El líder de la conservadora Nova Democràcia, Kyriakos Mitsotakis, va jurar aquest dilluns el càrrec com a nou primer ministre de Grècia en una cerimònia celebrada tan sols un dia després de la victòria aconseguida pel seu partit en les eleccions anticipades.

Els grecs van acudir aquest diumenge a les urnes, quatre anys després del referèndum en el qual la majoria del país va cridar "oxi" ("no" en grec) a la troica i a la signatura del memoràndum d’ajust que va enfonsar més en la misèria al país els últimes quatre anys. Els resultats d’aquell crit es van acabar d’expressar en les urnes amb la derrota d’Alexis Tsipras, líder de la formació Syriza que malgrat haver arribat al poder en 2015 amb un discurs anti-austeritat va acabar aplicant rigorosament els ajustos exigits per la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i l’FMI.

El programa de reformes de Syriza i Tsipras va ser tan semblant al de qualsevol Govern ajustador que la pròpia dreta de Nova Democràcia que va acabar obtenint la majoria, es va donar el luxe de fer campanya amb les consignes de baixar els impostos que havia augmentat Syriza i obrir un camí de creixement. Això últim tenint en compte que el pròxim Govern no tindrà el pes dels programes de rescat (encara que si l’avaluació i el seguiment dels organismes financers).

Amb aquest escenari el conservador Nova Democràcia va aconseguir una mica més del 39% mentre que Syriza va superar el 31%, seguits des de lluny pel partit de centre Kinal, successor de l’històric Pasok, que va fregar el 8%.

Els 158 escons aconseguits per Nova Democràcia en la Cambra sobre un total de 300 suposen el seu millor resultat dels últims dotze anys.

Syriza es va quedar 8 punts per darrere, però obtindrà tan sols 86 escons, una distància que sorgeix de la prima de 50 escons que la llei electoral grega atorga al partit guanyador -en teoria per última vegada en aquestes eleccions-. Aquest sistema absolutament antidemocràtic, que de fet distorsiona el resultat d’una eleccions directa cap a una de tipus qualificada a favor del qual obtingui la majoria, així sigui per un vot, garanteix fortalesa a qui surti primer encara que hagi obtingut una elecció feble en números absoluts. Això ha permès durant anys l’alternança entre la centro dreta conservadora de Nova Democràcia i la centre-esquerra del Pasok (Partit Socialdemòcrata grec), i finalment coalicions comunes de govern quan tots dos partits començaven a estar qüestionats pels ajustos des de la crisi de 2008.

Els pèssims resultats del front integrat pel Pasok aquest diumenge, amb sol 8,1% dels vots i 22 escons, mostra que aquest espai que va deixar vacant la històrica centre-esquerra serà ocupat per Syriza, que en els últims quatre anys va passar de ser el partit baluard del neo-reformisme a nivell internacional, a un partit completament integrat al sistema, encarregat d’administrar l’ajust dels memoràndums amb la troica, i a partir d’ara part d’un nou bipartidisme amb una centredreta enfortida.

Després del Pasok li segueix el Partit Comunista Grec amb 5,3% i 15 escons, un partit nacionalista i populista de dreta amb 10 escons i finalment la formació de l’exministre de Finances de Syriza, Yanis Varufakis (que va renunciar en 2015 abans de l’aplicació del primer memoràndum) i que aquest diumenge va obtenir 9 parlamentaris.

Els neonazis de Començar el dia Daurat van quedar sense representació en el Parlament per primera vegada des de la seva irrupció en 2012 després de quedar-se per sota del mínim necessari del 3%.

Un Govern de dinastia

Tsipras va descriure la seva derrota com "el cost polític" de les difícils decisions que va haver de prendre durant aquests anys abans de saludar a Mitsotakis pel seu triomf.

"Ens anem amb el cap alt. Fa quatre anys ens encarreguem d’un país a la vora de la fallida. Avui deixem un país lliure (de rescats), en creixement i amb reserves en les seves caixes, amb l’interès del deute al mínim històric", va afirmar Tsipras amb un to calmo de derrota llunyà a les arengues de fa quatre anys enrere quan prometia treure als grecs de la misèria, una promesa incomplida en tots els terrenys.

El guanyador de la nit Kyriakos Mitsotakis, prové d’una de les tres famílies que d’alguna i una altra manera governa Grècia fa un segle. Fill d’una de les majors dinasties polítiques del país, Mitsotakis recull així els fruits d’una campanya en la qual va titllar a Tsipras de "traïdor" i "mentider", donant manxa al desencantament acumulat durant aquests anys. Com assenyala el diari El País "Fill del primer ministre dels anys noranta, Konstantinos Mitsotakis, i familiar d’altres rellevants polítics grecs, Kyriakos és hereu d’una dinastia política cretenca que es remunta a Elefterios Venizelos". Malgrat el seu cognom, Mitsotakis va voler fer la seva carrera com outsider de la política, la qual cosa li va donar resultats, i es va donar el luxe d’assajar un discurs populista que Tsipras ja no podia nomenar per falta de credibilitat.

