EFE

Segons l’última enquesta elaborada pel Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS), un 69,6% de la població està a favor d’una reforma de la Carta Magna de 1978. A més, l’estudi revela que la meitat de la població considera que aquesta reforma hauria de ser “important” i fins i tot un 14% opina que hauria de fer-se gairebé íntegrament. Així doncs la reforma exprés i superficial de Pedro Sánchez, ultralimitada en agenda, es queda, de lluny, molt curta per a la immensa majoria.

La posició de “això no es toca”, defensada sobretot pel PP i Cs -encara que aquests últims estarien disposats a retocar-la cap a la dreta- representa a una autèntica minoria. Un 14% diu tenir dubtes respecte a la possibilitat de reformar la Constitució i tan sol un 14,9% es manifesta contrari a qualsevol modificació.

En quant als aspectes a reformar, els enquestats sostenen que hauria de millorar-se la coordinació en les competències de sanitat i educació i la pròpia regulació de les competències de les CCAA. Destaquen també com a necessari la reforma de tot allò relacionat amb l’activitat política, com l’aprofundiment de la seva transparència i control, així com la modificació del sistema electoral. La millora en la totalitat dels drets socials són un altre dels assumptes que més rellevància recull l’enquesta del CIS.

Preguntats pel funcionament del sistema democràtic en l’Estat espanyol, un 54% està “poc o gens satisfet”. Més de dotze punts per sobre dels que diuen estar “bastant o molt satisfets” (42,6%). I molt superiors són les dades reflectides quant al desencantament amb els òrgans parlamentaris. Un 71% “estaria insatisfet o molt insatisfet” front un 20% “satisfet o molt satisfet”.

Lamentablement el CIS comparteix amb els constitucionalistes de postín els temes vetats. Hagués resultat interessant que es preguntés també sobre quants estarien disposats al fet que la Corona entrés al debat. Però des que la imatge de la monarquia va començar a baixar, el CIS va preferir deixar de preguntar per la valoració dels Borbones. En aquest estudi s’han limitat a preguntar pel “problema” de la successió.

El sondeig, que va ser elaborat durant els primers dies del mes de setembre, ha estat publicat pocs dies després que Pedro Sánchez anunciés la proposta de reforma per acabar amb els aforaments dels diputats i senadors.

Una mesura que, si bé afectaria, cal veure fins a on, als privilegis d’empara de la “casta” política que implica que els polítics corruptes solament puguin ser jutjats pel Tribunal Suprem -la crème de la crème de la “casta” judicial- no passa de ser una maniobra amb l’objectiu de sanejar costi el que costi la imatge del Govern.

Davant el creixent descrèdit acusat per la dimissió de la ministra de Sanitat, Carmen Montón, arrossegada pel vendaval de la “guerra dels màsters”, Pedro Sánchez es treia de la "cunillera" aquesta mesura com a iniciativa perquè “els ciutadans tornin a creure en la política”. No obstant això, de poc ha servit aquesta setmana l’anunci de la proposta de reforma després de l’escàndol dels enregistraments d’una altra de les ministres del gabinet, en aquest cas Dolores Delgado, ni més ni menys que la titular de Justícia, o l’últim affaire del ministre de Ciència i Tecnologia i les seves argúcies fiscals, Pedro Duque.

Des d’Unidos Podemos van respondre sumant-se a la petició del PNB que s’inclogués la supressió dels aforaments al Poder Judicial, les Forces de Seguretat i a la Família Real, així com anunciant que utilitzarien 35 dels seus diputats per forçar al fet que la possible reforma fos sotmesa a referèndum. Una posició que, encara que més exigent que la proposta del PSOE, està molt lluny de les aspiracions majoritàries que l’enquesta del CIS revela.

Quan la formació lila va emergir en 2014 ho va fer des del discurs de “trencar els cadenats del 78” i amb la demanda d’obrir un procés constituent. Aquestes banderes, com a tantes altres, les ha anat deixant pel camí. De la impugnació de la Transició s’ha passat a veure a Iñigo Errejón demanant disculpes a TeleMadrid, reivindicant el pacte del 78 i manifestant-se a favor d’una mera actualització. Del procés constituent es va passar a la reforma constitucional de cinc punts de les eleccions generals de 2016 i ara a encaixonar aquesta i conformar-se amb ser la sustentació parlamentària d’un govern del “torn progressista”.

Si pel programa social i econòmic això ha significat rebaixar les expectatives d’allò possible a una reforma fiscal i tèbies polítiques redistributives, en quant a la crisi del règim del 78 ha suposat convertir-se en un partit d’“ordre” que deixa passar totes les “finestres d’oportunitat” que s’obrin per resoldre les grans demandes democràtiques pendents.

Ho vam veure fa un any amb la tardor catalana, quan Unidos Podemos es va negar a moure un dit en favor del poble català, a respectar i defensar la seva voluntat majoritària expressada l’1 i 3 d’octubre -que mai van reconèixer- o a cridar a mobilitzacions contra el cop del 155. Ho hem vist recentment amb el affaire Corinna, negant-se a exigir quelcom tan elemental com que hi hagi un referèndum sobre monarquia o república, mentre en proposaven un altre per dirimir la prohibició o no de la tauromàquia.

I ho tornem a veure en aquests dies, en els quals no es vol molestar massa al govern de Sánchez i es neguen a plantejar -a pesar que el fastig amb la casta política, judicial, la Corona i el sistema polític segueix sent de masses- que fa falta barallar per obrir processos constituents, i no reformes cosmètiques i exprés.

Aquesta integració en el règim del 78 de part del nou reformisme el situa cada vegada més com a part d’aquest “sistema polític” amb el qual el 54% està entre “poc o gens satisfet”. Davant la greu crisi orgànica del règim no hi ha pegats ni reformes cosmètiques possibles. Enfront de les reformes constitucionals que es vulguin vendre des del vell poder constituït, hereu directe del règim franquista, hem d’exigir que el poble pugui decidir-ho tot. Que tingui plens poders per abordar tots els grans problemes socials i democràtics: la qüestió de la monarquia i la forma de l’estat, el dret d’autodeterminació, el pagament del deute, com acabar amb l’atur, la precarietat, la falta d’habitatge, la crisi de la sanitat i un llarg etcètera de reivindicacions populars insatisfetes.

Això passa per reprendre una reivindicació que es va obrir camí des del 15M, i que va ser presa formalment per Podemos i IU per buidar-la primer de contingut i abandonar-la després: la lluita per processos constituents. Lluitar per imposar assemblees constituents lliures i sobiranes en tot l’Estat espanyol i en les nacions que ho integren, en les que pugui expressar-se veritablement la voluntat popular, començant per la lliure autodeterminació dels pobles. Quelcom diametralment oposat a cenyir-se al marc de les regles de joc del règim del 78 i en el poder constituït de la monarquia, els seus partits i la “casta” judicial, i que per conquistar-ho solament podrem confiar en la força de la mobilització i autoorganització de la classe treballadora i els sectors populars.