|
Les jornades revolucionàries a Xile són el punt més alt fins al moment d’un nou cicle polític que comença a tenir Amèrica Llatina. No és un cas aïllat, es dóna en el marc del retorn de la lluita de classes en l’àmbit internacional que va des de França i l’Estat Espanyol, fins a Hong Kong, passant pel Líban, l’Iraq, entre altres. Les seves causes són profundes. La crisi de 2008 va marcar un punt d’inflexió, la desigualtat que genera el capitalisme arriba a nivells cada vegada més insuportables, els partits tradicionals s’enfonsen, l’anomenada "globalització" està en crisi i el nacionalisme de les grans potències està de tornada.
L’hegemonia neoliberal es troba en crisi a escala internacional. És tot un símbol que avui esclati a Xile, el seu gran laboratori de proves sota la dictadura de Pinochet, amb els "Chicago Boys" entrenats als EUA. En el cas particular de la nostra regió, la crisi del neoliberalisme a principis de segle es va avançar respecte a la resta del món. El principi del segle XXI va veure la irrupció de les masses fent caure presidents a l’Equador, Bolívia, l’Argentina, i derrotant un cop imperialista a Veneçuela el 2002. Aquests processos van ser desviats, donant lloc a un segon cicle, el dels governs "postneoliberals", que va poder sustentar-se gràcies al repunt econòmic motoritzat per l’històric "boom" de les commodities.
Quan aquell boom va començar a esgotar-se i la crisi va colpejar sistemàticament a la regió a partir de 2013/14, va quedar exposat el fracàs del pos neoliberalisme en recolzar-se en el desenvolupament de les burgesies nacionals des de (o amb l’impuls clau de) l’Estat. Un escenari que donaria lloc a un tercer cicle, marcat per l’ascens de la dreta, Macri a l’Argentina, Piñera a Xile, Kuczynski al Perú, i el cop institucional al Brasil, així com a la "dretització" del mateix personal polític "pos neoliberal", amb casos emblemàtics com Daniel Ortega a Nicaragua o Lenín Moreno a l’Equador. El seu punt més alt va ser l’ascens del populisme de dreta de Bolsonaro al Brasil. Mentre que el frustrat cop imperialista a Veneçuela d’aquest any va marcar el principi del seu declivi.
Els processos que han travessat Puerto Rico, Hondures, Haití, l’Equador, i als quals ara se suma Xile, marquen l’entrada d’Amèrica Llatina en un nou cicle caracteritzat per l’emergència de la lluita de classes. Les diferents capes de cadascun dels cicles polítics anteriors es combinen donant lloc a un escenari heterogeni. Estan lluny les condicions econòmiques excepcionals que van permetre aplacar el cicle d’aixecaments de principis de segle, en bona part impulsades en aquells dies per l’expansió xina, avui embarcada en una guerra comercial amb els EUA. L’augment exponencial de la desigualtat, els pronòstics de baix creixement i els preus devaluats de les matèries primeres plantegen creixentment un joc de suma zero (i endeutament) per als capitalistes que apel·len a diferents mecanismes per a atacar (directament o indirectament) al moviment de masses.
Enfront del "malmenorisme" de les variants pos neoliberals, l’acció de masses ha mostrat com fer retrocedir els atacs tant a l’Equador com a Xile. La burgesia es veu obligada a fer concessions per a no perdre-ho tot. No obstant això, no podem abordar la situació actual de la mateixa manera que les situacions evolutives anteriors, marcades per la possibilitat d’aconseguir certes concessions sota el paraigua de l’Estat i no lluitant contra ell. Es tracta de canvis bruscos en les relacions de força, situacions de crisis que poden evolucionar o no cap a situacions revolucionàries, ser desviades, o portar a sortides reaccionàries. El resultat global d’aquest cicle no sorgirà de la sumatòria dels múltiples resultats parcials, vist estratègicament el que s’està posant sobre la taula és la possibilitat o no de clausurar dècades de saqueig i obrir un camí revolucionari a la regió.
Jornades revolucionàries
Recentment, tant Equador com Xile van viure jornades revolucionàries, una cosa molt més important que una suma de manifestacions, amb accions que trenquen d’alguna manera els marcs de la legalitat burgesa. Vam veure elements en aquest sentit en tots dos països. Els crits populars de "Fora Lenín Moreno" i "Fora Piñera" van travessar els carrers. Amenaçats de caure com a producte de la mobilització de masses, tant Bru setmanes enrere, com el mateix Piñera ara, busquen sostenir-se gràcies a una combinació de repressió –amb estat d’excepció inclòs–, concessions parcials, i gràcies a l’acció de diferents burocràcies que, com es mostra en els recents esdeveniments, compleixen un paper determinant en els moments claus per al sosteniment del règim burgès.
