http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
CONTRAPUNTO
El conte de la Transició i la “correlació de febleses”
Santiago Lupe
Barcelona | @SantiagoLupeBCN
Ver online

“Quan Franco desapareix, a Espanya no es va poder establir una correlació de forces sinó una correlació de febleses”. Aquesta és una de les cites més conegudes, i repetides, de l’escriptor i antic militant del PSUC, Manuel Vázquez Montalbán. La va realitzar per última vegada a l’entrevista oferta a la periodista Begoña Aranguren publicada després de la seva mort, a l’octubre de 2003. Però si algú l’ha popularitzat ha estat Pablo Iglesias, que l’ha convertit en la seva frase de capçalera per a beneir com a inevitable el pacte fundador del Règim del 78.

Amb aquesta sentència Montalbán defensava la tesi que després de la mort del dictador “cap dels implicats estava en condicions d’imposar la seva potencialitat sinó que respectessin la seva feblesa”. Ni el franquisme podia continuar sobrevivint-se com a tal, ni l’oposició podia imposar el seu programa de “ruptura democràtica”. Per aquest motiu, encara que l’escriptor es mantingués en un testimonial “ni oblido ni perdono”, acceptava el resultat de l’anomenada Transició democràtica com a allò màxim al que es podia aconseguir des de la correlació de forces reeixida per la lluita antifranquista. La negociació i els seus resultats apareixen així com el fruit inevitable del crepuscle del Règim nascut després de la victòria feixista en la guerra civil de la qual aquesta setmana es compleixen 80 anys.

Un recompte de forces més enllà del relat del “no es va poder”

Un estudi quantitatiu i qualitatiu del que va passar entre novembre de 1975 i desembre de 1978 -si prenem com a marc la mort de Franco i l’aprovació de la Constitució de 1978- posa més que en dubte la tesi d’una acumulació de forces dels qui enfrontaven la dictadura -amb el moviment obrer al capdavant- massa feble per a imposar la seva voluntat.

L’auge obrer de 1976, especialment extens i radicalitzat en el seu primer semestre, està fora de tota discussió. El nombre d’hores perdudes per vagues fa un salt de menys de 2 milions en 1975 a 12,5 milions, amb més 2 milions i mig de vaguistes enfront dels poc més de 600.000 de l’any anterior, segons el propi ministeri de Treball.

Però no es tracta només de la magnitud del moviment vaguistic. De fet 1977 i sobretot 1979 superaran aquestes xifres amb fins a 18 milions de jornades i 3 milions de vaguistes. L’any 1976 és el moment en el qual la vinculació de les reivindicacions econòmiques i socials -de les quals partia gran part de la conflictivitat a les fàbriques i polígons- amb les democràtiques es torna més directa. Des del rebuig a la repressió o al sindicat vertical, la defensa de les assemblees, les comissions representatives i altres formes d’autoorganització obrera, fins a demandes obertament polítiques com l’amnistia, la legalització de tots els partits i sindicats o la convocatòria d’eleccions constituents.

No pretenem fer una història del moviment obrer dels 70 en aquest article, però almenys sí un analisi parcial que contradiu la visió d’una mobilització escassa o poc radicalitzada. En les immediates acaballes de la dictadura trobem moviments com la vaga de la construcció de Granada en 1970, la vaga i ocupació de la SEAT de Barcelona en 1971, la vaga general de Ferrol i Vigo en 1972, la de Pamplona un any més tard, la del Baix Llobregat en 1974 o a Alcoi aquest mateix any i a Getafe en 1975. L’horitzó de la vaga general per a tombar la dictadura no era la idea d’una minoria. De fet, havia estat incorporat fins i tot pel mateix PCE, encara que d’una manera una miqueta “sui generis” com veurem, en la seva hipòtesi inicial de la “ruptura democràtica”.

