Internacional

CONTRAPUNT

L’Afganistan: l’epíleg de la “guerra contra el terrorisme”

Desfeta. Catàstrofe. Col·lapse. “Moment Saigon” de Joe Biden. Els termes utilitzats per a definir la humiliant retirada dels Estats Units de l'Afganistan parlen per si mateixos de la dimensió de l'esdeveniment. La derrota no és només nord-americana sinó del conjunt de l'OTAN, que va acompanyar amb recursos humans i financers l'aventura militar. Els efectes estratègics de la segona derrota militar dels Estats Units a les mans d'un enemic infinitament més feble es veuran en el pròxim període.

dimecres 25 d’agost| edició del dia

La “guerra contra el terrorisme”

El retir caòtic de l’Afganistan és la primera crisi de magnitud de la presidència de Joe Biden, que venia gaudint d’una lluna de mel relativament més prolongada gràcies a haver capitalitzat l“anti-trumpisme” i sobretot a les seves mesures “populistes” per a sostenir la recuperació econòmica i el consum.

Biden havia assegurat, fa poc més d’un mes en una conferència de premsa, que mai es repetirien imatges similars a les del retir de Saigon. I que el triomf dels talibans era literalment impossible. Segons les fonts d’intel·ligència citades pel president, els Estats Units tenia una finestra d’un any i mig de termini entre el retir dels 2.500 soldats que encara romanien a l’Afganistan i la caiguda de Kabul. L’error de càlcul no podria haver estat més groller.

Els talibà van prendre el control del país amb un “blitz” de només deu dies, més per defecció de l’exèrcit i el govern afganès que per la seva capacitat de combat. Des de llavors el president Biden està en manera control de danys. Sense la coerció militar, està tirant mà de les sancions econòmiques, com el bloqueig de l’accés als comptes del govern afganès en la Reserva Federal o la retenció de fons de l’FMI per a negociar amb els talibans. Queden encara milers de nord-americans i personal d’altres països de l’OTAN per a evacuar, sense parlar de la massa d’afganesos que han col·laborat amb l’ocupació militar desesperats per fugir dels talibà sabent que seran molt pocs els que ho aconsegueixin.

És veritat que Biden no és l’únic pare de la derrota, però és qui haurà d’assumir-la. La “guerra contra el terrorisme” va ser una creació de George W. Bush i l’ala neoconservadora de la seva administració, que es va proposar superar amb una estratègia militarista i unilateral la declinació hegemònica nord-americana, justificada amb els atemptats terroristes contra les Torres Bessones de l’11 de setembre de 2001.

L’experiment neoconservador del “canvi de règim” es va posar en marxa primer en la guerra a l’Afganistan, i després amb la invasió i ocupació de l’Iraq i el derrocament de Saddam Hussein, una “guerra d’elecció” basada en la mentida de les armes de destrucció massiva. Aviat va demostrar que era un parany estratègic que posava als Estats Units enfront del dilema d’escalar la seva presència militar per a sostenir als règims titelles de l’ocupació, o retirar-se deixant via lliure a la reorganització de forces hostils als interessos nord-americans.

En sentit històric, el final ja estava escrit. En el manual d’estratègia militar, guerres i ocupacions neocolonials com la de l’Afganistan i l’Iraq pertanyen a l’espècie de “guerres no guanyables”.

Barack Obama va assumir prometent posar fi a aquestes guerres, però va acabar augmentant la presència militar a l’Afganistan (sota el seu mandat van arribar a haver-hi 100.000 soldats nord-americans), a la que considerava la “guerra bona”. Va escenificar la cacera de Bin Laden que va morir crivellat per forces d’elit en un modest complex als afores de Abbottabad (el Pakistan) en 2011. I es va fer famós per l’extensió de l’ús de drons i per haver ampliat la intervenció militar disfressada d’“intervenció humanitària” a altres països de l’Orient mitjà com Líbia. També sota la seva presidència es va veure obligat a combatre a l’Estat Islàmic a l’Iraq i Síria, un producte directe de la intervenció nord-americana a l’Iraq. Va ser l’iniciador del “pivot” cap a l’Àsia Pacífic per a contenir a la Xina.

Sota la consigna d’“America First” Donald Trump va iniciar les negociacions amb els talibà a Doha, Qatar, a les quals ni tan sols va ser convidat el govern afganès. Contra la política “internacionalista” dels neocon, Trump va tornar a la doctrina de la intervenció només en cas que estigui en joc estrictament l’interès nacional imperialista, que en els fets significava accelerar la retirada dels Estats Units de l’Afganistan i privilegiar les aliances amb Israel i Aràbia Saudita al mig Orient, per a concentrar-se en la preparació per al conflicte entre grans potències, en particular amb la Xina i Rússia, que va passar a ser la prioritat de l’estratègia de seguretat nacional. Amb aquest mateix objectiu, el president Biden va posar data límit de la presència nord-americana a l’Afganistan el 20 aniversari del 11S.

