La proposta del Partit Demòcrata Català tira cap endevantt al Congrés de Diputats gràcies al suport del PP, Ciutadans i el PNB. La dreta de sempre s’ha unit per agilitar el termini de llançament. Com sempre, les reformes relatives a l’habitatge van en detriment de la part més feble, del més necessitat. Només es resol el problema al propietari de l’habitatge perquè aquest pugui seguir cobrant el lloguer. Han votat en contra el PSOE, Units Podem, Compromís i Esquerra Republicana de Catalunya.

El text votat destaca que “l’okupació [sic!!!] il·legal no pot ser una forma establerta i tolerada d’accés a la possessió d’un habitatge”. Només es parla que l’okupació sigui il·legal, però no es parla dels motius d’aquesta ocupació. No importa si hi ha famílies senceres que visquin al carrer. Però, no cal preocupar-se perquè “simultàniament, els poders públics han de garantir la protecció al dret a l’habitatge de les persones en risc d’exclusió social”. Tot i que no hi ha cap mesura contemplada per fer-ho realitat.

L’argument que fa la dreta, perquè la gent pugui trobar alguna cosa “positiva” a la mateixa, és que aquesta reforma serveix per combatre a les màfies que es lucren cobrant en oferir l’ocupació de pisos buits il·legalment. D’aquesta manera, es podria desallotjar com a màxim en dos mesos als qui estiguessin ocupant un pis il·legalment. Reduint els terminis actuals de dos anys. La llei deixa fora a les entitats financeres, promotores i fons voltor.

No obstant això i com no podia ser d’una altra forma, la iniciativa del PDeCAT no contempla què fer davant famílies que ocupen per necessitat ja que no tenen un altre lloc on anar. I, menys encara, als joves que ocupen immobles per realitzar activitats socials i culturals, ja que no tenen altres llocs que puguin gestionar ells mateixos. La dreta (catalana, basca i espanyola) s’uneix per copejar al més feble.

Tot en contra dels inquilins

Aquesta mesura està precedida per iniciatives del PSOE, durant la legislatura de Zapatero, i del PP, quan tenia majoria absoluta, per reduir els terminis de desnonaments. Carme Chacón va reduir a 15 dies el termini de llançament, després del període de negociació entre les parts. I, el PP gràcies a la iniciativa d’Ana Pastor ho reduïa a tan sol 10 dies.

La realitat és que l’Habitatge protegit (VPO) a l’Estat espanyol està als mínims dels mínims. Cavallet de batalla del PSOE quan acabava el Govern Aznar, amb prou feines es va reflectir en uns milers de mini pisos de 30m2. També forma part del discurs de Podemos i els ajuntaments del canvi a Madrid i Barcelona però l’execució està molt per sota dels seus plans.

El PP va posar en marxa el Fons Social d’Habitatges perquè les entitats bancàries posin a disposició part del seu estoc buit d’habitatges. Tan sol han cedit 9.900 habitatges d’un estoc de 383.000 i amb unes condicions que els afavoreixen clarament. I, per descomptat han cedit les que no podien vendre o llogar, les pitjors.

Al 2018 tan sols es van constituir 5.375 pisos de VPO, molt per sota dels 68.000 pisos del 2008. L’Estat espanyol tan sols té el 2% de l’oferta d’habitatge en règim de protecció oficial, molt per sota de la mitjana europea que està per sobre del 20%. Sempre guanya la banca i perd l’inquilí.

Hi ha una solució eficaç: expropiar als expropiadors

La banca s’ha enriquit als anys de “vaques grosses” i ho segueix fent durant la crisi. També ha rebut un rescat superior als 60.000 milions d’euros. Com si això fos poc, mentre hi ha milers i milers de famílies sense llar o amb el cinturó apretat per pagar-ho tot, la banca disposa de gairebé 400.000 habitatges buits.

El més probable és que no calgui construir habitatges nous. Es podria constituir un parc d’habitatges de lloguers gairebé immediatament expropiant els habitatges de la banca i els fons voltors sense cap tipus d’indemnització. Amb aquesta expropiació augmentaríem almenys en 80 vegades el parc actual de VPO. Tan sols caldria rehabilitar-les per a l’ús quotidià i cedir-les als inquilins per un lloguer social que equilibri costos i ingressos familiars.

I, com a part d’això serà necessari un pla d’obres públiques perquè els serveis públics de les barriades populars puguin millorar-se notablement. Això són escoles, hospitals i CAPs, ampliar les urgències, manteniment de places públiques, transport urbà, etc. Per pagar aquest pla serà necessari augmentar els impostos a la banca i les grans fortunes. I, per evitar la corrupció, res millor que aquest pla s’organitzi i executi sota control dels treballadors i els veïns.

Sense mesures radicals i realistes d’aquest tipus, serà impossible resoldre el problema de l’habitatge entre els treballadors i el poble pobre. Perquè tot el que ens falta, ens ho va treure la banca, els empresaris de l’Ibex35 i les grans fortunes. Queda clar que la dreta mai mossegarà la mà de qui els dóna de menjar. També ho és que el PSOE res té de “obrer”. I, lamentablement els ajuntaments del canvi, ho fan igual. Necessitem una esquerra anticapitalista i dels treballadors.