http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
ECONOMIA
El futur del capitalisme europeu, cap a un escenari “a la japonesa”?
Alberto Fernández
Vigo

Tipus d’interès pròxims a zero i un euro molt barat. I tampoc així. Les perspectives per a la dinàmica del capitalisme europeu apunten a un alentiment en el creixement, del qual el reflex sobre les variables econòmiques de diversos països comencen a ser ja evidents. Comença Europa a refractar-se cada vegada més en l’espectre de l’economia nipona?

Ver online

JP Morgan tenia raó. El Banc Central Europeu (BCE), posposarà la tan anunciada pujada de tipus, almenys, fins a finals d’any. Això suposa un canvi respecte a les antigues previsions, que apuntaven a l’estiu de 2019 com la data assenyalada per a això.

Què passa, doncs, pel cap de Mario Draghi? -“En una habitació fosca et mous amb passos petits. No corres, però et mous”-, explicava de forma críptica, fa poques setmanes, el president del BCE. Això equival a reconèixer, explícitament, que la tàctica que guia l’organisme que dirigeix no és, ni més ni menys, que una fugida cap endavant; alguna cosa com una puntada de peu als problemes de l’avui apel·lant a la benevolència d’un demà cada vegada més ombrívol.

En realitat, el comportament dels buròcrates de Brussel·les i tota la política monetària orquestrada des del BCE ve a reconèixer de nou la imminent realitat material que el capitalisme europeu afronta, a saber: un escenari de forta desacceleració i tendència a l’estancament.

Perquè, a més dels problemes d’ordre superestructural que amenacen al capitalisme europeu, tals com el Brexit o la guerra comercial EUA-la Xina-Europa, aquesta última té els seus propis mals. La frenada de la indústria del motor, que copeja amb particular duresa a la locomotora alemanya i Itàlia, que ja ha entrat en recessió tècnica, són expressió d’això. Recordem que va ser el mateix BCE el que ve de retallar sis dècimes el creixement del PIB per a 2019 de l’Eurozona, fins al 1,1%, i una dècima el de 2020, al 1,6%.

Un intent d’insuflar vida a un zombie

Així les coses, els tipus no es modificaran. La referència general segueix en el mínim històric del 0%; es continuarà cobrant als bancs un 0,4% per guardar els diners; i se’ls prestarà a un dia al 0,25%. L’altre flanc de defensa del BCE seran les injeccions de liquiditat, que es prepara per a llançar al setembre una nova ronda del seu programa de préstecs a llarg termini, conegut com TLTRO, que promet prolongar-se fins a març de 2021.

El sentit econòmic d’aquestes operacions consisteix a intentar continuar alimentant l’accés al crèdit per part de famílies i empreses de cara a afavorir consum i inversió. O sigui, crèdit barat i tipus artificialment baixos per a continuar dopant a l’economia europea. La recepta que en principi es presentava com a temporal, ja fa temps que ha passat a considerar-se “estructural”. No importa que oficialment els programes de compra de deute s’hagin acabat: continuen les línies de liquiditat barata i la reinversió permanent en bons i accions.

En resum: un exemple de recepta contracíclica keynesiana, pel costat de la política monetària. Fins a quin punt són capaços les polítiques de demanda per a sortejar el cicle? En realitat, només és més llenya al foc i prepara una caiguda encara més dura.

Així ho assenyalàvem en un article anterior: “Aquest procés de liquiditat barata i hiper-endeudament arriba al seu zenit en el punt àlgid del cicle econòmic i, finalment, col·lapsa en el moment en què es “descobreix” la descoordinació latent entre els estocs de capital aixecats a cop de baixos tipus i les necessitats de mercat d’estalviadors i consumidors. Tot el castell de naips col·lapsa i arribem a la fase descendent del cicle; fase que el propi modus operandi del capitalisme s’encarrega de resoldre destruint mercaderies, acomiadant força de treball que passarà a engrossir l’“exèrcit industrial de reserva”, paràlisi del crèdit i, en definitiva, destrucció de forces productives en general (…).

Després d’anys de distorsions del sistema de preus afavorides per la ingent quantitat de crèdit barat injectada pels Bancs Centrals, la lògica del procés d’acumulació capitalista s’imposa, fent esclatar les empreses i iniciant un cicle descendent. Així, es tanca la fase alcista del cicle i l’economia capitalista roda cap a la crisi”.

I tal és la perspectiva que s’obre ara per a l’economia europea, en general. Però respondre això no esgota encara la qüestió. Intentem anar una mica més lluny. Es pot especular sobre la fisonomia concreta que adoptarà aquest procés durant el pròxim període?

El fantasma japonès

Pensem en un situació material que combina elements tals com el baix creixement, la baixa inflació, nivells de deute desorbitats, una productivitat baixa o caient i un comportament demogràfic que empeny a l’alça la despesa assistencial i, per tant, dèficits pressupostaris galopants… Quin és el primer país que ens ve a la ment? És la imatge, per antonomàsia, del Japó de les últimes dècades. I no obstant això, l’Europa actual tendeix cada dia més encaixar en l’anterior descripció.

Recordem que, a més, les bales en la recambra s’esgoten. Una situació que els estrategs del capital temen i per a la qual no estan preparats. Per això, un escenari com aquest, d’“estancament secular”, inevitablement vindria acompanyat de nous i més durs cops, directes o indirectes, al nivell de vida de les masses.

Sigui com sigui, bé mitjançant noves tandes d’“ajustos” i retallades de la despesa pública, bé a través de la pròpia dinàmica del cicle, de destrucció de forces productives i major pes de l’“exèrcit industrial de reserva”, nous atacs a la situació material de la immensa majoria estan molt a la vora.

La resposta del moviment de masses, a l’avantguarda europea de les quals es troben els “armilles grogues” francesos, inevitablement tornarà a situar la hipòtesi d’un enfrontament obert entre les classes en el centre, aguditzant i aprofundint la situació de crisi orgànica que viu el capitalisme continental. Armar-se amb les lliçons estratègiques i programàtiques de l’últim període és una tasca vital per als revolucionaris, en honor de superar a les actuals direccions burocràtiques del moviment de masses, unificar a les files d’oprimits i explotats per a repel·lir l’ofensiva del capital i poder obrir la senda d’un desenllaç revolucionari al vell continent.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic