La concentració de la riquesa aconsegueix límits obscens: les 26 persones més riques del planeta ostenten el 50% de la riquesa mundial, segons afirma un recent informe de l’ONG Oxfam International. És a dir, que a penes un grapat de multimilionaris posseeixen més diners que els 3.800 milions de persones més pobres.

Entre ells figuren els amos de Microsoft, Facebook o Amazon, entre altres. Jeff Bezos, propietari i fundador d’aquesta última, és l’home més ric de la història segons dades de la revista Forbes amb un patrimoni valorat en 112.000 milions de dòlars. En paraules de l’informe d’Oxfam “el pressupost de salut d’Etiòpia equival a l’1% de la seva fortuna”.

Precisament la multinacional Amazon està sent testimoni de conflictes laborals en moltes de les seves plantes als Estats Units i diversos països d’Europa, entre ells l’Estat espanyol. Una mostra més que aquestes fortunes no s’aixequen sobre l’enginy dels seus propietaris sinó sobre l’explotació de la classe treballadora i l’espoli de les grans majories.

Les dades llançades per l’informe d’Oxfam corroboren plenament aquesta última afirmació. Mentre la riquesa dels multimilionaris es va incrementar en 900.000 milions de dòlars, a un ritme de 2.500 milions per dia, els ingressos de la meitat més pobra de la població del planeta van caure en un 11%.

Un veritable atracament a mans alçades emparat per legislacions que invariablement afavoreixen a aquestes fortunes a tot arreu del món. Segons Oxfam “els rics es beneficien no només d’una fortuna en plena expansió, sinó també dels nivells impositius menys elevats des de fa dècades”. D’aquesta manera, en alguns països el 10% de la població més pobra estaria pagant més en proporció que el 10% més ric. A més, aquestes fortunes compten amb tot tipus de mecanismes per a evitar les càrregues impositives, estimant-se en 7.600 milions de dòlars la quantitat que oculten al fisc.

L’Estat espanyol, regne de desigualtat

L’Estat espanyol, lluny de ser una excepció a aquestes dades, és un dels llocs més desiguals d’Europa. L’informe elaborat per la filial espanyola d’Oxfam amb dades del país exposa que davant els nostres propis ulls s’està desenvolupant una situació que bé podríem qualificar de catàstrofe social.

Segons el document “Desigualtat 1 – igualtat d’oportunitats 0” elaborat per Intermon Oxfam, “no només som el quart país més desigual de la UE, sinó que, després de Bulgària som el segon país europeu en el qual la distància entre rics i persones empobrides ha augmentat més”. D’aquesta manera, mentre en què en 2008 les llars més riques ingressaven 9,7 vegades més que el 10% més pobre, deu anys després aquesta diferència s’hauria engrandit, fins a ser de 12,8 vegades més.

Les causes més immediates d’això les trobem en un “daltabaix de les llars d’ingressos més baixos que no s’han recuperat amb el creixement econòmic” mentre que la recuperació econòmica hauria “beneficiat desproporcionadament a les rendes altes”.

Les xifres d’aquesta realitat són dramàtiques. L’any passat van augmentar en 16.500 les famílies que no perceben cap mena d’ingrés, arribant a l’escandalosa xifra de 617.000. Paral·lelament hauria augmentat també el número d’ultra-milionaris, els actius del qual superen els 40 milions d’euros, sent aquest increment del 4% en 2017.

La presumida recuperació econòmica s’ha construït sobre l’esquena de les famílies treballadores i l’augment de la precarietat laboral. Lluny que la classe treballadora s’estigui beneficiant d’alguna fracció major del repartiment, ha continuat perdent poder adquisitiu. D’aquesta manera ens trobem amb que el 13,1% de les persones que estan treballant es troben per sota del llindar de la pobresa.

Les conseqüències de la pobresa, que afecta a pràcticament un quart de la població, es deixen sentir en tots els aspectes de la vida inclosa la pròpia durada d’aquesta: a la ciutat de Barcelona una persona pobra viurà de mitjana 11 anys menys que un ric.

A més, tots aquests indicadors s’agreugen quan analitzem la situació de les dones. Elles -al costat dels migrants i les persones sense estudis- són les que més pateixen la pobresa, la precarietat i la desocupació i totes les conseqüències que d’això es deriven.

La desigualtat no és inevitable

Les dades recollides per Oxfam exhibeixen una panoràmica d’un sistema econòmic decadent que només porta la misèria a milers de milions per a benefici d’uns pocs.

La desigualtat no és una malaltia incurable que només puguem aspirar a moderar i que, com afirmaven des d’Oxfam en un informe similar de 2014, “és fonamental per a estimular el progrés i el creixement”. Lluny d’aquesta postura, és just i necessari aspirar a un món on la pobresa i la necessitat no existeixin.

Si alguna cosa mostren les xifres d’aquests informes a més de l’escandalosa situació de misèria per la qual travessa la major part de la població mundial, és la sobrada existència de recursos per a poder remeiar gairebé immediatament tots aquests problemes i que només un sistema irracional si n’hi ha com és el capitalisme pot ser capaç de concentrar en cada vegada menys mans.

Per a resoldre la desigualtat és necessari acabar amb aquesta irracionalitat expropiant als expropiadors de les grans empreses capitalistes: nacionalitzant la banca per a acabar amb l’especulació i el saqueig; expropiant els serveis públics i sectors estratègics de l’economia; deixant de pagar la fraudulenta i il·legítim deute extern per a destinar aquests fons a sanitat, educació i habitatge; repartint les hores de treball entre totes les mans disponibles amb un salari igual a la canastra familiar, així com totes les mesures que permetin acabar amb el saqueig d’un sistema social on uns pocs concentren la riquesa mentre milions són condemnats a la misèria.

Només així podrà instaurar-se una planificació democràtica i racional de l’economia que garanteixi el progrés del conjunt de la societat i no d’un grapat de paràsits capitalistes.