Internacional

SAHARA OCCIDENTAL

El Marroc llança una ofensiva militar sobre Sàhara Occidental

Les forces d'ocupació marroquines iniciaven a primera hora d'aquest divendres un atac armat a la franja del Guerguerat a Sàhara Occidental saltant-se l'acord d'alto-el-foc.

dissabte 14 de novembre| edici� del dia

L’exèrcit del Marroc ha llançat una ofensiva en el sud del Sàhara Occidental, en el que es coneix com a zona desmilitaritzada de Guerguerat, per a atacar al grup de manifestants que des de fa diverses setmanes tractaven de bloquejar la carretera que uneix Mauritània amb el territori del Sàhara.

Aquesta franja juga un paper clau en l’espoli dels recursos naturals del Sàhara Occidental. Per allà passen diàriament camions carregats de sorra o fosfats cap a altres països africans, o altres carregats de la pesca que vaixells espanyols i francesos extreuen dels caladors sahrauís.

El passat 21 d’octubre van començar les protestes pacífiques de civils sahrauís en aquest pas fronterer amb Mauritània, en el Guerguerat, a causa de la situació actual d’estancament del conflicte, afavorit per la missió ONU al Sàhara Occidental que porta anys garantint un statu quo que només afavoreix a la força ocupant.

El portaveu del grup, Limam Bachir va declarar que ’’fem una crida a l’ONU perquè assumeixi les seves responsabilitats en el territori i faciliti la celebració d’un referèndum’’.

Per la seva part l’Exèrcit marroquí va accedir la nit del passat dijous en el territori per a desallotjar la concentració dels activistes sahrauís. Després de l’ofensiva militar del Marroc en la que l’exèrcit ha obert foc contra els sahrauís, els manifestants van sortir de la zona per a tornar cap als campaments de Tinduf, en el sud d’Algèria.

L’Exèrcit Lliure del Sàhara va respondre a l’atac i va neutralitzar aquest intent d’estendre l’ocupació militar a aquest enclavament estratègic. I durant la nit del divendres s’han reproduït intercanvis de trets al llarg del mur que transcorre per més de 2000 km.

El dret d’autodeterminació del poble sahrauí

El Sàhara Occidental és un dels disset Territoris no Autònoms de les Nacions Unides sota la supervisió del Comitè Especial de descolonització, procés que no es donarà per conclòs fins que el poble del Sàhara Occidental exerceixi el seu dret a la lliure determinació.

L’ONU va establir en 1991 una missió al Sàhara Occidental (Minurso) amb la finalitat de facilitar un referèndum sobre l’estatus de la excolonia espanyola, consulta que no s’ha dut a terme. El Pla d’Arranjament establia la celebració d’un referèndum d’autodeterminació per al poble del Sàhara Occidental, a més, el representant especial del Secretari General de les Nacions Unides seria l’encarregat de tot allò relatiu a la celebració del plebiscit que havia de celebrar-se en els pròxims dos anys després de la constitució del Pla d’Arranjament.

El Marroc va presentar una proposta d’autonomia per a la zona en 2007 i considera que aquesta ha de ser la base de la negociació, mentre que el Frente Polisario insisteix en la necessitat de convocar com més aviat millor aquest referèndum que porta anys estancat.

En els últims anys, les autoritats sahrauís han insistit sense èxit al Consell de Seguretat perquè la Minurso, igual que la resta de missions de l’ONU, pugui supervisar la situació dels drets humans en el territori, on el Marroc comet contínues violacions. De la mateixa manera exigeixen el seu dret a l’autodeterminació del poble sahrauí.

Aquesta ofensiva sobre el poble del Sàhara Occidental arriba en una data en què es compleix l’aniversari de la Marxa Verda, fet que va suposar la fi de la presència espanyola al Sàhara Occidental. No obstant, la lluita del poble sahrauí per la seva independència començava molt anys abans. Ahir contra l’ocupació espanyola i avui contra el domini marroquí.

