Yolanda Díaz manté un pols en els últims dies amb el seu soci de govern, el PSOE i especialment amb Nadia Calviño, vicepresidenta primera, referent a la derogació de la reforma laboral del PP.
Díaz hauria anunciat la necessitat d’una reunió d’urgència entre els socis de coalició davant un incompliment de l’acord, pel qual el PSOE s’estaria negant a seguir el que s’hauria pactat mesos abans entre la mateixa ministra i el president del govern Pedro Sánchez, amb el pretext del paquet de mesures que Brussel·les demanava a canvis dels Fons Europeus. Díaz estaria amenaçant amb cessar en el seu càrrec si la reforma no es deroga en els termes que ella proposa. Un debat que podria posar en crisi al govern però que no revela grans avanços per als treballadors.
La ministra de Treball cita el pla de recuperació enviat a Brussel·les, en concret l’article 23, per a confrontar als seus socis de govern el que no vulguin avançar en algun dels elements de la contrareforma: la reducció de la temporalitat en les empreses, la derogació de la prioritat aplicativa dels convenis d’empresa sobre els convenis sectorials i el manteniment de la vigència dels convenis després de la seva caducitat fins a la negociació d’un de nou. Qüestions en les quals el PSOE no vol cedir, una cosa visible primer per la intervenció de Nadia Calviño, vicepresidenta primera i recentment per Pedro Sánchez, president del govern, que han plantejat la necessitat del “diàleg social” perquè tirin endavant les mesures, és a dir, que la patronal doni el vistiplau a qualsevol canvi.
El conflicte es planteja com el cavall de batalla entre els socis de govern i, també, des de l’espai d’Unidas Podemos com una manera de promocionar a la seva futura candidata, Yolanda Díaz, com un perfil diferent al que votar en les pròximes eleccions generals. Un debat en part fals, perquè en realitat cap de les parts es planteja derogar per complet la reforma del PP i molt menys la del PSOE. Però que es desenvolupa com a possible crisi de govern mentre els actors van revelant les seves cartes. D’una banda, la intervenció directa de Sánchez per a fer costat a Calviño, i per un altre, Comissions Obreres i UGT es posicionen del costat de Yolanda Díaz i amenacen amb mobilitzacions en cas que es bloquegin les negociacions.
Des del neo-reformisme s’al·ludeix a un gir a la dreta del PSOE després del seu 40° congrés, com si hi hagués un gran canvi en les seves polítiques de manera sobtada. Per part de Yolanda Díaz s’ha tornat a assenyalar al sector encarnat en Nadia Calviño, com el responsable que encara no s’hagi derogat la reforma del PP, afirmant que l’anterior ministra de Treball, del PSOE, Magdalena Valerio també ho hauria intentat i hauria fracassat per les mateixes pressions internes. El que ens indica la poca ambició de Díaz si les seves propostes són assimilables a les d’una ministra del PSOE, partit responsable d’una reforma laboral de la que ningú pretén acordar-se actualment dins de la política parlamentària.
Amb dos mesos encara de marge fins que la proposta arribi al Consell de Ministres, la taula de negociació entre totes dues parts s’ha iniciat amb tensió, però amb l’espasa de Dàmocles dels Fons Europeus que forcen a que qualsevol mesura hagi de ser favorable a l’opinió de Brussel·les. Una qüestió que previsiblement totes dues parts utilitzaran en el seu discurs, alguns per a defensar no tocar res i altres per a justificar mesures cosmètiques davant el seu electorat. La possibilitat d’acord és previsible tenint en compte que el pla al qual totes dues parts al·ludeixen, el presentat a Brussel·les, va ser avalat tant per Díaz com per Calviño.
En qualsevol cas i més enllà que aquesta negociació pugui ser usada pel neo-reformisme per a tractar de construir la candidatura de Yolanda Díaz, allò veritablement rellevant en l’actualitat seria plantejar una mobilització contra totes dues reformes laborals, PSOE i PP. Una tasca que el neo-reformisme és incapaç de portar endavant.
L’esquerra sindical, els sectors combatius de CCOO i UGT i l’esquerra que es reivindica anticapitalista, té plantejat exigir a les direccions d’aquests dos grans sindicats un pla de lluita, amb assemblees i una vaga de 24h, per a imposar la derogació de les reformes laborals i "pensionazos" de Rajoy i Zapatero.
