Des del 28 d’abril Colòmbia està vivint intenses jornades de lluita contra el govern del dretà Iván Duque amb aturades nacionals i mobilitzacions massives. Desenes de milers han omplert els carrers de Bogotà, Cali, Medellín i cada racó del país. Joves, treballadors, pobles originaris, pagesos s’enfronten a la brutal repressió militaritzada del govern de Duque. Les bandes del ESMAD (Esquadró Mòbil Antidisturbis) assassinen, colpegen i abusen amb total impunitat. Darrere d’aquest accionar brutal de les forces de seguretat està l’expresident Álvaro Uribe, el cap de Duque, representant de la narcopolítica i el terrorisme estatal i paraestatal.

Aquest dimecres 28 el Comando Nacional d’Aturada integrat per les tres centrals sindicals (CUT, CTC i CGT) i la Fecode (Federació de docents), va convocar a una aturada nacional a la qual també es van sumar organitzacions estudiantils, la Minga indígena i organitzacions de diverses comunitats rurals i urbanes.

Però tal era la brega que l’atur va desbordar a les direccions i es va estendre després del 28 d’abril. Es va expressar en les principals ciutats del país a través de massives mobilitzacions. L’epicentre ha estat la ciutat de Cali, capital de la Vall del Cauca, on les protestes han estat particularment massives i l’aturada és gairebé total amb tallades de camins i rutes cap a les zones limítrofes. Un veritable aixecament popular en tot Colòmbia.

La reacció de les classes dominants i el seu Estat no es va fer esperar. Almenys 30 manifestants van ser assassinats per la policia, hi ha centenars de ferits i detinguts, desenes de desapareguts i diversos organismes de drets humans denuncien diferents tipus d’abusos i vexacions per part de les forces repressives.

De manera demagògica, fins al govern de Joe Biden ha manifestat la seva preocupació per la violació als drets humans. Hipocresia total per part del mateix imperialisme nord-americà que ha finançat la guerra bruta contra les FARC amb el “pla Colòmbia”, permès la massacre sistemàtica de dirigents sindicals i socials (només en el 2020 s’acusa de 320 assassinats per forces paramilitars) i que avui veu perillar a un dels seus principals aliats al seu pati posterior. El mateix val per als governs dretans d’Amèrica Llatina nucleades en el bloqueig de Lima. Denunciem, així mateix el silenci còmplice del govern argentí d’Alberto Fernández i mexicà de López Obrador enrolats en el grup Puebla enfront d’aquesta massacre.

Colòmbia ve travessant una profunda crisi sanitària, econòmica i social, aprofundida per la pandèmia del coronavirus que està fent estralls i es cobra la vida d’uns 500 colombians per dia.

La situació és catastròfica per al poble treballador. La desocupació se situa en el 17%, creix la precarització i el treball informal i l’accés a la salut és un privilegi per a uns pocs. En el segon any de la pandèmia, la pobresa ja aconsegueix el 42,5%, cosa que significa que 21,2 milions de colombians/es no poden cobrir les seves necessitats bàsiques.

A tot això, se suma el reclam pel retard en la campanya de vacunació que havia promès el govern, que a penes ha arribat a menys del 10% de la població, d’acord amb les mateixes xifres oficials.

La gota que va vessar el got i va fer esclatar la lluita i el descontentament que es venien acumulant va ser la reforma impositiva que va intentar imposar Duque per a fer que els treballadors i els sectors populars paguin els costos de la crisi i preservar els guanys dels grans empresaris. Amb aquesta reforma tributària, coneguda com a “Llei de solidaritat sostenible”, el govern neoliberal de Duque pretenia recaptar uns 6.300 milions de dòlars per a “sanejar” les arques de l’Estat i mantenir la qualificació creditícia de les agències de qualificació de risc internacional. El 73% d’aquests diners anava a sortir d’un impost a la renda de les persones que guanyin 633 dòlars, en un país on el salari mínim és de 234 dòlars, i d’un augment de l’IVA. Un atac en regla contra els i les treballadores, sectors populars i les classes mitjanes empobrides.

Les multitudinàries mobilitzacions que van posar al govern contra les cordes, van obligar Duque a retrocedir. El 2 de maig, va anunciar el retirament de la reforma tributària i la renúncia del ministre d’Hisenda, Alberto Carrasquilla, per a descomprimir. Aquesta primera victòria de la rebel·lió popular ha tonificat la lluita que no s’ha detingut, malgrat brutal repressió.

