Imatge d’arxiu
Aquest dijous des de Izquierda Diario i el Corrent Revolucionari de Treballadors i Treballadores s’organitzava un fòrum de debat sobre l’incipient cicle de lluites obreres que s’està coemnçant a donar en els últims mesos.
Per això es va comptar amb la participació d’algunes i alguns dels principals protagonistes dels últims processos de lluita i organització de la classe treballadora. És el cas de Carmen Diego de la Plataforma unitària de treballadores del SAD; Diego, treballador del metall i portaveu de la CTM de Cadis; Susana, netejadora del Guggenheim a Bilbao; Lide, de les conserves de Biskaia; Alex León, secretari general de la secció sindical de CGT Marktel a Madrid; i Verónica Landa, treballadora d’educació i membre de CGT Lleure.
Et pot interessar: Fòrum Izquierda Diario: Estem davant un nou cicle de lluites obreres?
Amb la Verónica parlem després del debat sobre un dels sectors més precaris de l’ensenyament, tot i que no forma part de la comunitat estudiantil, i que té en l’externalització del servei el principal motiu de les pèsimes condicions laborals i denuncia, a més, la no derogació de les reformes laborals per part del govern "més progressista de la història" del PSOE i Unidas Podemos. Deixant intacte allò més nociu de les reformes impulsades pel PP i el propi partit socialista.
Ens explica també que el lleure és un sector molt feminitzat i que tot i ser un percentatge molt elevat de la plantilla de les escoles, una altra de les principals qüestions és la lluita per la millora del conveni, el qual es ve prorrogant any rere any sense notar-se en els sous, dificultant la necessitat d’arribar a finals de més per a milers de families i trobant-se en que tenen que combinar diferents feines en una jornada laboral.
Quines són les condicions laborals del sector del lleure?
El lleure a Catalunya és un sector que té dues branques: l’educativa i la sociocultural. Jo estic dins de l’educativa, que engloba tot el tema de monitors, reforç educatiu i extraescolars. És un sector molt ampli, amb uns 26.000 treballadors i treballadores en tota Catalunya, molt feminitzat, i amb unes condicions molt precàries, que no són noves.
Perquè s’entenguin les condicions, ens fan contractes de dues hores i mitja al dia per menys de 400€ al mes, o contractes de 45 minuts al dia, la qual cosa ens obliga a haver d’agafar mini treballs en aquest sector i estar tot el dia d’un lloc a l’altre per a arribar a finals de mes. Abans teníem contractes fixos-discontinus, però ara els fan d’obra i servei, així que la inestabilitat, la precarietat i el xantatge per part de l’empresa són encara majors.
Amb la pandèmia les condicions van empitjorar, també ens van carregar amb tot el pes de la neteja i la desinfecció dels menjadors. Ens obliguen a quedar-nos més hores de les que ens paguen, perquè hem de fer informes i planificar activitats, reunions, perquè fem un treball educatiu. Però, tot i que que fem un treball que és essencial perquè dia a dia els centres educatius funcionin, no som considerades personal educatiu: no ens contracta el departament d’Educació, ho fa la direcció del col·legi o les AFA, a través d’empreses privades.
Podries explicar-nos una mica el vostre conflicte i com us esteu intentant organitzar en el vostre centre de treball?
Tenim un conveni que porta caducat des de 2016, que s’ha anat prorrogant, i en aquests anys l’única cosa que han fet CCOO i UGT, ha sigut negociar una mínima revisió salarial per al 2019. Des de l’estiu, s’està negociant el nou conveni amb CCOO, UGT i USOC com a sindicats majoritaris del sector. I el que sabem és que la patronal té una postura dura de no donar cap concessió i que els sindicats estan negociant una pujada irriosòria del 1,5 o 2%.
Des de CGT LLeure veiem la negociació del conveni com una gran oportunitat per a mobilitzar al sector des de la base, per a lluitar per millores en el conveni, però per millores reals que tinguin impacte en les nostres condicions. Per exemple, una d’aquestes reivindicacions seria que se’ns equipari el sou a la categoria pública que ens correspon. A Catalunya, existia la categoria pública de monitor que cobrava un 36% més; un altre exemple és Aragó, on la nostra categoria cobra un 29% més.
Una altra seria, que de mínimes, tots els contractes passin a ser fixos-discontinus, i que ens contractin com a mínim 15 hores setmanals. Però tot això ho plantegem com a millores parcials, perquè la clau per a nosaltres per a posar fi a la precarietat del sector és acabar amb l’externalització i passar a ser plantilla contractada directament per les administracions. En el nostre cas per la Generalitat, i en el cas del sector soci-cívic pels ajuntaments.
I des de fa mesos, des del sindicat estem intentat portar tota la informació sobre la negociació als centres, convocant assemblees, assessories entorn de conflictes concrets, plantejant també la necessitat de lluitar coordinadament en el sector educatiu, amb la vagues contra la Llei Iceta, per exemple.
Quin creieu que és el rol de les burocràcies sindicals i del govern suposadament progressista, tant en el vostre conflicte en particular, com a l’hora de desenvolupar una resposta per part de la classe treballadora enfront l’ofensiva patronal?