El balanç en xifres és catastròfic. En total, sostenir la guerra i els 20 anys d’ocupació militar de l’Afganistan li va costar als Estats Units uns 2 bilions de dòlars. Segons el Pentàgon, en aquest lapse van combatre uns 775.000 soldats nord-americans dels quals van morir 2.448 i altres 20.600 van resultar ferits. A les baixes se sumen uns 4.000 contractistes privats i 1.144 soldats d’altres països de l’OTAN. La pitjor part se la van emportar els afganesos, amb uns 60.000 morts entre forces armades i de seguretat i uns 47.245 civils segons estimacions conservadores, que són els “danys col·laterals” dels bombardejos imperialistes.

Realineaments geopolítics

El retir de l’Afganistan va reavivar la crisi dins de l’OTAN, quelcom que va quedar en evidència en la reunió d’emergència de l’Aliança Atlàntica per a fer un primer balanç del fracàs de la missió al país asiàtic. Els aliats europeus esperaven que amb l’arribada de Joe Biden a la Casa Blanca se superés l’hostilitat dels quatre anys de la presidència de Trump. Però es van trobar amb un fet consumat, malgrat haver compromès tropes i recursos en l’ocupació de l’Afganistan. Països com França i Gran Bretanya van enviar els seus propis equips per a rescatar als seus ciutadans atrapats a Kabul. No seria estrany que el desenllaç afganès aprofundís les tendències divergents entre les potències europees i els Estats Units.

En el pla regional, el resultat de la guerra a l’Afganistan està reconfigurant el trencaclosques geopolític, amb la intervenció activa de la Xina, Rússia, l’Iran i el Pakistan buscant treure avantatge del buit deixat pels Estats Units per a fer avançar els seus interessos. l’Iran i Rússia, històricament hostils als talibà –tots dos amb aliats en els bàndols de l’Aliança del Nord que van combatre– van celebrar la derrota nord-americana i es van mostrar disposats al diàleg.

El Pakistan ha viscut el triomf dels talibà com una victòria pròpia, encara que segons el curs que puguin prendre els esdeveniments a l’Afganistan podria transformar-se en una victòria pírrica si es veiessin enfortits els grups islamistes extrems que han perpetrat atemptats terroristes brutals en territori pakistanès.

Durant les últimes dècades, el Pakistan ha sostingut un equilibri inestable entre la relació amb els Estats Units i el suport semiclandestí dels seus serveis d’intel·ligència (ISI) i de l’aparell militar als talibà com una fracció islamista radical dels mujaidins que combatien contra la Unió Soviètica. El Pakistan va servir de refugi per a Bin Laden quan va haver de fugir de l’Afganistan. I també va rebre a la direcció dels talibà que es va instal·lar en Quetta, a la província de Balochistan. Les bones relacions amb la Xina li van donar més marge de maniobra. L’interès del Pakistan és tenir un règim amic a l’Afganistan que li permeti “profunditat estratègica” davant una eventual escalada del conflicte amb l’Índia que veu amb preocupació el replegament nord-americà.

Després del Pakistan, el més important per als talibà és la relació amb la Xina, que com era d’esperar va saludar des dels editorials de Global Times la derrota nord-americana, no tant pel significat de l’Afganistan, sinó perquè el va prendre com una bestreta de la falta de voluntat dels Estats Units d’involucrar-se en un eventual conflicte a Taiwan. El 28 de juliol, anticipant-se al que ja semblava un fet, la Xina va rebre a una delegació dels talibà encapçalada pel principal dirigent del moviment, Abdul Ghani Baradar. Per a la Xina, que comparteix una estreta frontera amb l’Afganistan, podria ser la porta d’accés a les repúbliques de l’Àsia Central, a través de la seva incorporació a la Iniciativa Cinturó i Ruta. A més de proveir recursos naturals, en particular les anomenades terres rares, essencials per a la indústria de les telecomunicacions i tecnològiques. A canvi dels beneficis econòmics i les inversions, la Xina els exigeix als talibà que no intervinguin en el conflicte intern que el règim del Partit Comunista sosté amb els uigurs, la majoria musulmana de la província de Xinjiang. L’aposta és arriscada i incerta, perquè depèn en gran manera de l’estabilització de l’Afganistan, que avui sembla una perspectiva llunyana.

Les contradiccions dels talibà

Als talibà els va prendre només deu dies desmuntar el règim titella instal·lat pels Estats Units a Kabul. L’exèrcit afganès, una força d’uns 300.000 homes en la qual l’Estat nord-americà va invertir ni més ni menys que uns 88.000 milions de dòlars, no va oferir cap resistència. Segons els “Afghanistan Papers”, una recerca realitzada pel periodista Craig Whitlock, l’exèrcit afganès tenia al voltant de 45.000 soldats fantasmes, que només existien com a noms en les nòmines per a cobrar els seus salaris i repartir el botí entre caps i funcionaris. Els talibà van avançar ciutat per ciutat, negociant la rendició amb líders tribals i caps locals, i en menys del que canta un gall el règim d’ocupació simplement va implotar. Les raons són múltiples. Com explica l’historiador i assessor del comandament militar a l’Afganistan, Carter Malkasian, en el seu llibre The American War in Afghanistan. A History, l’ocupació estrangera anava en contra de la identitat nacional. A pesar que la seva història està escrita des del punt de vista imperialista, admet que en última instància Estats Units va causar un mal prolongat als afganesos no per qüestions “humanitàries” sinó només per a defensar-se d’un altre atac terrorista.

La situació a l’Afganistan està més que fluida. Passat el xoc inicial, alguns dels rivals interns dels talibà semblen estar reagrupant-se. Va haver-hi algunes mobilitzacions en contra seva a Kabul i altres ciutats com Jalalabad. I encara que és difícil comprovar la seva autenticitat, s’han registrat incidents no connectats que involucren a forces antitalibà, entre ells la reorganització del Front de Resistència Nacional, un dels rivals històrics dels talibà, a la vall Panjshir. Mentrestant, uns altres han optat per una política negociadora, entre ells l’ex president Hamid Karzai i altres funcionaris dels governs de l’ocupació militar que han mantingut reunions amb els talibà amb l’expectativa de formar un govern de transició.

El fet que a una setmana d’haver ingressat en el palau presidencial els talibà no hagin proclamat encara el “segon emirat” (el primer va regir entre 1996 i 2001) és un indicador que no tenen ni la unitat interna ni el suficient control militar com per a disciplinar a les múltiples fraccions armades, senyors de la guerra i cabdills d’ètnies minoritàries, amb els quals disputen porcions del poder local i també el control d’importants negocis com la producció d’opi. Aquestes mateixes línies de fragmentació són les que van determinar els múltiples bàndols de la guerra civil d’inicis de la dècada de 1990.

Fins ara els talibà han tractat de donar una imatge de “moderació” respecte a les atrocitats del primer emirat de 1996-2001. L’objectiu és abans de res tractar d’evitar transformar-se en pàries fins i tot abans de consolidar-se en el govern i aconseguir estabilitzar-se. Però segons el periodista Ahmed Rashid (autor de diversos llibres sobre el moviment talibà), hi ha una divisió entre la vella generació dels fundadors, que es va exiliar al Pakistan i exerceix el lideratge polític, i una nova generació de comandaments militars locals, molts dels quals van estar presos a Guantánamo i altres presons clandestines, que tenen una visió més radicalitzada.

En aquest marc, una de les hipòtesis de conflicte d’on podrien sorgir les forces per a una sortida progressiva per al poble afganès és la resistència de les dones. Alguna cosa és clar: l’emancipació de les dones afganeses no vindrà de la mà de l’imperialisme sinó de la seva lluita independent al costat de la classe treballadora. Com planteja en una nota recent Tariq Ali, citant a una reconeguda feminista, “les dones afganeses tenien tres enemics: l’ocupació occidental, els talibans i l’Aliança del Nord. Amb la sortida dels Estats Units, va dir, tindran dues”.

Efecte Vietnam?

En l’analogia entre la derrota nord-americana a Vietnam i la desfeta de l’Afganistan prevalen les diferències. N’hi ha dues que resulten fonamentals i que en gran manera expliquen la recuperació relativament ràpida dels Estats Units, que 15 anys després de la fugida de Saigon, amb el seu triomf en la Guerra Freda, conquistaria una dècada d’hegemonia unipolar. La primera és la decadència de la Unió Soviètica. I la segona l’acord amb la Xina de 1972, que va ser el que en última instància va permetre el rellançament neoliberal de l’imperialisme nord-americà.

Avui aquests elements no existeixen. La convergència entre la declinació nord-americana i l’ascens de la Xina és el principal problema estratègic per als Estats Units. La gran discussió de l’establishment imperialista, que va tornar a mostrar les seves esquerdes amb la crisi del retir de l’Afganistan, és si la imatge de fugida acabarà encoratjant no només aventures de grups terroristes sinó també donant confiança a potències rivals.

La postal de l’aeroport internacional de Kabul, amb centenars d’afganesos desesperats penjant-se dels trens d’aterratge dels avions nord-americans, ja és una marca registrada de la presidència de Biden, així com l’intent fallit de recuperar l’ambaixada nord-americana a Teheran va ser la de Jimmy Carter i l’evacuació de Vietnam la de Gerald Ford.

A nivell internacional, els efectes de la derrota imperialista a l’Afganistan són dobles. El primer, que ha deixat exposada l’enorme hipocresia de les “intervencions humanitàries” com a cobertura de les guerres imperialistes. Això assenyala amb claredat l’organització feminista afganesa RAWA (Revolutionary Association of the Women of Afghanistan), que crida a enfrontar als talibà i els “senyors de la guerra” des d’una posició clarament antiimperialista. El segon, és que ha reactualitzat la conclusió de Vietnam: que els Estats Units no és invencible malgrat la seva enorme superioritat militar. I això és una cosa que té una importància estratègica per a les lluites de tots els treballadors i els pobles oprimits del món.




temes relacionats

Afganistan   /    Talibans   /    Xina   /    Estats Units   /    Internacional

Comentaris

Comentar