El Comitè Nacional de l’Aturada, integrat per les centrals sindicals (CUT, CGT, CTC) i la Fecode (federació d’educadors) va mantenir l’anomenat a l’atur nacional del 5 de maig i altres accions pressionats per l’enorme disposició a la lluita de les seves bases. No obstant això, fins ara la seva política és convocar a accions d’un dia i no preparar i organitzar una veritable vaga general que tiri al govern de Duque. Però la realitat és que des del 28 d’abril hi ha una vaga de fet, amb milions als carrers, amb centenars de bloquejos de rutes i carrers i marxes massives en tot el país.

Fins al moment tota la seva política ha estat, després d’intenses mobilitzacions, donar treves i pactar, com ho vam veure en tot el llarg processos de “diálogo” amb el Govern després de les jornades del 21N de 2019, que va ser el que li va donar un respir a Duque i aconseguir desmobilitzar. Es transformen així en un dic de contenció.

Davant l’agudització de la situació, el govern va llançar la proposta d’un “diàleg social i polític”, un parany per a dividir a les masses en lluita, salvar al govern i al règim que l’oposició de centre esquerra nucleada en la Coalició Esperanza i el “Pacte Històric” de Gustavo Petro veuen amb simpatia. Només estan esperant el moment oportú per a lliurar la mobilització.

La política del règim és doble: el parany del diàleg i la repressió contra els sectors d’avantguarda, als quals Uribe acusa de “saquejadors”, “vàndals” i “narcos”. D’aquesta manera busquen aïllar als sectors més combatius amb la campanya en contra de la “violència” posant un signe igual entre la repressió de la policia i la justa resistència obrera i popular.

La derrota del govern producte de l’acció combativa de la classe treballadora i els sectors populars seria un triomf enorme que encoratjaria les lluites obreres i populars contra els plans fondomonetaristes i d’ajust en tota Llatinoamèrica i modificaria substancialment la correlació de forces per a anar per més. És necessari desenvolupar les assemblees de treballadors i sectors populars i altres instàncies d’organització democràtica que estan sorgint a la calor del procés i impulsar la convocatòria a un Congrés o Trobada Nacional de treballadors per a portar la rebel·lió en curs a la victòria i discutir una sortida de la classe obrera enfront de la crisi nacional.

Defensem el just dret dels treballadors i sectors populars a organitzar la seva autodefensa per a enfrontar la brutal repressió dels esquadrons de la mort de la policia militaritzada.

És necessari amb la força de la mobilització posar en peus Comitès de vaga en cada fàbrica, col·legi, localitat per a estendre la vaga general fins que caigui el govern de Duque. Contra els paranys del règim sigui de l’extrema dreta uribista o del centreesquerra, que intenta contenir i desviar el procés amb les eleccions de l’any pròxim per a salvar al conjunt del règim i estat burgès, lluitem pel desenvolupament de la vaga general per a treure a Duc i imposar un govern de la classe treballadora. Que reorganitzés el país sense “paquetazos” d’ajust, sense repressió heretada del Pla Colòmbia i amb una economia obrera i popular que trenqui la subordinació del país a l’imperialisme i les multinacionals, començant per la nacionalització de la banca, del comerç exterior, el no pagament del deute i la implementació d’un fort impost a totes les grans fortunes, per a atendre les demandes socials.

Els qui integrem el Frente de Izquierda Unidad ens solidaritzem amb l’aixecament del poble colombià contra els seus explotadors i opressors. I cridem a la més àmplia mobilització llatinoamericana i internacional contra la brutal repressió del govern de Duque.

El triomf dels/les treballadores, els joves, els pagesos i els pobles originaris de Colòmbia serà un triomf per a tots els explotats d’Amèrica Llatina.

-Visca l’aixecament del poble de Colòmbia

A baix el “paquetazo” contra el poble
A baix el govern de Duque
Prou de repressió. Càstig als responsables dels assassinats de manifestants
A baix el “pla Colòmbia”. Fora l’imperialisme de Colòmbia i Amèrica Llatina. Per la Unitat Socialista de Llatinoamèrica.
Frente de Izquierda y de los Trabajadores Unitdad (FIT-U)