En el cas del govern central, la reforma de la reforma laboral deixa per fora el nostre sector. Per exemple, diuen que limitaran la subcontractació però no com ni que significa limitar. Es planteja el retorn a un marc previ a 2012 on no s’externalitzen sectors estructurals, però el nostre sector abans de 2012 estava ja en mans d’empreses privades. Si no es va fins al final i es deroguen totes les reformes laborals, als sectors més precaris de tots els àmbits se’ns torna a deixar a l’estacada.
I per part de les burocràcies sindicals, en concret en el nostre sector porten anys negociant a esquena de les treballadores i treballadors. Tant la pujada salarial de 2019 que van negociar com la negociació actual del conveni, no responen a les nostres necessitats reals, perquè no ens tenen en compte.
No plantegen un pla de lluita, només accions simbòliques, perquè en el fons no volen que les treballadores del sector siguem una força que pressioni en la negociació amb les mesures que considerem, perquè se’ls podria escapar del seu control. Però no ens sorprèn que això sigui així. CCOO és part d’una de les patronals del sector, la mateixa patronal de la que el Secretari d’UGT era conseller assessor.
Amb el tema de la reforma laboral igual. El govern va arribar prometent derogar la reforma laboral, i les direccions sindicals fins fa no gaire ho donaven per fet abans de final d’any. Ara que ja queda clar que no es derogaran, no han fet cap crida a cap mobilització per a enfrontar la nova reforma. Com tampoc ho han fet davant l’augment de la pobresa, la inflació, els abusos de la patronal, o el preu de la llum.
Crec que l’esquerra sindical i els sectors crítics que estan dins dels grans sindicats, hem d’aprofitar aquesta situació per a organitzar assemblees democràtiques en els nostres centres de treball, per a acordar un pla de mobilitzacions contra les reformes laborals, intentant unificar totes aquestes lluites sectorials que estem veient en l’últim temps, per a exigir-li a les burocràcies sindicals que convoquin una vaga general, que es treballi en cada centre de treball, i es discuteixi un programa alternatiu al que ens plantegen des del govern que només aprofundirà la nostra precarietat.
I en aquest sentit també és important la coordinació dels qui volem lluitar, amb aquesta perspectiva i de donar un espai a totes aquestes lluites que no surten en els grans mitjans per a donar a conéixer el seu conflicte i per a plantejar els debats que considerin. I per això vèiem important fer aquest debat, en el marc d’una campanya contra les reformes laborals i la carestia de la vida, en la qual us convidem a continuar participant.
Sectors com el teu són altament feminitzats. Quines peculiaritats comporta això en la vostra lluita?
Jo vaig començar a treballar en plena crsis de 2008 amb 16 anys. Tota la meva vida com a treballadora he vist com ens imposaven pitjors condicions, i tot amb l’excusa de la crisi. Històricament, les dones, la joventut i les migrants, hem estat i continuem sent, els sectors amb els treballs més precaris i les pitjors condicions laborals. I, no casualment, els grans sindicats i les seves direccions ens han deixat de costat des de fa anys. Per això, hem de recuperar els sindicats de les mans de les burocràcies sindicals i recuperar-los com a eines de lluita de la classe treballadora.
En l’actual escenari en el que comença a haver-hi una petita onada de lluites i processos de re-organització obrera, quina creieu que és la via perquè aquests es desenvolupin i poder organitzar una resposta des de les bases?
Nosaltres cobrem menys de 400€ al mes, sense una organització i sense les caixes de resistència no podem suportar el que suposa una vaga. És important recuperar els mètodes de lluita que històricament són nostres, com la caixa de resistència o la vaga. Així com també unir les lluites i acabar amb l’aïllament i les divisions que se’ns imposa des del govern, la patronal i les burocràcies sindicals. En educació, cada sector surt a lluitar un dia, i amb la situació que tenim hem de plantejar la necessitat d’una lluita conjunta per una educació realment pública, universal, posant fi a la precarietat i l’externalització, reduint ràtios, estabilitzant de veritat al personal interí i obrint moltíssimes més places de personal docent i no docent.
Hi ha la urgència de construir organitzacions anticapitalistes, revolucionàries, de classe, antiracistes i feministes, que plantegin una alternativa política al PSOE i a Unidas Podemos. L’externalització i la subcontractació van arribar de la mà del PSOE de Felipe González, també Zapatero va fer una reforma laboral, i ara Yolanda Diaz planteja la seva. Només miren pels interessos i no per cobrir les necessitats de la majoria de la població. Jo soc militant també del Corrent Revolucionari de Treballadors i Treballadores, i la nostra lluita és també per la construcció d’una alternativa política anticapitalista i de classe que posi per davant els interessos de la classe treballadora i dels sectors populars, i que pensi, construeixi i defensi un programa polític que respongui a aquestes necessitats i aquests problemes, com són l’atur, els desnonaments, els acomiadaments, la precarietat, i un llarg etcètera.
També pots llegir: Contra la reforma laboral, els baixos salaris i l’augment de preus: lluitem com a Cadis!