Quan Franco va morir al novembre 1975, el “fet biològic” va actuar a manera de tret de sortida a la major onada de vagues en 40 anys. El govern Arias va tirar gasolina amb mesures com la congelació salarial. Tot l’Estat es trobava en una situació de vaga general de facto. Al gener, Madrid roman paralitzada per la sobreposició de vagues d’empreses i gremis, amb els treballadors del Metro al capdavant. Però la situació es repeteix al Baix Llobregat, Sabadell, les conques mineres d’Astúries, les drassanes de Gijón, Màlaga, Sevilla, la construcció i el metall a Barcelona, la construcció de Valladolid, el metall de València i Zaragoza.

Cal remuntar-se al primer semestre de 1936 previ al cop d’estat, per a trobar una extensió de la conflictivitat obrera similar. En aquesta ocasió a més coincideix amb grans manifestacions per l’amnistia, una agitació i radicalització en el moviment estudiantil -on els corrents de la nova esquerra havien desplaçat en gran manera l’hegemonia del PCE-, el moviment veïnal o els primers moviments de dones.

El nou moviment obrer nascut durant la dècada dels 60 ja havia donat grans fites que demostraven la capacitat d’una jove classe obrera per a dotar-se d’estructures d’autodeterminació que potencialment -d’aconseguir-se la seva generalització i coordinació- podien obrir una situació de doble poder, com de fet va arribar a donar-se a nivell local en no pocs casos. El cas més paradigmàtic va ser el “soviet de Vitòria”, com el qualificà el ministre de Governació, Fraga Iribarne, després de liquidar a sang i foc l’experiència de les comissions representatives de fàbrica que van tenir paralitzada la ciutat durant setmanes. Però trobem comissions representatives, assemblees, coordinadores, comitès de vaga... en la pràctica totalitat de les vagues regionals, locals, de sector i de grans empreses.

Al mateix temps, la dictadura mantenia una crisi de proporcions històriques. El govern Arias encarna el projecte del búnquer, amb el qual s’alinea al principi la Monarquia. Les tensions internes són cada vegada majors davant l’evident incapacitat de frenar aquest ascens a cop de detencions, càrregues i assassinats. Tan és així que s’acabarà optant per un canvi de rumb amb el nomenament de Suárez. Com a punt fort, mantenia el control de les Forces Armades -encara que no sense una autonomia ben emprada per a marcar límits amb el famós “soroll de sabres”-, com sempre recorda Pablo Iglesias per a descartar qualsevol possibilitat que s’obrís una revolució “a la portuguesa”. No obstant això, si alguna cosa ensenya la història, és que aquest monolitisme castrense no és petri i una acció decidida i ofensiva de la classe obrera és capaç de trencar fins i tot la cadena de comandament més ferm, com es va evidenciar en les principals ciutats en l’estiu del 1936.

La direcció política i l’articulació de forces per a la victòria o la derrota

Malgrat aquesta feblesa del Règim i la fortalesa del moviment obrer, el nou home del Rei aconseguiria aprovar la reforma política, guanyar les eleccions de 1977, imposar un pla de descarregui de la crisi sobre les espatlles de la classe obrera i redactar una Constitució que garantia allò essencial d’allò que deien de “atado y bien atado”. Com ho va aconseguir? Com conjurar el fantasma que recorria la península ibèrica des de l’abril portuguès del 74? Com va desactivar el major ascens obrer des de la guerra civil sense haver de recórrer ni a un cop ni a una altra contesa?

Respondre a aquestes preguntes des del paradigma de Montalbán o Iglesias -i que ho ha estat històricament de corrents com el reformisme socialdemòcrata, l’estalinisme, la seva versió eurocomunista o ara, de forma encara més degradada, l’esquerra del canvi- és fart difícil. Aquest paradigma concep la correlació de forces com un fet que ve donat i sobre el que els corrents polítics, i en primer lloc aquelles que juguen un rol de direcció, no poden més que dissenyar vies d’adaptació a aquesta. Una idea que suposa al mateix temps la renúncia a la imposició de la voluntat, la victòria, i la justificació d’una política que acaba constituint un factor material fonamental per a fer impossible aquesta victòria.

