http://www.esquerradiari.cat / Mireu en línia Newsletter
Esquerda Diári
Esquerra Diari
Twitter Faceboock
ELECCIONS 26M
A 8 anys del 15M, l’única aspiració de l’“esquerra” reformista és governar amb el PSOE
Corriente Revolucionaria de Trabajadores y Trabajadoras (CRT)
Estado español | @CRTorg

Enfront del bloc de la dreta i l’enfortiment del progressisme neoliberal del PSOE, l’“esquerra del canvi” no és una sortida per a la classe treballadora i els sectors populars. Construïm una esquerra de classe i anticapitalista.

Ver online

EFE/Luca Piergiovanni

Les eleccions municipals i autonòmiques del 26M es presenten com una espècie de segona volta de les generals. Com el 28A, ni la derrotada dreta tricèfala, ni el projecte de “regeneració democràtica” en el qual coincideixen el PSOE, Unidas Podemos i les confluències dels anomenats “ajuntaments del canvi”, representen una sortida a les grans demandes socials i democràtiques que es van posar ja sobre la taula fa ara 8 anys, el 15 de maig de 2011. Entre els projectes polítics que es presenten no trobem cap que es defineixi per defensar un clar programa anticapitalista i contra el Règim.

El PSOE es juga confirmar la seva victòria. Però lluny d’aquells que han volgut vendre l’inici d’una nova “hegemonia socialista”, ni ha aconseguit superar la seva caiguda històrica després del 15M, ni ha estat producte de l’entusiasme que genera el seu propi projecte polític.

El temor a l’ascens de Vox i una possible aliança “a l’andalusa” de les dretes, d’una banda, i el blanqueig per part d’Unidas Podemos del partit que fa a penes 8 anys era part del “no ens representen”, estan darrere d’aquesta recuperació.

La dreta pot veure’s abocada a agreujar la seva pèrdua de poder territorial. El PP pot aprofundir la seva desfeta perdent places com la Comunitat de Madrid, Castella i Lleó o Murcia. Cs per la seva part pot veure relegat el sorpasso que va fregar el 28A per un possible efecte de concentració de vot en el PP. I Vox, que va obtenir un gens menyspreable 10%, està per veure’s si es manté en uns comicis en els quals la falta d’inserció territorial li jugarà en contra.

Malgrat això, les tendències més reaccionàries que emergeixen de les entranyes del Règim del 78 no estan ni derrotades ni en reculada, com ha fet creure la “il·lusió” del vot al mal menor el 28A. La dreta seguirà en unes primàries permanents per veure qui hereta l’hegemonia perduda pel PP. Per tant, l’escalada de veure qui és més reaccionari continuarà animant la polarització per dreta.

Però a més el projecte de restauració reaccionària que, amb els seus matisos, encarnen el PP,*Cs i Vox, és part també d’altres agendes. En primer lloc, la del búnquer de l’Estat, amb el Rei i la Judicatura al capdavant, que seguiran la seva ofensiva reaccionària especialment contra l’independentisme, però no només. Com a dada, en el districte de la Zarzuela, on vota fonamentalment el personal de Palacio, entre les tres forces van treure el 70%, amb Vox al capdavant amb un 40%. Un repartiment que es repeteix si prenem estaments com la Policia Nacional, la Guàrdia Civil o l’Exèrcit segons algunes enquestes.

Però també el mateix Govern de Pedro Sánchez continuarà donant moltes més de calç que de sorra, fent gala de ser el principal partit d’Estat, la qual cosa equival a dir el partit del Rei i del 155. Només en aquests dies l’hem vist “en acció” vetant a Junqueras en el debat electoral per mitjà d’Institucions Penitenciàries, denunciant a ferits del 1-O per mitjà de l’Advocacia de l’Estat o als encausats d’organitzar aquell referèndum de “organització criminal” per mitjà de la Fiscalia.

Per la seva part, Unidas Podemos enfronta el 26M seguint el full de ruta d’abans i després de les generals. El seu objectiu és aconseguir un pes decisiu per a integrar-se en governs autonòmics i municipals al costat del PSOE i que els socialistes els recolzin en aquells “ajuntaments del canvi” on puguin reeditar una victòria -com Madrid o, amb moltes més dificultats, Barcelona-. El càlcul és que una generalització de pactes locals i autonòmics aplanaria les negociacions perquè Iglesias i Garzón aconsegueixin el seient en el Consell de Ministres que vénen reclamant.

Que aquesta campanya electoral hagi coincidit amb un nou aniversari de la irrupció del 15M, deixa encara més en evidència el rumb d’integració accelerada al Règim transitat pel neoreformisme. Els qui es presentaven com l’expressió política d’aquella indignació massiva contra “la casta” i Règim, avui treballen per la seva preservació.