La major part de la població del llavors conegut com a Sàhara espanyol va abandonar el territori i es va radicar a la hamada de Tindouf, on amb el temps es van establir cinc grans camps de refugiats corresponents a cadascuna de les regions administratives (wilayas) de la RASD: Aaiún, Smara, Dajla, Auserd i Bojador.

La situació de refugi en què viu el poble sahrauí, —s’estima que viuen prop de 200,000 persones refugiades— es tradueix en una problemática molt complexa amb dependència absoluta de l’ajuda exterior, falta de sobirania alimentària i manca d’elements per a l’autonomia financera de la població.

Malgrat la dificultat, el poble sahrauí s’ha organitzat i ha estat capaç d’aconseguir estructurar una societat en una zona geogràfica caracteritzada per les dures condicions de vida.

La denúncia del paper de l’ONU i l’Estat espanyol

La denúncia del poble sahrauí a les entitats internacionals com l’ONU o el propi Estat espanyol davant el seu flagrant oblit és permanent. La política de les diferents entitats internacionals permet l’ocupació marroquina en la zona i condemna al poble sahrauí a l’exili. Cap país del món reconeix el Sàhara Occidental com a part del Marroc. Però els interessos dels seus aliats (els governs de França i els EUA, i les grans empreses espanyoles i els diferents governs) fan que el Marroc no senti cap urgència per trobar una solució.

És el cas de l’Estat espanyol que formalment seria partidari de la celebració d’un referèndum d’autodeterminació que permetés al poble saharauí recuperar les seves terres i el retorn dels encara gairebé 200.000 refugiats que viuen en els camps de Tindouf. Però en els fets, l’Estat espanyol porta dècades acceptant l’ocupació de part del Marroc, les constants violacions de drets humans i la negació del promès referèndum des de finals de la guerra entre el Frente Polisario i el Marroc en 1991.

Tots els governs des de l’inici de la mal anomenada democràcia han acceptat i mantingut aquest consens que permet tenir unes “bones relacions” amb el veí Marroc. Un país en el que es violen sense parar els drets humans i amb el que els acords entre aquests estats permet al Govern espanyol mantenir “a ratlla” l’entrada d’immigrants. També són de gran interès tots els recursos que empreses internacionals, entre elles espanyoles, espolien a Sàhara Occidental. Un exemple d’això és que dels 126 vaixells que pescaven en aigües saharauís fins a 2018, 100 eren de bandera espanyola.

Avui no hi ha cap resposta davant l’atac militar del Marroc al poble del Sàhara per part del Govern de PSOE-UP. Quelcom que no sorprèn. Quan va ser conformat el govern en el que participa Unidas Podemos, es va aclarir que la política d’Estat cap a Sàhara Occidental no canviava amb la nova legislatura. Quelcom que va merèixer la dura crítica d’associacions i activistes. Treure del seu programa la autodeterminació del poble saharahui no va suposar a Unidas Podemos ni un enrogiment.

Queda clar que la possibilitat d’aconseguir un lliure dret d’autodeterminació no passarà per les mans ni de l’ONU ni de l’Estat espanyol, un estat imperialista que encara manté els enclavaments colonials de Ceuta i Melilla i que dedica anualment milers de milions d’euros a despeses militars i missions a l’estranger. Només el poble saharauí, en aliança amb la resta de sectors populars del Marroc que enfrontin a la dictadura de Mohamed VI, i ajudat de la solidaritat internacional pot avançar cap a això. Les característiques del conflicte i la desesperació d’un poble condemnat a l’èxode i l’exili en uns campaments de refugiats a la meitat del desert algerià només auguren el començament del que serà una lluita incansable per l’autodeterminació.




temes relacionats

Sàhara occidental   /    Sàhara   /    Unidas Podemos   /    Règim del ’78   /    Internacional

Comentaris

Comentar