No és una discussió nova. Va ser la lluita contra aquesta interpretació una de les grans batalles de Rosa Luxemburg contra la degeneració del SPD ja en 1910, quan el partit renunciava a ser un element que podia ser decisiu en transformar el gran moviment de vagues econòmiques previ a la I Guerra Mundial en un moviment ofensiu contra el règim dels Hohenzollern. Ho va ser també de León Trotsky contra els qui van considerar que la revolució espanyola devia la seva derrota a la falta de força de la lluita del proletariat espanyol, i no del rol pèrfid de totes les seves direccions, tant les que la van aixafar a sang i foc -l’estalinisme i la burgesia republicana- com les que no van preparar una direcció alternativa per a la victòria, com l’anarcosindicalisme o el mateix POUM.

En aquest cas sembla que la política del PCE va ser l’expressió “per a dalt” i sense tot just contradiccions -a excepció de la decepció de “els més militants”- del que passava “per a baix”. La “gent”, perquè les categories de classe desapareixen del discurs d’Iglesias per complet, no estava disposada a lluitar per molt més que el que es va aconseguir: una democràcia homologable a les europees. Un altre relat més del conte de la Transició que, com tants altres, no resisteix el mínim contrast amb quina va ser la política de la direcció eurocomunista per a redefinir la correlació de forces, però no a favor de la classe treballadora, sinó dels qui la convidarien a ser part de la taula i la “festa de la democràcia”, la seva anhelada burgesia democràtica.

La “política de reconciliació nacional” del PCE i la recerca de la correlació de forces a la baixa que la fes possible

Des de 1956 el PCE havia formulat la seva hipòtesi de la “ruptura democràtica”. Esquemàticament es tractava d’aprofitar la crisi de la dictadura -que va acabar d’obrir-se a finals dels 60 al rebuf de l’ascens mundial que va inaugurar el maig francès- per a portar endavant una gran vaga general, imposar un govern provisional i implementar un programa democràtic que desmantellés l’aparell estatal franquista i obrís un procés constituent. Aquesta vaga general havia de ser “nacional” i “pacífica”, dos “cognoms” que eren coherents amb la que va ser la veritable política rectora de l’estalinisme ibèric de postguerra: la “reconciliació nacional”.

Del que es tractava era de “superar la fractura” de la guerra civil. Provocar un canvi de règim polític, però sense obrir amb això el més mínim qüestionament al règim social al qual la dictadura havia servit. La burgesia espanyola, o la majoria d’aquesta, havia de ser arrossegada al suport de la democràcia com a part d’un nou “compromís històric”. Per a això, havia de quedar clar que el nou règim democràtic era “tot avantatges” per a aquests sectors. El gruix de la burgesia es convenceria d’això després de la crisi del 73, quan van començar a veure que es tractava del millor embolcall per a fer passar els grans paquets d’ajustaments, ja que la dictadura no tenia legitimitat per a fer-ho sense deslligar una veritable “tormenta obrera”.

El PCE concebia la vaga general, una de les principals eines d’autodeterminació i combat de la classe obrera, com un mer instrument per a una política de conciliació de classes. Una concepció utilitària del moviment obrer com a mera massa de maniobra que hauria de renunciar a les seves pròpies reivindicacions socials -ja ni parlar de projecte d’emancipació- en favor de no espantar l’anhelada burgesia democràtica. El PCE actualitzava així una política gens nova, la de ser el metge de capçalera democràtic de l’Estat capitalista espanyol. L’havia posat en pràctica ja amb l’impuls del Front Popular en 1936 i convertint-se en el botxí directe de la revolució espanyola en 1937.

A l’altura de 1976 el PCE faria justament tot el contrari al que venia prometent. Davant la vaga general de facto que s’estenia per tot el país, es va negar obertament a proposar una política de coordinació de tots els focus vaguistics per a la seva unificació després del seu propi final polític: el programa de “ruptura democràtica”. L’ús instrumental de la vaga general es plantejava sobre el terreny molt més complex que sobre el paper. L’antecedent de la Revolució dels Clavells a Portugal en 1974 i sobretot el dinamisme de processos d’autoorganització i els conflictes que se li escapaven i qüestionaven de fet a la política eurocomunista -i fins i tot el programa de la “ruptura democràtica” plantejant reivindicacions anticapitalistes- van convèncer a Carrillo i els seus que no havien de jugar a ser “aprenents de bruixot”. És a dir, no deslligar forces que després no podrien controlar. Podien començar l’esquema de vaga general, govern provisional i Corts Constituents, però no hi havia garantia de que això no obrís una situació revolucionària que acabés qüestionant les bases no només del règim sinó del propi ordre social capitalista.