Fa 8 anys, desenes de milers van ocupar les places, van il·luminar el moviment de les marees, la lluita per l’habitatge, contra les pujades de taxes universitàries, les vagues generals contra la reforma laboral o la vaga minera, per a dir una veritat que no ha canviat gens: els dos grans partits del torn aplicaven les polítiques dictades per “banquers i empresaris” en contra de les “majories socials”. Avui Unidas Podemos es prepara per a ser part d’un nou govern “progressista” que, com estem veient en el veí Portugal i ha repetit aquí Sánchez, no farà marxa enrere amb cap de les contrareformes aprovades per Zapatero i Rajoy, rendirà obediència a la Comissió Europea -que demana nous ajustos- i limitarà la fi de les retallades al pagament d’un deute que supera el 100% del PIB i el sostre de despesa de Brussel·les.

Esperonat per la crisi capitalista, el 15M va obrir una crisi de Règim que continua viva. La Corona va quedar qüestionada fins al punt de portar a l’abdicació de Juan Carles I. La qüestió catalana va ressorgir fins a desembocar en la tardor de 2017 amb un desafiament sense precedents al “atado y bien atado”. No obstant això, avui Unidas Podemos ja no parla ni de reforma constitucional, fan bandera de la defensa de la Constitució del 78, manté una posició constitucionalista que nega en els fets tota possibilitat d’exercici del dret a decidir i continuen posant a la Monarquia fora d’agenda, malgrat el seu creixent qüestionament com demostra el moviment de les consultes.

El millor escenari en el qual han posat en pràctica aquesta integració ha estat justament en els anomenats “ajuntaments del canvi”. L’esquerra del “canvi” va arribar al govern de les principals ciutats enarborant parcialment algunes de les demandes socials més sentides, com la lluita contra els desnonaments, l’auditoria del deute, plans d’emergència social, la remunicipalització dels serveis públics dependents de les entitats locals. No obstant això, acaben el mandat fent gala del pagament del deute municipal engrossit pels governs del torn, sense si més no reduir els índexs de crisi social que es van trobar en entrar, mantenint les grans polítiques locals de racisme institucional -com la persecució del top manta- i sense haver pres ni una sola mesura contra els grans capitalistes metropolitans.

No falten exemples de mostra, com l’absència de cap remunicipalizació alguna, excepte petites excepcions que a vegades ocultaven un rescat, com Madrid Bici. És més, s’han renovat contractes a les grans empreses de serveis, com Clece de Florentino Pérez, que s’ha fet amb bona part del servei d’atenció a domicili a Barcelona. O en matèria d’habitatge, on no només no s’ha pres cap mesura contra la propietat dels grans especuladors, sinó que en aquests anys s’ha continuat inflant el preu dels llogues i augmentant els desnonaments d’inquilins.

En la gestió de l’Estat, en el seu nivell municipal, la mobilització social no només no entrava -allò de “un peu en les institucions i mil als carrers” va quedar com un record de campanya- sinó que hem vist a Carmena, Colau o Santisteve enfrontant a les vagues de treballadors, com els del transport urbà de Saragossa o el metro de Barcelona, apel·lant moltes vegades a un discurs de “treballadors privilegiats” que en res havia d’envejar al de la dreta.

A 8 anys del 15M, el neorreformisme es proposa ser part del tancament per dalt de la crisi de règim oberta amb el 15M sense resoldre cap dels grans problemes socials i les demandes democràtiques que la van originar. Una nova “casta d’esquerra” del Règim del 78 que se sobreviu a si mateix creant un nou bipartidisme de blocs.

Enfront d’aquest panorama, des del Corrent Revolucionari de Treballadors i Treballadores (CRT) ens pronunciem de manera general pel vot nul o l’abstenció, com vam fer també en les eleccions del 28A. No creiem que al creixement de l’extrema dreta, que és la punta de l’iceberg dels corrents reaccionaris de Règim i en les quals el PSOE s’incorpora de forma intermitent, se la pugui enfrontar encoratjant les il·lusions en un “mal menor” que deixa sense resoldre les principals demandes de la classe treballadora i el poble. L’únic camí realista és apostar per construir una esquerra anticapitalista i de classe, que posi en el centre l’enfortiment de l’organització i mobilització social.

 
Esquerra Diari.cat
Xarxes socials
/ EsDiariCat
@EsDiariCat
[email protected]
http://www.esquerradiari.cat / Advertències i notícies al vostre correu electrònic