Fa només un parell de setmanes, a l’Equador vam veure la resposta al paquet de mesures de Lenín Moreno –arribat al govern originalment de la mà de Correa – per a complir amb l’FMI. El mateix va donar lloc a més de deu dies d’imponents bloquejos i mobilitzacions que van enfrontar la repressió policial i militar als carrers. No sols a Quito sinó també en moltes localitats de l’interior, amb escenaris de batalla com la que es va donar en la comunitat de La Esperanza, on sobre una població majoritàriament indígena d’unes 8 mil persones, es van organitzar més de 1500 –especialment joves– per a enfrontar a les forces repressives. El 12 d’octubre va ser el moment més alt de l’aixecament a Quito, on la població de la capital va sortir en massa als carrers, i no casualment va ser la repressió més gran utilitzant armes de foc i franctiradors.
La rebel·lió va comptar amb participació de les masses, però el protagonisme polític i mediàtic va caure especialment sobre la Conaie (Confederación de Nacionalidades Indígenas). La seva conducció va buscar al llarg dels dies mantenir separat als carrers al moviment indígena d’altres sectors mobilitzats, esgrimint com a justificació que pretenien no barrejar-se amb el "correísme". Mentre encara sortia fum de les barricades i continuava la repressió, es van asseure a la taula de "diàleg" amb Moreno. Quan aquest es va veure obligat a fer marxa enrere amb el decret 883 per la força que estaven adquirint les mobilitzacions, la direcció de la Conaie es va aplanar a desactivar el carrer, salvant de fet el cap de Moreno sense que aquest hi hagués si més no alliberat als presos, ni eliminat l’estat d’excepció, ni donat resposta al conjunt de les demandes del moviment.
Aquesta última setmana vam veure jornades revolucionàries a Xile. Les evasions i alliberament de les barretes d’accés del metro protagonitzades per la joventut secundària van despertar la simpatia de milions, i el divendres 18 van derivar en una rebel·lió cada vegada més massiva. Les ocupacions del metro van ser brutalment reprimides. La resposta de Piñera implementant la "llei de seguretat interior de l’Estat" de la dictadura va deslligar la ira popular el dissabte 19 a Santiago i les comunes de la perifèria amb mobilitzacions, piquets, casserolades i enfrontaments amb la policia. Li va seguir la declaració de l’"estat d’emergència constitucional" que no va fer més que aprofundir l’aixecament. El "santiagazo" va acabar per estendre’s nacionalment en un aixecament popular en contra de Piñera, d’un règim hereu del pinochetisme i d’una societat on tot està privatitzat, on el 50% de les llars més pobres té el 2,1% de la riquesa neta del país, mentre que l’1% més ric concentra un 26,5%.
Després, el govern va anunciar la "suspensió" de l’augment del transport al mateix temps que amb els militars decretava el "toc de queda" que no s’aplicava des de la dictadura. Aquest va ser desafiat amb barricades, casserolades, i es va deslligar una onada d’ira, amb autrobusos cremats, centenars de saquejos a grans establiments, crema de cabines de la policia i edificis públics. Els enfrontaments van continuar durant el diumenge 20. El dilluns 21 es van desenvolupar manifestacions massives en tot el país. Llavors Piñera declarava "estem en guerra" i la resposta van ser les manifestacions massives el dimarts 22. Juntament amb la joventut estudiantil, van entrar en escena sectors estratègics de la classe obrera, va parar el 90% dels ports i els miners d’Escondida van paralitzar la mina privada més gran del món. Sota la pressió d’aquests fets, la burocràcia de la Central Unitaria de Trabajadores (CUT) va convocar a la "vaga general" amb mobilització deixant de costat el seu plantejament –a aquestes altures irrealitzable– d’"atur amb carrers buits".
El dimarts a la nit, el govern va llançar la maniobra de l’anomenada "agenda social" que concedeix algunes engrunes per a protegir al règim social i polític hereu del pinochetisme. El dimecres, en el marc de l’atur, es van mobilitzar a tot Xile centenars de milers de persones, entre treballadors, joves, pobladors, dones, comunitats originàries. Van marxar amb les seves banderes treballadors del sector públic, de la salut, docents, miners, portuaris, sindicats del comerç i serveis. Milers d’estudiants secundaris, universitaris i joves treballadors van protagonitzar xocs a Plaza Itàlia i L’Albereda, encara que de conjunt van ser enfrontaments menors. La vaga i les mobilitzacions van continuar també el dijous. Però simultàniament l’esquerra del règim, el Partido Comunista i el Frente Amplio, amb les seves respectives burocràcies sindicals, estudiantils i "socials", van redoblar obertament la seva sortida en auxili de Piñera per a salvar-li el cap.
Entre l’explosió d’odi social i els intents de sortida institucional
El procés xilè va començar com un aixecament espontani que va sorprendre propis i aliens. Cap de les organitzacions polítiques, sindicals o estudiantils més importants va estar al capdavant mantenint-se al marge, però el conflicte va anar escalant com a resposta a l’acció del govern.
En un segon moment, pressionades pels esdeveniments, les direccions burocràtiques del moviment obrer, estudiantil i "social", en la seva majoria pertanyents al PC i al Frente Amplio, van fer un gir amb la crida a una "vaga general", pensada en realitat com un atur per a descomprimir la brega massiva. Piñera també va fer el seu propi gir de l’"estem en guerra" a l’"agenda social" tractant de dividir al moviment, separant als sectors mitjans, per a continuar reprimint brutalment als pobres a la perifèria i evitar que les mobilitzacions apuntin als carrers als centres del poder. Juntament amb això es va desenvolupar una campanya massiva dels grans mitjans de comunicació contraposant el moviment pacífic i festiu de sectors mitjans, a les accions més combatives de l’avantguarda juvenil i criminalitzant als sectors més pobres.
En aquest joc de rols, el PC, Frente Amplio i les seves respectives burocràcies van passar de rebutjar el diàleg fins que es retirin els militars dels carrers, a apuntalar el parany del "diàleg" exigint que inclogui a "les organitzacions socials i ciutadanes" [1]. Paral·lelament els diputats i diputades de totes dues formacions van protagonitzar un circ parlamentari on van abordar diferents mesures per fora de la realitat d’un país en flames amb els militars reprimint i matant als carrers. Una de les principals referents del PC, Camila Vallejos, mentre festejava la mitja sanció de la jornada laboral de 40 hores a la cambra de diputats assenyalava que "no es tracta d’anar contra el president". Una esquerra del règim que va deixar exposat que com a màxim es proposa parasitar al moviment, no desenvolupar-lo, sent clau en què ni el moviment obrer ni, sobretot, el moviment estudiantil que va ser protagonista apareguin amb les seves organitzacions amb força.
En aquest context és quan té lloc un tercer moment, marcat per la massificació de les manifestacions del divendres 25, les més grans des de la fi de la dictadura, que a Santiago van superar de molt el milió de persones, i amb marxes massives a tot el país. En elles s’expressaven els càntics de "fora Piñera" i el massiu repudi a la repressió. Convocades originalment per les xarxes socials, el to de les manifestacions va ser pacífic i festiu, gairebé sense enfrontaments, diferent del de les accions del primer moment del procés, marcades l’explosió de l’odi social de milions de pobres i sectors marginals –catalogada simptomàticament per Cecilia Morel com a "invasió estrangera alienígena"– i de la joventut, responent a la repressió del govern. Aquesta explosió nomes la van poder controlar a punta de pistola i pals. Valparaíso el divendres va ser una excepció, amb una dinàmica diferent on 20 mil persones que van avançar cap al Congrés van ser brutalment reprimides.
La masivitat va motivar la cínica "salutació" de Piñera a les mobilitzacions. El dissabte 26 va continuar tractant de fer equilibri a la corda fluixa amb la seva "agenda social", que l’aclaparadora majoria de la població rebutja, adossant-li la promesa de canviar el gabinet i la possibilitat d’aixecar l’estat d’emergència, després d’haver deixat una reguera de morts, milers de ferits i detinguts. La política de "concessions" parcials amb lletra petita, de renúncia de ministres, o fins i tot majors concessions, com demana el Financial Times, o el mateix Luksic, amo d’un dels majors conglomerats de Xile, no són més que un intent de defensar un objectiu major: evitar que el govern de Piñera caigui producte de l’acció directa de les masses, posant en dubte el conjunt de l’herència de la dictadura pinochetista.
En el seu clàssic tractat, Carl Clausewitz distingia entre els conflictes "amb objectius limitats" i aquells on el que es busca és "la decisió", la derrota del contrincant. En tots dos casos els resultats es mesuren de formes molt diferents. En el primer cas, es tracta "de resultats aïllats independents, on igual que amb les diferents mans d’un joc, el resultat precedent no té influència sobre els què li segueixen; aquí, per tant, tot depèn només de la suma total dels resultats". En el segon, "tot és efecte de causes necessàries, una cosa afecta ràpidament a l’altra [...] existeix un només resultat, a saber, el resultat final", per aquest motiu el conflicte es presenta com "un tot indivisible" [2]. Quan parlem de jornades revolucionàries com la xilena, el segon abordatge és el que compta.
A Xile l’espontaneïtat del moviment de masses ha modificat la relació de forces. No obstant això, l’operatiu de rescat a Piñera està en ple desenvolupament. La política del PC de reduir el "fora Piñera" a una "acusació constitucional" perquè la seva destitució la decideixi el Senat, el diàleg amb Piñera "sense exclusions" que impulsen juntament amb el Frente Amplio, o l’Assemblea Constituent en els marcs del règim actual que plantegen tots dos partits no són més que versions "d’esquerra" del salvataje institucional. Justament perquè, com es crida als carrers, "no són 30 pesos, són 30 anys", no és possible imposar una sortida a favor del poble treballador amb els mecanismes del mateix règim hereu del pinochetisme.
Com assenyala Rafaella Ruilova en el seu article del setmanari Ideas Socialistas, enfront dels paranys i maniobres és necessari posar en peus organitzacions independents que siguin capaces de reunir a tots els sectors en lluita que des del règim es pretén dividir, quan no atomitzar. D’aquí la importància d’organitzar en tots els llocs els organismes d’autoorganització, assemblees, cordons, comitès o coordinadores de treballadors, estudiants i veïns, juntament amb l’exigència a les respectives burocràcies. En aquest sentit, constitueixen símbols significatius per al camí de l’autoorganització, els exemples que comencen a desenvolupar-se com el Comitè d’emergència i resguard en Antofagasta, o al voltant de l’hospital Barros Luco, o del Sindicato Unificado del GAM a Santiago.
Si hi ha alguna cosa que van demostrar les jornades revolucionàries és que només mitjançant la lluita i la mobilització es pot torçar el braç dels opressors. Solament amb els mètodes de la lluita de classes, d’una vaga general política –en el sentit "de combat" que li donava Rosa Luxemburg i no merament "de pressió" com la concep la direcció de la CUT– es pot fer fora a Piñera i imposar una sortida favorable al poble treballador. Com planteja Juan Valenzuela, és en aquest sentit que els socialistes revolucionaris proposem una Assemblea Constituent veritablement lliure i sobirana, sobre les ruïnes del règim hereu de la dictadura, que resolgui totes les mesures fonamentals per a això, al mateix temps que lluitem per un govern del poble treballador que arrenqui definitivament el poder als capitalistes.
És aquesta la perspectiva amb què estan intervenint centenars de companys i companyes que conformen el Partido de Trabajadores Revolucionarios (PTR) a Santiago, Antofagasta, Valparaíso, Arica, Temuco, Port Montt, Rancagua i unes altres de les principals ciutats del país, als carrers, en els establiments de treball i d’estudi, i des de La Izquierda Diario Chile que amb la rebel·lió popular va aconseguir un milió de vistes a l’octubre, arribant a importants sectors del moviment.
Els temps nous
És clar que la situació de la lluita de classes està canviant més enllà d’Amèrica Llatina. No sols el famós eslògan "there is no alternative" (no hi ha alternativa) de l’apogeu del neoliberalisme, sinó també el discurs de la resignació malmenorista del neorreformisme o el "posneoliberalisme" llatinoamericà estan qüestionats per aquesta nova onada. Tant Equador com Xile mostren el camí per a derrotar els ajustos i plans d’atac al poble treballador. Però lluny està de ser un camí sense obstacles, ni de bon tros, com els esdeveniments ens demostren. El resultat de cadascun d’aquests enfrontaments per descomptat no és neutre.
Segons Eduardo Febbro: "La seqüència rebel la va obrir l’Argentina en 2017 quan el poder macrista va reprimir la protesta social contra la reforma de les pensions". L’afirmació pot ser discutible, especialment per la diferent envergadura dels processos, però la veritat és que l’acció de la burocràcia sindical i el kirchnerisme va ser clau per a liquidar la perspectiva de lluita de classes que van deixar plantejades aquelles jornades del 14 i 18 de desembre i garantir la governabilitat de Macri. El cost d’aquest desviament va ser res menys que permetre la hipoteca del país en mans de l’FMI, una fenomenal devaluació, espiral inflacionària, recessió, la pèrdua de més d’un quart del poder adquisitiu del salari, més de la meitat de nens i nenes en pobresa i una successió ininterrompuda de pujades de tarifes, i tot això va permetre als bancs, els grans capitalistes i "l’agropower" continuar guanyant. La mateixa herència que ara el Frente de Todos diu que cal afrontar, començant pel deute, això sí, prometent "repartir els costos".
Cal recordar-ho, ja que no es tracta simplement d’un balanç del passat sinó d’un punt de vista amb què és necessari veure el present en aquest nou cicle de lluita de classes, que tot indica que va venir per a quedar-se.
Notes
[1] El PC va llançar l’exigència de la participació de la “Mesa de la Unitat Sindical” integrada per organitzacions dirigides per ells i el FA, incloent a la CUT, el Col·legi de Professors, Confech (estudiants), Coordinadora No + AFP (contra la jubilació privada), Confusam (salut), CONES (secundaris), la Federació de Treballadors del Coure, entre altres.
[2] Clausewitz, Carl von, De la guerra, Buenos Aires, Solar, 1983, pp. 541-542.
|