El PCE renunciava així al seu propi full de ruta de la “ruptura democràtica”. Però ho feia per fidelitat al veritable principi rector de la seva política des dels anys 30, la conciliació de classes i el rebuig a la revolució social. Donava la raó, per a combatre-la, a la primera tesi de la teoria programa de la revolució permanent: només la classe obrera podia conquistar plenament les demandes democràtiques amb la seva lluita revolucionària, però no es detindria en elles, sinó que intentaria resoldre també els grans problemes socials per damunt i en contra de l’ordre burgès i la propietat privada.

En aquest gir primerenc a la recerca de la “ruptura pactada”, no només importa el que el PCE es va negar a fer. Importa encara més el que sí que va fer, acompanyat en tot moment pel PSOE i altres grups reformistes i cristians que també jugaven un paper destacat en el moviment obrer.

Des de gener de 1976 el carrillisme va declarar una guerra oberta a l’autoorganització obrera. A les assemblees, comissions representatives i organismes de coordinació, li oposaria obertament les Comissions Negociadores que moltes vegades partien de l’aparell del sindicat vertical recentment “copat” en les últimes eleccions sindicals de la tardor de 1975 per les seves “candidatures democràtiques”.

La dinàmica en nombrosos conflictes es repetia. Una vaga que s’estenia i radicalitzava, tant en mètodes, consignes i la intransigència dels obrers. El PCE la rebutjava defensant que calia buscar una “sortida negociada”, que “cal saber acabar una vaga”, com repetia Marcelino Camacho des de la direcció de CCOO. Fins i tot titllant algunes com una “amenaça a la democràcia”, com la vaga del Metro de la capital de gener. Les Comissions Negociadores aconseguien preacords que no satisfeien i que es rebutjaven en les assemblees de tall o fàbrica. El PCE intentava aprovar-les en assemblees generals, però si tot apuntava a que perdrien la votació, la Policia Armada intervenia, les dissolia i feia condir la desorganització per mitjà de la repressió, provocant que el signat s’imposés per la via dels fets consumats. Així, per una combinació de desgast, traïció i repressió, moltes vagues seran rebentades, com la del metall saragossà o la construcció a Barcelona.

No sense esforç, el PCE va aconseguir capejar el primer semestre de 1976. El moment més crític va ser el gener madrileny i el març de Vitòria, quan després de la massacre dels obrers el 3 de març es va oposar amb èxit al fet que les vagues de solidaritat s’estenguessin més enllà del País Basc i Navarra. Quan va assumir Suárez van mantenir una oposició cada vegada més formal. La política de “saber acabar les vagues” es va fer encara més activa. En molts sectors ja s’havien imposat acords i les primeres derrotes. I en aquest marc de relatiu reflux, es va decidir convocar una vaga general del 12 de novembre, com una jornada de lluita puntual. Encara que va aconseguir un seguiment significatiu en alguns sectors, encara malgrat la repressió i la desmoralització que la política eurocomunista començava a imprimir, serà qualificada com a insuficient i es negueran en rodó a donar-li qualsevol continuïtat.

Aquest últim element, que té molt d’acte de derrota, juntament amb el resultat de l’últim referèndum de la dictadura sobre la Reforma Política de Suárez -per al qual tota l’oposició va demanar l’abstenció, encara que la campanya la va realitzar gairebé en solitari l’extrema esquerra- es va presentar llavors, com ho fa avui Pablo Iglesias, com la prova definitiva del “no hi havia correlació de forces”. Però tota la pel·lícula anterior, el com es va treballar durant 12 mesos per a construir aquesta correlació, sembla no haver existit.