Així, Mitsotakis s’ha alçat com la nova esperança de la classe mitjana amb un programa que orbita entorn de la reducció d’impostos i el creixement de l’economia.

Per part seva, Tsipras no va aconseguir convèncer a un sector més ampli de l’electorat amb la promesa de tenir encara una agenda progressista, després d’haver garantit l’ajust i claudicat davant els creditors.

La derrota de Syriza

Especialment després de la derrota en les recents eleccions europees i locals, Syriza ha intentat convèncer als grecs que gràcies a la seva gestió la crisi humanitària no va arribar a més i que, després de tant esforç, es mereixen l’oportunitat de governar sense cotilles. Aquest intent no va donar els seus fruits perquè en l’imaginari del poble grec està el pronunciament massiu que van portar endavant en les urnes al juliol de 2015, amb més de 60% de la població rebutjant un nou acord amb la Troica, un resultat que tan sols una setmana després va ser descartat per Tsipras que en nom de la governabilitat i de "evitar sofriments majors" va donar l’esquena al vot majoritari i va segellar l’acord que va acabar d’enfonsar en la misèria als grecs i que va donar lloc a la derrota en les tres eleccions consecutives que Syriza va perdre aquest any.

Quan Syriza va arribar al poder en 2015, després de sis anys de plans d’austeritat que afectaven diversos països d’Europa després de la crisi econòmica del 2008/2009, es va presentar com una alternativa per esquerra als partits de l’anomenat "extrem centre" (Nova Democràcia i Pasok que s’alteraven en el poder per a aplicar el mateix programa neoliberal). És per això que l’arribada de Syriza en poder va ser saludada pels governs posneoliberals d’Amèrica Llatina, i totes les formacions neo-reformistes que estaven sorgint en diferents latituds (com Podem en l’Estat espanyol) en nom del triomf d’una formació anti-austeritat, que permetés establir un "Govern d’esquerra" per mitjà d’un creixement parlamentari evolutiu, sense afectar l’essencial dels negocis i els guanys capitalistes, ni les relacions amb la Unió Europea i amb els principals imperialismes de la regió, Alemanya i França.

Aquesta il•lusió es va enfonsar en tan sols un semestre. Al juny de 2015, a sis mesos d’haver assumit, Tsipras va expressar la seva intenció de signar un nou memoràndum amb la Troica, i va cridar al referèndum de juliol per a plebiscitar-ho. Malgrat la derrota en el referèndum, Tsipras va decidir seguir endavant amb la signatura d’un nou paquet d’austeritat, la qual cosa li va valer el vot en contra d’un terç dels seus parlamentaris, la ruptura d’una vintena d’ells per a formar una nova coalició, i la separació del seu ministre de Finances, Varufakis. La resposta de Tsipras va anar plebiscitar-se ell mateix cridant a noves eleccions, la qual cosa va constituir una veritable extorsió al poble grec i que va acabar guanyant per un marge menor que nou mesos abans, tancant una coalició de govern amb forces nacionalistes i de dreta.

Aquest rumb, i les terribles condicions que va sofrir en els anys següents el poble grec, van ser suficients per a fer naufragar en temps rècord a l’experiència de neo-reformisme que va passar de ser reivindicada, fins i tot per sectors de l’extrema esquerra, a ser convenientment oblidada per tots ells. La majoria dels governs i formacions que abans reivindicaven a Syriza van preferir en l’últim període mirar cap a Portugal i el govern de coalició socialdemòcrata, que després d’anys d’austeritat va revertir a penes parcialment alguns dels atacs del període anterior. Aquest gir en les "expectatives" d’intentar tenir polítiques “anti-austeritaries” sense prendre mesures anti-capitalistes, mostren en primer lloc la derrota del neo-reformisme, i en segon lloc la confirmació que la seva estratègia és la d’administrar l’Estat i els negocis capitalistes, encara quan això significa aplicar els mateixos plans o encara pitjors dels que durant anys va aplicar l’"extrem centre". L’experiència fallida de Syriza mostra que no hi ha màgia quan es tracta de tenir una política a favor de les majories si no s’inverteixen les prioritats i s’ataquen els interessos dels sectors concentrats i privilegiats, en favor dels interessos dels treballadors i el poble.