè ni tan sols en un moment de crisi en el qual augmenten els acomiadaments i es redueixen els salaris a causa dels ERTEs, ni tan sols en un moment així plantegen una mesura d’urgència tan elemental com la devolució de les matrícules que hem pagat enguany per classes presencials que no estem rebent.

Recordem ara l’entrada del Pla Bolonya, un clar cop contra les aspiracions de la classe treballadora de poder accedir a l’educació superior. Doncs bé, sabeu qui va ser defensor d’aquesta reforma? L’actual ministre d’universitats Manuel Castells. Negava que aquest pla a suposés la privatització i mercantilització de la universitat i defensava el finançament privat d’aquestes, fins i tot la pujada del preu de les matrícules.

Et pot interessar: Aquest és el model “nord-americà” d’universitat empresa que defensa el futur ministre Manuel Castells

Els resultats d’aquesta política són més que coneguts. A l’elitització de la universitat cal afegir la creació dels Consells Socials on participen les grans empreses, tenint poder directe per decidir sobre els pressupostos i les línies de recerca. Això ha suposat que avui part de les investigacions realitzades a les universitats estiguin sota clau, ja que les empreses tenen les patents, quan més que mai es necessita posar tot el coneixement al servei de lluitar contra la pandèmia. Els beneficis es privatitzen i les pèrdues se socialitzen.

Donades les conseqüències del model universitat-empresa, hi ha qui podria pensar que l’actual ministre d’UP hauria corregit la seva posició. El seu últim article a La Vanguardia fa gairebé una setmana sembla no indicar el mateix.

“Humans depredadors, preveniu-vos de vosaltres mateixos. Ni el nostre extraordinari avanç científic i tecnològic ens pot protegir de la nostra immensa estupidesa.”- deia Castells. La culpa col·lectiva que desprèn és un clàssic mecanisme per evitar assenyalar les diferències de classe i responsabilitzar directament de la catàstrofe els seus veritables responsables: els capitalistes. Aquells que obliguen, amb l’empara dels governs, a milions de persones jugar-se la vida anant a treballar per mantenir els seus beneficis.

Malgrat que el seu article critica les retallades i defensa que després d’aquesta crisi haurem de reforçar el sector públic, tampoc queda molt clar com es gestionaria això. De fet, sosté que aquest procés no seria una estatització, sinó “una revitalització del sector públic acompanyada d’una reforma que el desburocratitzi i despolititzi.”

Aquesta suma de no-estatització, desburocratització i despolitització del sector públic fan pensar més en la introducció dels mecanismes de gestió empresarial propis del New Public Management a la dècada dels 80s que no pas en el control estatal sobre sectors essencials de l’economia.

A hores d’ara, no sé si espanta més la inacció del ministre o el model universitari que proposa. Si diuen que cal aprendre de les crisis, aprenguem d’aquesta i d’allò que ens ha portat fins aquí. Aquest sistema universitari que obre les portes a les grans fortunes i posa la recerca a la seva disposició és el mateix model que ara deixa enrere a la joventut de classe treballadora i els sectors populars. Davant d’això, hem de lluitar per una universitat totalment gratuïta, sufragada mitjançant impostos a les grans fortunes i gestionada democràticament per estudiants, docents i treballadors. Per fer que la universitat estigui al servei de les necessitats de la societat i no del mercat.




temes relacionats

Crisi coronavirus   /    #Coronavirus   /    Política Estat espanyol   /    Universitats públiques   /    Jovent   /    Moviment estudiantil

Comentaris

Comentar