Com tampoc les resistències a la “ruptura pactada” que ja començava a negociar-se des de començaments de 1977. El PCE va mantenir l’ordre després dels atemptats d’Atocha, va aïllar i va boicotejar vagues com la de Tarabusi a Biscaia o la del Roca a Gavá, va abandonar el moviment per l’amnistia -en el mateix moment que Suárez comença una política de repressió més selectiva dirigida a la militància de l’extrema esquerra- i es va oposar activament en les empreses a les manifestacions i vagues contra els Pactes de la Moncloa.

L’acumulació de forces de part de la classe treballadora era alhora la condició sine qua non per a imposar el programa de la “ruptura democràtica” i el principal perill per a aconseguir la “reconciliació nacional”. Salvant la segona es “va sacrificar” la primera, i això només es va poder aconseguir redefinint activament la correlació de forces en favor dels qui optaven per mantenir allò essencial del statu quo en un sentit lampedusià, des del PCE fins als sectors reformistes del franquisme que representava Suárez. La “correlació de febleses” de Montalbán va ser, abans de res, el resultat de la política del partit en el qual militava.

Del “no es va poder” al “no es pot”, la construcció de la “correlació de febleses” de Podemos

L’assumpció de la tesi de Montalbán per part d’Iglesias és coherent amb la seva política davant la crisi del Règim del 78. La lectura de determinada correlació de forces com un element donat, al qual només queda adaptar-se, va ser part de la pedra fundacional del nou reformisme. Com ho ha estat la construcció d’una nova “correlació de febleses” per a propiciar la seva integració i participació en la redefinició, cada vegada més cosmètica, del mateix règim, els cels del qual prometien assaltar en 2014.

Després de la irrupció de la joventut indignada en 2011, l’Estat espanyol va viure un procés de mobilitzacions socials que es van expressar en múltiples moviments com l’estudiantil contra el “tasazo”, les marees o les PAHs, i alguns elements de mobilització obrera -com les vagues generals de 2012 o la lluita minera- encara que insuficients. El principal límit d’aquell cicle, l’escassa entrada en escena de la classe treballadora, no va ser un fet caigut del cel. Es va basar en la política de la burocràcia sindical com un actiu fonamental. Quan el procés de mobilització social va començar a donar símptomes de reflux per aquest i altres límits, com la feblesa per a articular-se en un moviment obertament contra el Règim del 78, la lectura va ser que la via del desenvolupament de la mobilització i l’autoorganització quedava pràcticament esgotada.

La perspectiva de construir una esquerra que es fixés com a objectiu canviar aquesta correlació de forces va ser rebutjada per Iglesias i, lamentablement, també per gran part de l’extrema esquerra, començant per Anticapitalistas que va apostar a la construcció de Podemos, com a partit reformista. No es van proposar construir un projecte polític de combat, que enfrontés per exemple a la burocràcia sindical, aixequés un programa contra el Règim del 78 i lluités per un programa transicional per a donar una sortida anticapitalista a la crisi. En comptes d’això es va formular, en les seves diferents versions, la “hipòtesi Podemos”. Era el moment de prendre les institucions per la via electoral i per a això proposar un programa de reformes assumibles dins dels marcs del règim i sense qüestionar l’ordre capitalista.

No obstant això, aquesta hipòtesi, si la definim pels seus propis objectius, va entrar en fallida ràpid. El principal referent internacional, el govern de Syriza, no va trigar ni mig any a convertir-se en l’aplicador del memoràndum de la Troica. En l’Estat espanyol, els autodenominats “ajuntaments del canvi” van renunciar a la major part de les remunicipalitzacions, van pagar més deute públic que ningú i es van resignar a una mediació hipotecària impotent com demostra la nova onada de desnonaments per lloguer. “No hi havia suficient correlació de forces” -mesura aquesta vegada en pes electoral- ens han dit aquests últims cinc anys. Però ocultaven que en tota aquesta pel·lícula la seva política ha estat un element clau per a la construcció d’una “correlació de febleses” i per tant una renúncia d’objectius cada vegada majors.

L’emergència de Podemos i la il·lusió del “assalt electoral dels cels” va enfortir la desmobilització. L’acumulació de forces es va entendre com la mera suma de vots, regidors i escons. No és casualitat que entre totes les “castes” el nou reformisme mai ha dedicat ni una paraula a denunciar a les direccions burocràtiques dels grans sindicats. A tots dos els unia i uneix la mateixa vocació de bomber social.

Alhora, la cada vegada major integració en el si del Règim li va permetre a aquest aconseguir algunes estabilitzacions, encara que bastant precàries. Després de l’abdicació de Juan Carlos I en 2014, Iglesias va optar públicament per treure d’agenda el qüestionament de la forma d’Estat. Va regalar a Felipe VI molt més que la col·lecció de Juego de Tronos. Tota una treva que solament ha trencat -i res més que discursivament- aquesta tardor, apurat per les desenes de milers d’estudiants que l’estaven qüestionant en el moviment dels referèndums sobre la monarquia.

En la tardor catalana, el principal desafiament que ha sofert el Règim del 78, va mantenir una política explícita de no promoure cap mobilització de solidaritat i defensar una posició constitucionalista amb la seva proposta d’un “referèndum pactat” d’acord amb el mateix marc legal que nega aquesta possibilitat. Va contribuir així al fet que el “a por ellos” campés a pler i va deixar passar l’oportunitat que la lluita per processos constituents s’estengués a la resta de l’Estat.

Finalment, del rebuig al bipartidisme que va impulsar al 15M i al mateix Podemos, han passat a un blanqueig del PSOE i el “mal menor” inimaginable en 2011. Ho fa assumint com un nou fet consumat el tancament de la “finestra d’oportunitat” oberta en 2011. El Règim sobreviu i el que està en ascens són les tendències a una redefinició en clau reaccionària, amb Vox al capdavant. Davant aquesta nova “correlació de febleses”, també sobrevinguda no se sap d’on, només cal ajustar l’adaptació a una política encara més impotent: un govern amb el PSOE i la defensa de la Constitució del 78 amb la qual Iglesias està fent la seva campanya.

Continua sent possible, no obstant això, una esquerra diferent. Una que no vulgui assistir ni com convidada de pedra, ni com a contribuent, a aquesta rebaixa permanent de la correlació de forces en favor del statu quo. Enfront de la nova “correlació de febleses” construïda pel nou reformisme i la burocràcia sindical -els dos principals dics a la lluita de classes per al Règim del 78- existeixen avui “forces disponibles” en les quals donar-se suport per a començar a reconstruir a l’alça aquesta correlació de forces. Com el moviment de dones, que està al capdavant del rebuig als carrers de les tendències més reaccionàries nascudes del si del Règim del 78; o la joventut que impulsa els referèndums contra la Monarquia en les universitats; o els estudiants, en la seva majoria de secundària, que s’estan organitzant contra el canvi climàtic i denunciant a governs i empreses; o, per descomptat, el moviment democràtic català que no ha renunciat ni al dret a decidir ni a resignar-se a la repressió, com va mostrar recentment en la manifestació de 16M a Madrid.

És possible i urgentment necessari construir una alternativa de l’extrema esquerra, que es proposi tornar a posar en el centre la lluita de classes, lligant les actuals lluites a la tasca d’impactar i treure a escena al moviment obrer, que aposti pel desenvolupament de l’autoorganització i posant dempeus un programa per a acabar amb el Règim del 78 i imposar una sortida a les conseqüències de la crisi.

Ni la Transició va ser un producte inevitable, ni a la restauració reaccionària del Règim del 78 només cal oposar-li la seva supervivència senil o una regeneració democràtica superficial com la que proposa Podemos. La correlació de forces per a aconseguir una sortida en favor de la classe treballadora i els sectors populars, que resolgui íntegrament també totes les demandes democràtiques, està per construir-se. Els que defensem una perspectiva anticapitalista de classe i revolucionària, tenim per davant el repte de posar en peus una esquerra que ho faci possible.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic